“No es pot impedir el vent, però es poden construir molins”, diu un proverbi holandès. La política catalana fa dies que fa cara de pomes agres, malgrat la victòria sobiranista del 21-D. La brigada articulista que propugna la rendició magnifica, a més, les dificultats per formar Govern dels defensors de la República per ridiculitzar el sobiranisme. No es pot impedir el vent, certament, però sí que caldria trobar la manera d’aprofitar-se’n quan encara bufa de cara. Des del 21-D, JuntsxCat ha pres dues decisions de gran calat, tot i que en adoptar-les s’ha arriscat molt. Per una banda, ha renunciat a restituir el president Puigdemont, contravenint el que va ser la gran promesa electoral. El dia 30 de gener, els diputats “junters” van constatar que els socis d’investidura, els parlamentaris d’ERC, aquell dia ni tan sols van trepitjar la moqueta vermella de l’escalinata de la Cambra catalana. L’ajornament del ple decretat pel president del Parlament, Roger Torrent, va fer impossible investir de nou Carles Puigdemont. Cal que els independentistes de bona fe en prenguin nota. Ja sabem quina va ser l’excusa per renunciar a fer possible el mandat de les urnes: no posar en risc els diputats en llibertat condicional per l’advertiment que havia fet el TC contra la investidura de Puigdemont. Llavors hi va haver qui va demanar a Puigdemont que fes un pas al costat sense estar disposat a fer-lo ell mateix. La por mata la il·lusió i escapça l’esperança. Per què no van renunciar a l’acta de diputat els que tenien por de votar? Els consellers Rull i Turull van assumir el risc, i el dia 30 a la tarda eren al Parlament. Els altres no. I ara és el mateix grup de diputats d’ERC, alguns dels que aspiren a esdevenir consellers, el que pretén forçar una nova renúncia de JuntsxCat. Aquests diputats reclamen entre de sotamà que siguin Puigdemont i Comín (qui cada dia està més lluny d’ERC) els que renunciïn a l’acta per poder investir un altre president, atesa la negativa de la CUP a votar en Jordi Sànchez.

El president Puigdemont va haver de renunciar a la investidura per culpa d’ERC i ara, quan ha presentat Jordi Sànchez com a alternativa, sobre la qual cap tribunal no ha dit res, llevat que el jutge Pablo Llanera no el deixa sortir a defensar la seva candidatura, resulta que el president Roger Torrent es nega per segon cop a convocar el ple. Amb una altra excusa, però. És cert que la CUP s’oposa a investir Sánchez, però de moment els dos grups majoritaris sobiranistes sumen 66 diputats, un més que els unionistes. En primera volta no aconseguirien investir Sànchez perquè la CUP no els prestaria els dos diputats, però sí que ho aconseguirien en la segona ronda si Puigdemont i Comín renunciessin, efectivament, a l’acta de diputat per assolir la majoria. Quina paradoxa, oi? El mateix grup que es nega a investir cap altre candidat que no sigui el president Puigdemont, curiosament seria el que el faria fora del Parlament si l’obligués a triar entre recuperar el poder i treure’ns del damunt el 155 o anar a unes noves eleccions (que només poc convocar Rajoy!), de resultat molt incert, perquè ells no han estat capaços d’entomar els grans moments de revolta nacional. Ja sé que per a molts grups polítics, la cohesió del partit està per damunt dels interessos col·lectius. Ara: un partidisme tan exagerat és gairebé antipatriòtic. És per això que Torrent hauria de convocar el ple d’investidura immediatament. Jordi Sànchez és un diputat amb tots els drets i un pres polític a qui no es pot reivindicar de dia i denigrar de nit. Cal intentar investir-lo i, si no s’aconsegueix, que tothom sàpiga per què. Els governs d’Espanya no tenen la culpa de tot. De vegades el foc amic fa més mal.

“La llibertat és el dret a dir als altres allò que no volen escoltar”, va escriure George Orwell. I els sobiranistes hem d’estar disposats a fer que llibertat esdevingui incòmoda per als que no volen assumir les conseqüències dels seus errors. Com es resumeix popularment, una situació com aquesta: la primera vegada que ens enganyen, la culpa és sempre dels altres; la segona vegada, la culpa és nostra. Enganyar no és, com s’assegura entre gent que es fa passar per sobiranista, haver promès la restitució del president Puigdemont i el seu Govern i no haver-ho aconseguit, de moment. Acabo d’explicar per què no ha pogut ser. Enganyar és reclamar valentia als altres quan tu mateix ets incapaç d’arriscar la teva posició. Per fer República cal alguna cosa més que retòrica. Cal arriscar. Avui, i crec que no escrit encegat per l’admiració cap al president Puigdemont, l’orgull divideix els partits independentistes. Només la humilitat podria unir-los. La humilitat que ha de salvar Catalunya del desastre al qual estaria abocada si el sobiranisme es rendís per manca d’un lideratge a l’interior que estigués a l’altura de les circumstàncies. No es veu que despunti ningú. Almenys per ara. La por a la llibertat té efectes negatius sobre les formes de ser col·lectives, va escriure Erich Fromm en un llibre molt celebrat quan jo era jove. Les ofega. La politiqueria d’uns està ofegant la nació que som tots els altres.