1. Un partit polític no és un club d'amics. De vegades fins i tot és exactament el contrari. Itàlia n’ha donat exemples fins i tot en partits nounats. La moguda interna a l’M5E, que es va iniciar amb la dimissió del secretari general, Luigi Di Maio, el gener del 2020, va solucionar-se a finals del mes passat amb l'elecció de Giuseppe Conte com a nou líder. En el trajecte fins a arribar a Conte, que ni tan sols n’era militant, el partit fundat per Gianroberto Casaleggio i Beppe Grillo ha donat força tombs. Es va presentar com el partit anticasta, de l'estil Podem, però menys roig, mentre que ara Conte afirma que "és evident" que l'eix del partit és el centreesquerra: "Les exigències del Moviment recalen aquí. Però també hem de mantenir el populisme sa del primer govern, per evitar així els grups de pressió que a Itàlia influeixen, especialment, sobre el centreesquerra". El desgast grillini ha estat enorme. El problema de l'M5E fou, entre molts altres, la personalitat del secretari general, Di Maio, que, des del principi, era políticament molt feble i encara més entre els barons del partit.

2. La dècada sobiranista a Catalunya posà en crisi gairebé tots partits catalans. Sense oblidar la corrupció, per descomptat. Fins i tot Ciutadans, que va créixer com a conseqüència de la crisi del PSC, ara ha entrat en una davallada que sembla inevitable. Ser un vas comunicant amb els socialistes els ha drenat la base electoral que el 2017 els convertí en el primer partit del Parlament català. El 2021 ho és el PSC. Cap partit ha sortit indemne del tsunami que en va arrasar les velles estructures. CiU es va dissoldre, diguin el que diguin ara Jordi Pujol o Santi Vila, perquè els casos de corrupció li van passar factura i la gent, per molt mediterrània que sigui, no és tan beneita que estigui disposada a acceptar aquesta casta inútil, beneficiària del pujolisme, i que inclou molts socialistes. El PDeCAT hauria de ser qualificat del partit walking dead. No aixeca el cap des d’aquell turbulent naixement que consagrà la vanitosa Marta Pascal. Allà el teniu, esperant d’unir-se amb altres partits zombis per mirar de sobreviure amb alguns regidors i alcaldes.

Junts no és un partit populista, però hauria de seguir el consell de Conte i neutralitzar la casta interna si vol ser creïble

3. L’actual Junts per Catalunya és un partit que va néixer amb fòrceps. Va ser el recanvi al fracàs de la millor iniciativa política dels últims temps: la Crida Nacional per la República. Queda clar que va ser un mal recanvi quan, des del Palau de la Música, se li continua reclamant algun tipus de responsabilitat sobre l'estafa de CDC. Junts fou, inicialment, un grup parlamentari plural, nascut de l’1-O, que amb el temps ha anat perdent pluralitat i frescor. A mesura que se succeïen les crisis, els antics convergents anaven guanyant terreny. El súmmum d'aquest control s'ha produït ara, quan el Govern —la meitat que els correspon— ha quedat en mans d'una de les antigues faccions convergents. Per a la majoria dels militants de Junts, rebaixar el significat del que va ser l’1-O —per poder o per un indult— és més que cometre un sacrilegi. És dinamitar els fonaments del partit.

4. El problema de Junts és que el seu secretari general, Jordi Sànchez, és acusat per totes les faccions de ser un llop solitari que, a més, practica un autoritarisme excloent. Afirmen els seus crítics que només afavoreix una camarilla d’aduladors i que no integra les altres famílies. El control és absolut. La contestació a Jordi Sànchez ha anat creixent a mesura que anava apartant els dirigents que li molestaven. Com a màxim, diuen els seus crítics, pacta amb un sector —com s'ha vist en la formació del nou govern—, i això provoca que augmenti el descontentament entre els que se senten damnificats i exclosos. Artadi i Calvet són les darreres víctimes. Tot organisme viu té tensions, n’ha de tenir si no vol esdevenir una secta, però cal procurar viure-les amb estima pels altres. En els cenacles de l'entorn de Junts es comenta que Sànchez està aconseguint reagrupar en contra seva dirigents que anteriorment estaven enfrontats precisament per la seva manca total d’empatia. És preocupant que alguns estiguin disposats a destruir el que Puigdemont va saber unir.

5. Observat des de fora, però coneixent el que s’hi cou a dins, és fàcil arribar a la conclusió que el repartiment de responsabilitats en el nou Govern respon a un pacte entre Puigdemont, Sànchez i Turull. Entre els consellers el repartiment és força proporcional, ja que el conseller de Salut és acceptat per tots. En canvi, entre el que s'ha anomenat sottogoverno, les hosts de Turull arrasen. S'han repartit el pastís sense mica de generositat i amb alguna indecència. Sànchez, que regeix el partit com un autòcrata, o això diuen, no té família on recolzar-se —cosa que li estalvia favoritismes— i ha deixat en mans dels de sempre la responsabilitat de ser al comandament de la Generalitat com a actors secundaris d’Esquerra. Junts no és un partit populista, però hauria de seguir el consell de Conte i neutralitzar la casta interna si vol ser creïble. Potser ara Sànchez aconsegueixi calmar els ànims si Puigdemont deixa d'actuar com si el partit no fos cosa seva. Un partit que neix, no s’hauria d'oblidar mai, en la fidelitat de moltes persones al lideratge presidencial. Ara bé, si Jordi Sànchez continua acumulant enemics, cada vegada més importants, acabarà com Di Maio, havent de dimitir. El seu temperament és exercir l'autoritat sense limitacions, i pot ser que de tan tossut provoqui un bany de sang. Si decideix en el lloc de Puigdemont sense contrapoders, Junts potser no tindrà remei.