La llibertat és poder

Puigdemont i Comín ja seuen als seus escons del Parlament Europeu. Aviat també en prendrà possessió Clara Ponsatí. L’Oriol Junqueras no ho ha pogut fer, com li hauria correspost, perquè està tancat a la presó, condemnat per un delicte inventat, delirant. L’endemà de prendre possessió, Comín i Puigdemont ja van intervenir al ple de l’Europarlament per denunciar la repressió de l’estat espanyol. Malgrat la rebequeria —i de les mentides— dels eurodiputats del PP, Cs i Vox, la veu de l’independentisme s’ha pogut sentir alta i clara a Estrasburg. Aquesta és una victòria simbòlica, que resol moltes qüestions, si bé el combat continua obert perquè la persecució dels independentistes no s’atura ni després que ERC hagi propiciat la constitució d’un mal anomenat “govern progressista”. De moment, els cogui més o menys que els ho recordem, els republicans han aconseguit “eixamplar” la base del 155 amb la incorporació d’Unidas Podemos en un govern on hi ha assegut un ministre condemnat pels tribunals de drets humans, Fernando Grande-Marlaska, i un altre que a Twitter ha demostrat tenir molt poca cultura, malgrat ocupar ara aquesta cartera, José Manuel Rodríguez Uribes. El Consell General del Poder Judicial (CGPJ) s’ha afegit novament a la festa, ara per marcar terreny al vicepresident Pablo Iglesias.

La presència de Comín i Puigdemont a Estrasburg ha demostrat que la decisió d’emprendre el camí de l’exili era la correcta. Llevat del cas dels Jordis, que no van poder preveure fins a quin punt l’Estat estava tramant una “causa general” contra l’independentisme, la resta del Govern, que primer va marxar de Catalunya al complet, llevat del conseller Josep Rull, sí que hauria pogut preveure què passaria. El retorn dels consellers no va respondre a les mateixes raons. Hi va haver decisions personals, diguem-ne íntimes, i hi va haver qui va retornar per un càlcul polític equivocat. Junqueras i els altres consellers es van equivocar tornant a Catalunya. Si ara tot el Govern estigués a l’exili, estaríem parlant d’una altra cosa. No és un retret, perquè prou pena tenen d’estar tancats injustament, però convé avaluar què ha passat i qui s’ha equivocat més per prendre’n nota. En aquest aspecte, la doctrina d’Esquerra Republicana ha estat completament equivocada. A la vista està: Junqueras ha estat condemnat a 13 anys de presó mentre Puigdemont, Comín i Ponsatí es preparen des del cor d’Europa i el Consell per la República (que compta amb 85.000 socis) per encarar una segona fase de la lluita contra l’Estat repressor. En tres dies ja s’ha vist quina serà la dinàmica. No esmento ni Marta Rovira, ni Anna Gabriel, ni tampoc Meritxell Serret, perquè em sembla evident que també han pres la decisió personal, que no critico, d’abandonar la política, tal com van fer-ho oportunament Carles Mundó i Meritxell Borràs.

Deixar-se ofendre o atacar sense rebel·lar-se potser sigui una actitud molt cristiana, però políticament no porta enlloc

Donar aire a l’enemic no és mai bo. I parlo d’enemic perquè els adversaris són aquells que s’oposen entre ells de manera pacífica, respectant-se. L’enemic s’oposa a algú amb ganes de damnejar-lo, de fer-li mal. Per entendre’ns, Gabriel Rufián és per a mi un adversari, encara que s’entesti a eixamplar un indefinit “espai botifler”, com va assenyalar-li amb gràcia Xavier Sala-i-Martin. Grande-Marlaska és el meu enemic, perquè és el ministre que envia a Catalunya la policia que es dedica a atonyinar manifestants, la qual, a més, s’inventa proves condemnatòries com en els pitjors temps de la dictadura franquista. Qui sembra vents, cull tempestats. Una actitud repressiva intolerable, que cal combatre de front, sense concessions. S’equivoquen els que creuen que parar la galta és bo. Deixar-se ofendre o atacar sense rebel·lar-se potser sigui una actitud molt cristiana, però políticament no porta enlloc. Bé, sí, a Espanya et duu de pet a la presó. La veu de l’exili va ressonar al Parlament Europeu. De la presó només en pot sortir el lament, la queixa per la injustícia. La “llibertat és poder” assegurava John Adams, el tercer president dels EUA. Simple però real.

De moment, doncs, malgrat que els jutges Llarena i Marchena no paren i que el nou ministre de Justícia, el company de Meritxell Batet, la presidenta del Congrés dels Diputats, no atura el llenguallarg CGPJ, l’estratègia de l’exili és l’única que manté viu el conflicte i té l’Estat contra les cordes. Si a tot això hi afegíssim que el Govern de la Generalitat aconseguís tenir la rellevància política que no té i que els departaments administressin amb millor solvència les engrunes autonòmiques, l’independentisme podria demostrar amb tota mena d’arguments per què l’única sortida a la crisi de les infraestructures, al dèficit fiscal i a la repressió és tallar amb un Estat que, governi qui governi, ens vol sotmesos als dictats d’uns polítics de base autoritària. El discurs catalanòfob dels polítics i dels mitjans de comunicació espanyols ha encoratjat l’extrema dreta franquista, protegida inclús pel TC. Ara en paguem les conseqüències nosaltres. Més endavant seran ells els damnats. Tenen l’enemic a casa i no és, precisament, l’independentisme. La llibertat és poder.