1. El greuge ve de lluny. L’acord al qual van arribar els socialistes, els republicans, els comuns i els independentistes sobre el català a l’escola no és ideal. Això és evident. Ho vaig explicar en l’article anterior. Mentre no siguem un país sobirà, sempre dependrem de l’Estat i el seu marc legislatiu per poder definir, no el model educatiu, sinó el model de país en general. Però un cop assumida aquesta realitat, tenim dues opcions, lamentar-nos-en i denunciar-ho permanentment, o bé intentar pal·liar els efectes negatius de l’acció centralista. El 2010 va arrencar amb força el moviment independentista perquè el Tribunal Constitucional es va carregar el que quedava de bo de l’Estatut del 2006, impulsat per Pasqual Maragall. La sentència deia que el català podia ser perfectament la llengua vehicular a l'escola, però això no eliminava la possibilitat que el castellà també ho fos, i deia que la protecció del català a l'escola no podia excloure el castellà com a llengua docent. Arran d’aquesta interpretació i de la supressió de l'expressió “i preferent” a l’article 6.1 que parlava de quines eren les llengües a l’administració i l’escola, el Tribunal Suprem va començar a admetre denúncies i dictar sentències fins a arribar a la darrera, la del 25%. La invasió lingüística serà difícil d’aturar institucionalment si els pares i mares no es comprometen en la defensa del català. Al Govern se li ha d’exigir un decret llei que sigui eficaç per protegir el català, els drets de tothom i els mestres.

2. El procés independentista. Per entendre on som cal que fem una mica de memòria. Més enllà dels instruments que van propiciar el creixement de l’independentisme, com ara les consultes populars o la creació de l’ANC i anteriorment d’altres instàncies, com la Plataforma pel Dret de Decidir, el procés independentista té un origen clar. Va esclatar pel malestar que entre molts ciutadans de Catalunya generava la política centralista de Madrid. És que no recordem aquell català emprenyat que estava fart que els trens de rodalia no funcionessin, que s’haguessin de pagar peatges per circular arreu i que no es construís l’AVE, mentre el dèficit fiscal condemnava el país a una inversió inadequada o, directament, discriminatòria? El desembre del 2007 entre 200 i 700 mil persones van manifestar-se a Barcelona descontentes pel desgavell en les infraestructures rere una pancarta premonitòria: “Som una nació i diem prou. Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures”. De les infraestructures es va passar a la reivindicació política, que va culminar, després d’anys de manifestacions multitudinàries i pacífiques, en el referèndum del 2017. Ho explico perquè no es pot analitzar on som ara sense una mica de memòria. Estaria bé que ho recordessin alguns dels articulistes joves, avui tan radicals, que llavors tenien, com a molt, deu anys. Els moviments són històrics i no pas fruit de l’experiència personal. Talment com les revoltes.

Si aquest govern no cau és perquè no té alternativa. L’unionisme no suma i el tripartit d’esquerra, que sí que podria sumar, és ara com ara impossible

3. La derrota del 2017. Quan la nit del 27 de setembre de 2015 la CUP va proclamar la derrota en el plebiscit i rebutjava la presidència d’Artur Mas, donava ales a l’unionisme. Quan el 22 de març del 2018 la CUP va frustrar la investidura de Jordi Turull, que l’endemà havia d’entrar a presó, va tornar-ho a fer. No haver culminat el procés, sobretot després de la victòria de l’1-O, ha tingut les seves conseqüències. La responsabilitat és d’Esquerra, Junts, l’ANC i Òmnium. Quan tens tots els trumfos a la mà i no saps jugar les teves cartes, normalment acabes perdent. I això és el que va passar el 10 i 27 d’octubre. Encara que pugui semblar paradoxal, el resultat d’aquella derrota no va ser total. Si bé el govern espanyol, presidit pel PP, però aliat amb el PSOE i Ciutadans, va carregar-se l’autonomia amb l’aplicació del 155, va convocar eleccions autonòmiques per al 21-D. I en aquelles eleccions l’unionisme va perdre, tot i que Ciutadans quedés en primera posició. Junts, Esquerra i la CUP van fer pinya per barrar el pas a l’unionisme. Aquesta va ser la debilitat d’aquell pacte. No compartien ni la interpretació sobre què havia passat ni sobre què calia fer a partir d’aquell moment. Aquesta ha estat la característica de la relació entre els tres grups. Es van unir per impedir que l’unionisme accedís a la presidència de la Generalitat. I el 14-F van fer el mateix, si bé les esquerdes entre els tres partits ja eren molt més evidents.

4. La majoria del 52%. La majoria parlamentària que va investir Pere Aragonès no existeix. La CUP no va aprovar la llei de pressupostos, que és la més important que aprova qualsevol govern, però és que també discrepa sobre l’orientació que republicans i independentistes donen a l’acció de govern. Amb el pacte sobre el català a l’escola la CUP ha tornat a fer de CUP. O sigui, inhibir-se mentre difon una crítica ferotge contra els seus aliats. Si aquest govern no cau és perquè no té alternativa. L’unionisme no suma i el tripartit d’esquerra, que sí que podria sumar, és ara com ara impossible. Així, doncs, el govern autònom és a les mans d’aquesta majoria del 52% que trontolla davant les ofensives de l’Estat contra l’autogovern. Reprodueix —i repodreix— les discrepàncies que van fer fracassar el procés. Ara tampoc no han sabut concertar una política comuna. Els socialistes, en plena campanya de recuperació política per aprofitar la davallada de Ciutadans, van servir-se d'una antiga convergent, Irene Rigau, per fer una proposta de reforma de la llei de política lingüística inadmissible que, tanmateix, Jordi Sànchez es va empassar inicialment. Però a Junts es va produir la revolta i es va haver de torna a començar. Pot agradar més o menys el resultat final; així i tot, el pacte resultant no s’assembla a la proposta inicial. Ara bé, ¿com es pot defensar la immersió lingüística, que està tocada de mort des del 2010, sense unitat entre la majoria del 52%? El cinisme i la hipocresia d'aquesta majoria impedeix avançar, com la rivalitat entre els partits, combinada amb la repressió, va malmetre l’esforç de deu anys de lluita. En aquesta conjuntura, només estem salvant els mobles mentre es busca una nova estratègia que sigui guanyadora.