Un joc d’ous

La paciència té un límit. El món independentista està cada vegada més emprenyat. Ja no és tan sols que la gent que omplia els carrers i places per reivindicar la llibertat estigui decebuda, és que no suporta els dirigents independentistes. Se senten enganyats. Es podria admetre el bany de realisme que imposen les circumstàncies, perquè no hi ha més remei, però no que per justificar-lo ara es digui que l’1-O era, en realitat, un instrument de negociació per millorar l’autonomia. Fa mal al cor escoltar Carme Forcadell, que abans del 9-N era tan exigent amb els tebis, arrossegar-se pels platós de televisió amb la prèdica oficial del seu partit. Si només es tractava d’això, de pressionar, la veritat és que s’hauria pogut estalviar els anys de presó si ho hagués admès abans. L’estultícia d’un polític es demostra, precisament, quan revela que no sabia el que podria o hauria de saber abans de prendre una decisió. Parlo de Forcadell perquè dies enrere va fer unes declaracions que clamen al cel, però podria referir-me a Jordi Sànchez o bé a Oriol Junqueras. De Carles Puigdemont, en canvi, no en podem dir res, de moment, perquè com apuntava Jordi Galves en un article duríssim que va publicar en aquest mateix mitjà, els seus silencis són tan clamorosos com irresponsables.

El problema és que l’independentisme ha tocat fons i s’han aguditzat les desconfiances, que no són d’ara, sinó que venen de lluny, de la fase anterior a la dècada sobiranista. Un cop derrotats per la repressió implacable de l’estat espanyol (que té al darrere tots els partits de l’arc parlamentari, incloent-hi els populistes d’esquerra de Yolanda Díaz), la revenja entre els derrotats és sanguinària. Em recorda les cartes adreçades pels exiliats catalans, farcides de retrets, a la Laietana Office, que és el nom que va prendre la Generalitat a París el 1940 per ajudar els expatriats. Només cal llegir unes quantes memòries de personatges rellevants d’aquell temps per adonar-se de la mala bava que imperava, amb acusacions creuades dels estalinistes als poumistes i els anarquistes i dels socialistes als republicans. Aquesta animadversió va durar tant, que fins ben entrat el franquisme no es va aconseguir concertar una política unitària d’oposició. La Taula Rodona és del 1966! Franco va durar el que va durar no només per culpa dels aliats que ens van deixar la relíquia, sinó perquè l’oposició democràtica estava dividida, i perquè alguns partits buscaven esdevenir el pal de paller (els comunistes molt concretament) d’aquella oposició pensant en l’endemà.

L’independentisme català pateix la síndrome palestina, que és una malaltia política que consisteix en el fet que els teòrics aliats contra l’opressor primer es dediquen a esbudellar-se entre ells, fins al punt que, a Palestina, en realitat hi ha tres estats: Israel i els territoris de Gaza i Cisjordània, que controlen per separat les dues faccions palestines enfrontades a mort. I això és el mateix que ha passat històricament amb els kurds o bé, per aproximar-nos més a nosaltres, amb els nord-irlandesos. La síndrome palestina és la malaltia dels perdedors. A poc a poc es va fent evident que cap de les dues suposades estratègies, la del pactisme a qualsevol preu i la desobediència intel·ligent, defensades respectivament per Esquerra i Junts, no porten enlloc. Només són banderes partidistes.

L’episodi viscut al Parlament arran del cas Juvillà ha posat límit a l’anomenada desobediència intel·ligent que s’havia convertit en la síntesi de l’estratègia dels independentistes de Junts

L’aposta d’Esquerra pel diàleg va començar malament, perquè no era resultat d’una reflexió madura, sinó de l’efecte que la repressió va tenir sobre el sottogoverno dels republicans (que també en tenen i és tan gelós o més que el sottogoverno de Junts quan del que es tracta és de defensar l’estatus). No es pot construir cap estratègia a partir de la por. A més, Esquerra va plantejar aquest camí com una via partidista, com a moneda de canvi de la seva negociació amb el PSOE per investir Pedro Sánchez. Un cop consolidat en el poder, Sánchez va deixant anar llast i ara ja s’ha descarat tant, que no li fa res comunicar públicament que la taula de diàleg no està ni tan sols parada. Als republicans els preocupa més afirmar-se com a partit d’esquerra davant els comuns —recuperant el vell complex d’inferioritat dels anys seixanta i setanta del segle passat de l’independentisme d’esquerra respecte del PSUC— que l’independentisme. La independència és una utopia i res més. No és l’objectiu. Els republicans aspiren a esdevenir el partit hegemònic de l’esquerra dins d’una Catalunya autonòmica. Per aconseguir-ho haurien d’obtenir el permís del PSC, perquè és evident que en un procés de regressió com l’actual, sumat a la desaparició de Ciutadans, els socialistes seran els únics que se’n beneficiaran. Ho he escrit un munt de vegades i ara em reitero: en un context de normalitat autonòmica, qualsevol tripartit serà presidit per un militant del PSC, sigui qui sigui el seu candidat.

L’episodi viscut al Parlament arran del cas Juvillà ha posat límit a l’anomenada desobediència intel·ligent que s’havia convertit en la síntesi de l’estratègia dels independentistes de Junts. ¿És que no seria més honrat explicar que desobeir no pot comportar immolar-se? La teoria de la desobediència no defensa actituds sacrificials, sinó eficaces. El partit independentista creat per Carles Puigdemont és, de més a més, una mena de Palestina atrapada, ai las!, per la síndrome palestina. Les travetes entre les tres grans faccions —amb un pes molt desigual d’unes i altres, però amb lideratges inversament proporcionals a la colla que cada una comanda— són èpiques. Així no es va enlloc. L’autodestrucció desvia Junts del que hauria de ser l’objectiu de veritat: reconstruir l’independentisme amb un partit plural ideològicament, tan semblant com fos possible a l’SNP, determinat a desafiar l’estat sempre que es pugui, però sense necessitat de posar-se en risc una vegada i una altra. Un dels problemes de Junts, si bé no és l’únic, és que un partit així pot explotar si no està ben dirigit. Junts s’està convertint en una centrifugadora mentre apel·la retòricament a la unitat. L’SPN escocès és un exemple de resiliència política. Durant anys no era pràcticament res. La derrota en el referèndum de Devolution de 1979 va causar moltes ferides internes. L’any 1982, a més, va expulsar del partit l’anomenat Grup 79, que era la petita però influent facció d’esquerra. N'eren membres, entre altres, Alex Salmond, la desapareguda Margo McDonald i el seu marit, Jim Sillars, els germans Chris i Roseanna Cunningham, Kenny MacAskill, actualment diputat, i l’escriptor i historiador irlandès resident a Escòcia Owen Dudley Edwards, autor d’un interessantíssim article sobre el moment actual. L’SNP es va fer gran justament quan Salmond i molts dels expulsats van reingressar-hi per liderar-lo, fins a assolir la inesperada victòria electoral de 2007. Des de llavors, l'hegemonia de l’SNP és incontestable. Si Junts vol construir el partit dels independentistes, valdrà més que les faccions aprenguin a conviure per avançar conjuntament.

Deuen haver notat que la de la CUP ja ni en parlo. Els anticapitalistes, tot i ser determinants per a les sumes parlamentàries, no tenen cap estratègia concreta, perquè ni creuen en el diàleg ni en les fórmules màgiques. L’únic que ofereixen com a solució és rebentar el sistema i així avançar pel camí triomfal de la revolució. Tanmateix, quan són sincers i no els veu ningú, llavors diuen coses que són idèntiques a les defensades per Laura Borràs aquests dies de tribulació. En una entrevista amb Laura Aznar, anterior a l’enrenou, concretament del 14 de desembre de 2021, Juvillà és taxatiu: “NO VOLEM GENT QUE S’IMMOLI, SINÓ DESOBEDIÈNCIA COL·LECTIVA”. Ho he escrit amb majúscules per evidenciar fins a quin punt tot plegat és un joc d’ous, com cantaven els Umpah Pah.