Els que ahir eren els més progres avui són els més reaccionaris. Cada dia és possible veure com un antic guru de l’esquerra —paleolíticament marxista en un altre temps i ara paladí del moderantisme— s’escandalitza per la inestabilitat política que viu Espanya degut al conflicte amb Catalunya. Als progres i als neoautonomistes els preocupa la inestabilitat, la incertesa, l’alteració permanent de la vida pública, i llavors no se’ls ocorre altra cosa que culpar l’independentisme de tots els mals. La insistència dels independentistes a voler assolir el seu objectiu incomoda aquests progressistes de saló, que només saben lloar la rebel·lió si és a milers de quilòmetres de distància. Per què no deixen de donar-nos la tabarra amb l’Evo Morales i la seva destitució fraudulenta? Doncs perquè és més fàcil condemnar el cop d’estat a Bolívia que posar-se al costat del president català destituït per un decret que no permetia fer tal cosa de cap manera. Ada Colau no ha anat a visitar mai el president Puigdemont —la qual cosa no té cap explicació ni política ni humana—. Tampoc no participa en l’Assemblea d’Electes, però seria capaç d’oferir asil polític al “rei bolivià de la coca”. La solidaritat és, en boca de segons qui, tan sols un mot, sense cap traducció pràctica. Els progres i els neoautonomistes són els campions de l’equidistància quan juguen a casa i extremistes quan van pel món. Rebels universalistes arreu i patriotes constitucionals a Catalunya.

És tan difícil assolir la independència de Catalunya com desfer el nucli de poder que es refugia sota la capa del rei Felip VI

El creixent autoritarisme del poder espanyol, el partidisme extremista de Felip VI, el cinisme de la magistratura, la militarització, ara policial, de la vida política és, simplement, el reflex de l’anomalia del règim del 78. Tinc escrit que els pactes de la Transició van abocar a l’aberració de cedir als franquistes —amb el rei al capdavant— el poder real de l’Estat, sense demanar cap mena de responsabilitat pels crims comesos durant la dictadura, a canvi que els socialistes poguessin compartir el govern alternativament. A Espanya, el poder no ha canviat mai de mans des del 1939. Si de cas, s’hi han incorporat alguns personatges, i molt pocs, que venien de l’oposició. Els primers a fer-ho desacomplexadament van ser Miguel Boyer i l’entorn financer socialista, el mateix que després es va demostrar que s’havia enriquit amb tota mena de corrupteles. Les crisis polítiques no són resultat de la màgia, de les “maniobres” obscures d’algun il·luminat, tenen fonaments objectius. ¿Qui té la culpa que la classe mitjana estigui encabritada amb el sistema polític espanyol, corrupte de dalt a baix, i reaccioni amb contundència? El més fàcil, l’argument de l’estúpid, és atribuir-ho a una mena de nihilisme congènit. El més seriós i racional és atribuir-ho a la decadència de l’Estat, regit per una “casta” —la mateixa que ara apuntalarà Podemos— que es protegeix amb la filferrada constitucional. Han construït un Estat que s’ha convertit en l’enemic de totes les nacionalitats que l’integren. L’Estat va contra els interessos dels catalans i està patrimonialitzat pels alts funcionaris i els polítics castellans i andalusos. Tant és així, que fins i tot ho veu Raphael Minder, el prudent corresponsal del The New York Times, quan, escandalitzat, denuncia la cultura de la impunitat per la pornogràfica entrevista que El País ha fet a Manuel Chávez i en la qual el dirigent del PSOE, condemnat pel frau dels ERO, justifica la corrupció alegrement. Gairebé diu que ho van fer en nom de la classe obrera.

Habermas va difondre el concepte de patriotisme constitucional que havia concebut Dolf Sternberger el 1979 per resoldre un problema específicament alemany, que era resultat de l’impacte del nazisme. Sovint una bona teoria, encertada per resoldre un problema específic, quan s’intenta universalitzar esdevé un nyap. El patriotisme constitucional a Espanya és defensat pels que en el passat combatien la Constitució (José María Aznar) i ara ho és per Vox, que branden el text constitucional amb la mateixa intransigència que la Inquisició exhibia els evangelis. La Constitució és avui el text sagrat que justifica la presó immensa en què s’ha convertit Espanya, perquè la unitat ja no és voluntària, sinó forçosa. Els pobles perjudicats per la Constitució no tenen, doncs, res a celebrar el dia 6. Quan a tot arreu es donen esclats de revolta, cal agafar els prismàtics i el microscopi alhora, perquè hi ha raons compartides, especialment la devastadora crisi econòmica del 2008, però n’hi ha d’específiques, que són tant o més importants que les generals. A Catalunya, la crisi política del 2006, derivada de la retallada de l’Estatut, i la crisi de les infraestructures del 2007 es van ajuntar a la crisi econòmica mundial del 2008. Una concatenació de crisis com aquesta només podia derivar en la inestabilitat actual si, com s’ha vist, l’Estat no va voler escoltar les demandes de rectificació. Que en les negociacions actuals d’ERC i el PSOE la sortida a la crisi política sigui una promesa inconcreta de rescabalar Catalunya amb no se sap què, és, senzillament, grotesc.

La crisi espanyola, perquè la situació d’ara es caracteritza per la fallida de l’Estat més que no pas per la crisi catalana, no tindrà remei fins que el poder no canviï de mans. Una utopia distòpica. És tan difícil assolir la independència de Catalunya com desfer el nucli de poder que es refugia sota la capa del rei Felip VI. Per tant, dificultat per dificultat, que cadascú triï què vol. La via de reformar l’estat espanyol, el somni regeneracionista de Prat de la Riba, s’ha demostrat estèril. Ja ho era aleshores, com es va poder comprovar el 1923 i el 1936, però és que el 1979 també va ser així, encara que s’intenti maquillar, i des del 2006 ja no hi ha qui ho pugui negar. Totes les vies gradualistes de transformació de l’Estat han topat amb la “roca”, amb el poder real. Per tant, intentar reconstruir la confiança no és feina dels independentistes. Qui ha de demostrar bona voluntat, si de cas, és Madrid (entès com a concepte, com diu Iu Forn). L’independentisme ha de canalitzar la protesta i convertir-la en el fuel que faci decantar la balança, que acabi amb la “roca” per la via del desgast, de la ruptura, de la implosió. Els progres i els neoautonomistes haurien de concedir als independentistes un marge de temps de 150 anys, que és el mateix que han utilitzat ells per intentar reformar sense èxit Espanya. Cal acostumar-se al conflicte, al capdavall totes les guerres s’acaben amb un pacte entre enemics.   

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Galves
Diari de la revolta (37) Mariano el pompós Jordi Galves
Tian Riba
Opinió 2004-2019 Tian Riba