El Tribunal de Luxemburg ha de sentenciar avui el cas d’Oriol Junqueras, que establirà jurisprudència per a Carles Puigdemont i Toni Comín i també per a Clara Ponsatí, si és que finalment esdevé eurodiputada. No sé què passarà, però si, com diuen els experts, Junqueras té immunitat, el govern espanyol tindrà un problema. O no, perquè la justícia a Espanya es reparteix a la carta. Espanya està fora de les coordenades normals dels estats democràtics. A més, la justícia i el TC estan tan polititzats, que tres magistrats del TC, del sector progressista —ara al servei del PSOE, suposo—, dimarts passat van emetre un vot particular en què manifestaven que el jutge instructor de la causa contra els independentistes catalans, Pablo Llarena, i la sala de recursos del Tribunal Suprem van vulnerar els drets polítics de l’exvicepresident Junqueras en mantenir-lo en presó provisional quan va ser candidat d’ERC en les eleccions catalanes del 21-D del 2017, convocades pel president Rajoy, i després en ser escollit diputat al Parlament. El TC ha trigat dos anys a resoldre el cas, mentre que per anul·lar les resolucions del Parlament amb 24 hores ja fa. Encara que ara es vulgui fer veure que amb el PSOE tot anirà millor, la realitat és que jutges i magistrats, progressistes o conservadors, s’han aplicat a perseguir l’independentisme i no emeten cap senyal d’esmena.

La incongruència de la justícia espanyola és tan palpable, que produeix calfreds. A Espanya, els violadors de l’Arandina es passegen lliurement pel carrer, un cop condemnats, mentre que Sandro Rosell es va passar dos anys en presó preventiva sense cap motiu. Però el més al·lucinant és que una part dels ciutadans d’Aranda del Duero es creuen la versió dels futbolistes violadors, tant com els andalusos que cridaven “a por ellos” per encoratjar els guàrdies civils destinats a Catalunya es van creure que celebrar un referèndum —encara que fos il·legal, eh?— era un delicte més greu que assassinar algú. Com que a Espanya la Il·lustració va fracassar i el pensament de Locke i Montesquieu va arribar arrossegant-se l’últim terç del segle XX, disminuït i administrat per unes elits amb arrels franquistes, la mentalitat de la gent normal i corrent es correspon a la mentalitat dels governants (des)il·lustrats. Iñaki Urdangarin surt de la presó —on viu en unes condicions ben especials i còmodes— per passar Nadal a casa seva, mentre que els presos polítics catalans passaran les festes tancats amb pany i clau. És clar que això també és degut a la complicitat de les autoritats catalanes, les quals actuen atemorides, amb la repressió. És la mateixa conducta que apliquen amb les denúncies que interposen els Mossos d’Esquadra per desordres públics —cosa que no havien fet mai abans que el CNP i la Guàrdia Civil rondessin pels passadissos d’Interior— contra els independentistes. Els responsables polítics catalans d’aquest despropòsit tenen nom i cognom i tots els sabem. Inclús jo estic cansat de repetir que els departaments de Justícia (ERC) i Interior (JxCat) es comporten com a lacais davant l’enemic per por, per preservar-se personalment.

Amagar-se darrere la pretesa independència de la justícia per no fer res és l’excusa d’un trampós

De la mateixa manera que les negociacions entre ERC i PSOE tenen una agenda oculta que provocaria el col·lapse dels independentistes si n’arribessin a saber el contingut, la justícia espanyola va fent camí per liquidar l’independentisme. Un dia és el Tribunal de Comptes i l’endemà és el Tribunal Suprem. Els fiscals no paren mai. Així no es pot anar enlloc. Si en els processos de pau el primer que s’exigeix és que els terroristes declarin una treva, en els conflictes pacífics com el nostre, el primer que cal reclamar és que l’Estat cessi en la persecució dels polítics i els activistes. Un dels negociadors d’ERC —Josep Maria Jové— sap perfectament de què parlo, perquè mentre el jutjat número 13 fa veure que és condescendent amb ell i amb els altres encausats, el Tribunal de Cuentas segueix buscant-li les pessigolles. Potser no el jutjaran però intentaran arruïnar-lo. Pedro Sánchez pot prendre mesures concretes per demostrar que està disposat a començar a resoldre el problema. I de moment no n’ha anunciat cap. Parlar de pluja de milions o de reunir els presidents autonòmics és, simplement, insultant. El "peix al cove” només el desitgen els vividors; els independentistes desitgen la llibertat i poder exercir el dret a decidir, l’autodeterminació, sense presos ni repressió. Cap acord no tindrà sentit si no aporta una solució democràtica al conflicte.

Amagar-se darrere la pretesa independència de la justícia per no fer res és l’excusa d’un trampós. És evident que si Pedro Sánchez vol resoldre el conflicte polític més important dels darrers anys, el primer que ha de solucionar és la qüestió dels presos. La ministra laboralista britànica Mo Mowlan va plantar-se a la presó de Maze molt abans que els republicans irlandesos haguessin decidit acabar amb la violència. La gosadia d’aquesta dona va afavorir el canvi de clima polític. Pedro Sánchez ho té més fàcil, perquè, malgrat les bajanades que diu Cayetana Álvarez de Toledo, el conflicte català és plenament democràtic i es pot acabar amb molt menys dramatisme. La llibertat dels presos i el retorn dels exiliats és un punt de partida imprescindible, i s’han d’estudiar les eines per fer-ho possible. Com ha assenyalat la consellera Clara Ponsatí en una entrevista recent: “Es poden fer moltes coses, perquè és clar que la repressió no ha parat i continua, i els socialistes no estan fent res per aturar-la; ans al contrari”. La negociació ha de ser aquesta i estaria bé que ERC no intentés maquillar les seves concessions amb una ridícula polèmica sobre els impostos. El marge autonòmic per apujar-los és tan petit, que la pujada no la notarà ningú. No cal enganyar-nos.