Aquí qui ha deixat sola com una mussola la presidenta Borràs són els de Junts; catalans, que no us enganyin, són els de “Junts que acabarem difunts”. L’han deixat sola sobretot els seus, els que se suposava que són els del seu partit i l’han deixada a la intempèrie molt abans que els altres, aquests perfectes exemplars de polítics independentistes d’ERC i la CUP. Perquè el president Aragonès és el primer català però també el primer polític de Catalunya, llunyà i inaccessible, tan interior i tan reconcentrat, tan dens ell, entretingut en demostrar que és un personatge important, què dic important, tan transcendental, que s’ha quedat atrapat en l’hieratisme de l’art romànic més pur. Aragonès al capdavall, ni hi sent ni hi veu, indiferent com la marededéu trobada d’un santuari muntanyà, trobada i ara escarxofada dalt del cadafal del poder celestial. I a Manresa, precisament a la Manresa de sant Ignasi, el guerrer basc, va i li diu, Borràs on vas, li diu que no, que aquest president roman i romandrà inalterable fins a les eleccions municipals on hi ha l’autèntica fortalesa del partit, que, com aquell qui diu, ja som de cara a Nadal, que l’Aragonès és molt previsor i el nostre mal no vol soroll.

Després tens Dolors Sabater que no saps si hi és o te l’has imaginada, i el mateix passa amb l’Eulàlia Reguant o amb Carles Riera, que van tant a la seva que fan de l’independentisme la forma més eixuta de la política catalana, que són tan purs com impossibles, tan impostats com immadurs. Per mantenir-se en la indefinida superioritat moral, els polítics de la CUP no s’han de definir mai, no han de fer res que pugui ser objecte de crítica. Immòbils com àngels en l’hiperespai. De fet, més que diputats i diputades són una idea de diputats i diputades, són bombolles de sabó sense olor, per això les idees es mantenen belles i inalterables, per això són belles, perquè no són gens útils en el món nauseabund de la realitat. La realitat no importa, només existeix la bellesa de la veritat absoluta del marxisme entès com a religió. Per això, de tant en tant intenten empènyer escales avall un polític al que han etiquetat de dreta, com Jordi Turull o Laura Borràs. No és Margaret Thatcher ni Isabel Díaz Ayuso i és veritablement una llàstima, perquè aleshores haurien presumit de lluita de classe i d’algunes altres al·lucinacions sacrificials.

Puigdemont podia haver fet moltes coses i ha decidit congelar-se en l’immobilisme, i en apuntalar fins a les darreres conseqüències un favorit immobilista com Jordi Sànchez

A Laura Borràs qui més mal li fan, però, són els que leviten, tan satisfets d’haver-se conegut, al seu voltant. Primerament, Joan Canadell, que per ajudar la presidenta, va i es fa una instantània amb Alícia Romero, una altra perla del PSC, una altra partidària del 155 i de la destrucció de la immersió lingüística. Com si l’atac al Parlament no li fes ni fred ni calor. La foto mostra un Canadell desbordat i en plena natura, satisfet i rialler, el mateix Canadell satisfet que conduïa el seu automòbil amb una representació de Carles Puigdemont al lloc del copilot. Canadell és partidari de la independència, diu, però mentrestant fa altres coses i ben espanyoles. També predica la bona nova de l’economia de mercat mentre viu de l’erari públic perquè ell és així. O defensa l’indefensable candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern al costat de Sànchez Llibre i d’altres espanyolistes tan circumstancials com efectius.

El mateix, però molt més greu, és el que podem dir d’aquest autonomista del vicepresident Puigneró, especialista en exhibir-se perfectament desvinculat del que volen els seus electors. També obsedit amb els Jocs Olímpics als que dedica un temps que hauria de dedicar a treballar per la independència. No vau ser escollits per entendre-us amb l’anticatalanista Lambán sinó per fer possible el mandat del Primer d’Octubre, no feu res del que vau prometre. No sou al Govern de la Generalitat per mostrar-vos indistingibles dels consellers d’ERC. No esteu fent res més que desautoritzar pel camí dels fets, la voluntat emancipadora de Borràs, deixant-la únicament en paraules i en retòrica buida, deixant-la com una predicadora en el desert. O pitjor encara, com una impostora.

Perquè el gran absent, al final, i em sap molt de greu de dir-ho, és Carles el Gran. Perquè, des de fa temps i temps, ja no recordo quant, Carles Puigdemont viu entretingut en la política parlamentària europea i poca cosa més. Mai cap president havia llençat per la finestra tant de capital polític ni durant tant de temps, tant d’ascendent sobre la gent, per dedicar-se a l’absentisme, a la inacció, al simbolisme més estèril. Molts dels seus col·laboradors se’n planyen. Hi he parlat, per això ho puc dir. Puigdemont podia haver fet moltes coses i ha decidit congelar-se en l’immobilisme, i en apuntalar fins a les darreres conseqüències un favorit immobilista com Jordi Sànchez. Puigdemont s’inhibeix de tot i, només quan està d’humor, fa algun tuit des de Waterloo, alguna declaració. Per entretenir-se. Com podeu comprendre, amb aquesta col·lecció de personatges Laura Borràs no pot anar ni a la cantonada. I, precisament per això, si no plega aviat, si no dimiteix, serà vista com una més d’aquesta col·lecció d’inoperants i d’incomunicats amb el seu electorat. Més de dos milions de persones continuem reclamant la independència i buscant uns dirigents que no ens deixin a l’estacada.