“Què és la pàtria? La comunitat de gents que parlen una mateixa llengua, tenen una història comuna, i viuen agermanades per un mateix esperit que segella amb elements originals i característics totes les manifestacions de la seva vida”. Aquesta era una de les múltiples preguntes i respostes que Enric Prat de la Riba i Pere Muntanyola van plantejar a Compendi de doctrina catalanista. Aquest llibret va ser publicat el 1894 i és un resum de fets històrics, teories i reivindicacions, escrit amb afirmacions taxatives. En molts aspectes està envellit, perquè el nacionalisme que traspua és difícilment assumible avui dia, i algunes de les certeses són simplement idealitzacions. Va tenir, no obstant això, força prèdica entre els catalanistes de primera hora. A la pregunta “com ha de mirar-se Catalunya?” —la pàtria—, els autors responen: “Com la llarga cadena de generacions unides per la llengua i tradició, que han anat succeint-se en la terra que avui ocupem nosaltres”. La resposta no s’allunya gaire de la definició que ofereixen de pàtria els diccionaris de la RAE i de l’IEC, respectivament: “Terra natal o adoptiva ordenada com a nació, a la qual se sent lligat l'ésser humà per vincles jurídics, històrics i afectius” i “Terra on hom ha nascut. País al qual hom pertany com a ciutadà”. El diccionari espanyol introdueix la idea de nació que, tal com està plantejada, és sinònim d’estat nació, mentre que la definició del diccionari català és, diguem-ne, cívica en tant que lliga la pàtria a la ciutadania.

No és cap joc de paraules. Les definicions dels diccionaris reflecteixen l’esperit d’una època. Si busquen la veu catalanitat a l’última versió del diccionari de l’IEC, hi llegiran la definició següent: “Caràcter o esperit propi dels catalans. Qualitat, fet, de ser català”. Al diccionari de la RAE, la locució espanyolitat té una definició breu i de caràcter tan tautològic com en el cas català: “Qualitat d'espanyol. Caràcter genuïnament espanyol”. Per tant, l’important és determinar què comporta ser català o espanyol. Això no ho soluciona cap diccionari. Afirmacions de l’estil “és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya i vol ser-ho”, resolen la qüestió per la via del voluntarisme, aferrant-se a la doctrina d’Ernest Renan, formulada en la famosa conferència de 1882, sobre què és una nació. Per oposició a la metafísica divina, Renan va definir una nació com “un plebiscit quotidià que, com l’existència de l’individu, és una afirmació perpètua de vida”. La renovació diària del que és perenne i es transmet de generació en generació. La llengua, per exemple. Quan en el diccionari de l'IEC es defineix el terme catalanitat posa l’exemple: “la catalanitat de Mallorca”. Està clar que no s’apel·la a la integració política de les Illes Balears a Catalunya, que des dels orígens ha estat separada, sinó als vincles lingüístics, culturals i jurídics que uneixen els dos territoris. Quan ens llevem i seguim parlant el català o transmetem als nostres fills i nets la llengua, aquella llengua única que parla una minoria a Europa, estem defensant la pàtria. La terra on hem nascut. L’idioma propi d’Albacete, a l’antiga al-Basit andalusí, avui territori de Castella-la Manxa, és el castellà. Arreu del món l’anomenen espanyol, perquè l’Estat, Espanya, és monolingüe i té vocació de ser-ho, a Catalunya i a El Carxe, la província de Múrcia on encara es parla català perquè fins allí va arribar el rei Jaume. En ple idil·li entre el PSOE i ERC, Bildu i Compromís, el BOE deixa de publicar-se en català. Va costar vint anys, del 1978 al 1998, que l’Estat es dignés a respectar la llengua dels “altres” espanyols. El nou document d’identitat espanyol és més nacionalista que mai i també si ha suprimit el català. La intenció és clara, em fa l’efecte.

Encara que el catalanisme no hagi estat productiu, l’important és que el poble, els catalans i les catalanes, han mantingut viva la catalanitat, que al capdavall és important perquè és el que expressa el caràcter nacional, específicament català, d’aquesta terra

Tots els que hem nascut a Catalunya hauríem de defensar el català. Si no ho fem nosaltres, qui ho farà? La pàtria és de tots. Pertanyem a un estat que ens castiga, que ens discrimina, que ens minoritza, que ens escanya econòmicament i que no ens protegeix de l’odi que cada matí es desprèn dels titulars dels mitjans de comunicació. Abans no s’ensorrés l’imperi austrohongarès en finalitzar la Primera Guerra Mundial, la persecució de les minories nacionals va reforçar la idea que aquell artefacte polític, l’anomenada monarquia dual, de fet era una presó de pobles. El constitucionalisme espanyol és, també, una presó de la qual tenen la clau els partits espanyols. La dreta i l’extrema dreta espanyola fa temps que van llançar-la al mar. L’esquerra i els populistes se la guarden a la butxaca i només l’ensenyen, sense obrir realment cap porta, quan necessiten els vots d’un partit català. La ingenuïtat és creure que les promeses es compliran. El compendi catalanista de finals del segle XIX es clou amb un apartat que s’encapçala amb una pregunta: “Triomfarem?”. Els autors estaven convençuts que sí perquè tenien la raó i perquè els vents del món bufaven a favor de causes com la catalana. Apel·laven al diàleg, a la conciliació, a la solidaritat, al món, etc. Des de llavors han transcorregut cent vint-i-set anys. És un temps prudencial per abandonar una estratègia, la del catalanisme històric, que s’ha demostrat fallida.

Encara que el catalanisme no hagi estat productiu, l’important és que el poble, els catalans i les catalanes, han mantingut viva la catalanitat, que al capdavall és important perquè és el que expressa el caràcter nacional, específicament català, d’aquesta terra. És per això que, malgrat els molts motius de descontentament que ens han donat els polítics i els dirigents de les entitats cíviques, el dissabte pròxim acudeixin a la manifestació per defensar l’escola catalana i en català. Des del 2010 els polítics van anar a remolc de la multitud. Quan el que es coneix com a estat major va voler dirigir el procés, l’empenta popular va acabar en no-res per culpa seva. Així, doncs, patriotes, tornem a fer que els carrers siguin nostres. Demostrem qui té el poder.