Óscar Pérez Solís, militar nascut el 1882 a Bello, Astúries, va ser un falangista asturià de primera hora i després de la Guerra Civil esdevingué governador civil de Valladolid. El 1920 havia fundat el Partit Comunista Obrer Espanyol (PCOE), escissió del PSOE, i quan el Komintern va obligar els dos partits comunistes espanyols a unificar-se, va arribar a ocupar la secretaria general del PCE. En dues dècades, Pérez Solís va recórrer el camí que va del totalitarisme roig al totalitarisme negre. Entremig va patir presó i exili. No va tenir una vida fàcil, perquè, a més, segons diuen, era un gai que no va sortir mai de l’armari. La darrera vegada que va estar a la presó per “roig”, durant la dictadura de Primo, va començar un procés de reconversió misticoreligiosa, que en el seu cas va resultar ser el pont que l’ajudaria a fer el salt del roig al negre. El 1928, la conversió ja era coneguda per tothom. A la presó del Castell de Montjuïc s’havia convertit en un trànsfuga de la mà del pare Gafo, asturià com ell. Tota una carrera. Llavors Pérez Solís es va posar a escriure articles patriòtics al diari falangista El Español, que no és la capçalera d’ara de P.J., encara que de vegades no es noti la diferència, sinó la dels anys quaranta, quan el dirigia un altre antic comunista, Juan Aparicio. I tot i això, Pérez Solís no va acabar d’encaixar en aquell règim patibulari.
El jove historiador Steven Forti va dedicar una part de la seva tesi doctoral a aquest personatge. La plèiade d’antics comunistes —i algun anarcosindicalista— que va acabar adherit a la Falange o directament al Movimiento, va ser tant o més important que el nombre de catalanistes de dreta que, espantats per la suposada deriva cap a l’abisme de la República, es van fer franquistes o van col·laborar-hi. Tenim tota mena de capteniments: des de l’entusiasme de Ferran Valls i Taberner, fins a l’adhesió més moderada, però igualment vital, de Francesc Cambó, que va posar la seva fortuna al servei del cop d’Estat. Les coses clares i la xocolata espessa. La història és la que és i no cal donar-hi més voltes. Forti defensa que el pes de la nació va ser cabdal en les conversions com la de Pérez Solís. No n’estic tan segur. O potser sí, no ho sé. El que està clar és que hi va haver catalans franquistes que abans es declaraven catalanistes, com ara hi ha catalans unionistes que abracen l’autoritarisme. La qüestió no és la nacionalitat dels que sostenen una posició o l’altra, és el prejudici antidemocràtic de qui pressuposa que perquè ell disposa d’un Estat no pot permetre que altres pobles puguin esdevenir estats democràticament, sense violència, que és el procediment habitual per aconseguir-ho. Aquesta setmana al Parlament, Iceta, un català de soca-rel, socialista, però més unionista que les maraques de Machín, va deixar anar que no pararien de perseguir els dirigents sobiranistes fins que no renunciessin a la independència. ¡Oletu! L’excomunió papal. La Inquisició moderna.
Un dia hi hagué falangistes, com Pérez Solís, que tractaven amb més humanitat els adversaris que els il·liberals Albert Rivera i Inés Arrimadas tracten els independentistes
Quan algú santifica la nació, o l’Estat, o l’Església, i diu que no pararà fins que no vegi eliminat a qui defensa idees que posen en entredit la pàtria, la ideologia o les creences, llavors és que som davant d’un fonamentalista. I els fonamentalistes odien la diferència. Odien la raó. Odien la intel·ligència. Odien la llibertat. I, al capdavall, odien la vida, perquè estan disposats a destrossar l’existència dels seus adversaris amb més o menys violència. Per estar disposat a sostenir aquesta mena d’actituds, el factor humà també compta. Cal estar fet d’una pasta determinada. Pérez Solís es va passejar pels dos totalitarismes del segle XX però no odiava els seus excompanys comunistes. Es veu que Lorena Roldán, l’antiga independentista, sí. Fa uns dies vaig rescatar unes cartes, datades l’any 1947, que es van intercanviar Pérez Solís i Joaquín Maurín, el dirigent del POUM que va quedar atrapat al bàndol Nacional, a Galícia, i que va ser condemnat a cadena perpètua. L’antiestalinista Maurín, a qui els del PCE-PSUC tenien un odi cerval, com a Andreu Nin, que ho va pagar amb la vida, agraïa al falangista les gestions que havia fet perquè es pogués beneficiar de l’indult del 1946, forçat per la conjuntura internacional de postguerra. Es van anar cartejant, un des de l’exili als EUA i l’altre des del Valladolid franquista, fins que Pérez Solís va morir el 1951. No hi he sabut veure ni un gram d’odi entre ells dos. Potser és que Maurín tenia raó i aquell antic comunista, amb qui va compartir cel·la a Barcelona, era una bona persona.
L’odi taronja és inhumà, com s’ha vist aquests dies al Parlament. No té entranyes. És capaç de mentir, d’insultar, de tergiversar, d’acusar amb un menyspreu al gènere humà que només té parangó amb la crueltat dels vells totalitarismes, roigs o negres. La barbàrie en estat pur. Enguany que farà trenta anys de la caiguda del Mur, de la Revolució de Vellut a Txecoslovàquia, de la victòria de Solidaritat a Polònia; en fi, de la victòria de la llibertat a l’Europa de l’Est. I amb motiu de l’aniversari es faran valoracions de tota mena sobre què va representar i on som avui. El proppassat dimarts vaig assistir a una brillantíssima conferència de l’historiador i articulista Timothy Garton Ash en la qual va recordar-nos que l’abril de 1989 ell va assistir a Budapest a la gran concentració convocada per l’oposició. Dies febrils, de grans mobilitzacions per acabar amb el comunisme realment existent. En aquell acte, l’orador més aplaudit va ser un jove estudiant, representant de l’Aliança dels Joves Demòcrates, que va declarar solemnement que Hongria ja no pertanyia al Pacte de Varsòvia, encara que oficialment en formés part. Aquell jove era Viktor Orbán. “Jo era allà —ha dit Garton Ash amb un calfred al cos—, aplaudint i celebrant la democràcia. Trenta anys més tard, estic convençut que Orbán és un líder autoritari que s’ha begut l’enteniment i està destruint la democràcia hongaresa. Reprèn les formes comunistes”. I ves, de cop, he vist en les explicacions del professor Garton Ash el reflex ataronjat —que és una tonalitat complementària del blau!— dels focs artificials llançats per Ciutadans a la Cambra catalana. M’ha aclarit què és realment aquest grup, fill del pitjor del franquisme. Un dia hi hagué falangistes, com Pérez Solís, que tractaven amb més humanitat els adversaris que els il·liberals Albert Rivera i Inés Arrimadas tracten els independentistes. Escupen odi.