L’extrema dreta es descara arreu. Les ideologies de la intolerància, doncs, rebroten a tot el planeta com si res no hagués passat amb el triomf dels totalitarismes durant el període d’entreguerres del segle passat. La nova extrema dreta no és directament feixista, però com abans, carrega contra la democràcia en nom de la salvació dels valors cristians, contra els immigrants, la Unió Europea i l’islam, i, també, contra les identitats, siguin lingüístiques o siguin de gènere. La uniformitat és el refugi dels conservadors, dels que identifiquen els àrabs amb la delinqüència i el sobiranisme català amb la rebel·lió anticonstitucional. Donald Trump és un extremista, però no ho és més que altres mandataris que tenim ben a prop. Felip VI, sense anar més lluny, que ahir va pronunciar un discurs sobre la bandera espanyola més propi d’altres èpoques. Pura xerrameca patriòtica en un acte cavernós, la Pasqua Militar, tot i que va oblidar-se de dir que aquesta bandera va ser triada el 1795 en una mena de concurs pel seu parent Carles III i amb un objectiu inicialment limitat: disposar d’una ensenya que identifiqués internacionalment l’armada espanyola. La història és una successió de mites que es van repetint reiteradament.

Però aquesta mena de discursos desperten l’agressivitat nacionalista de gent que, imbuïda per la sacralització d’un tros de tela acolorit, posa contra les cordes, per exemple, un humorista com Dani Mateo per un gag sobre la bandera d’Espanya. Ni el rei ni els espanyolistes amants de la reconquesta no deuen haver llegir mai Émile Durkheim. L’eminent sociòleg deia que els estats tenen un sentit de l’honor altament desenvolupat; qualsevol repte al seu domini, fins i tot qualsevol ofensa contra els seus símbols (bandera, escuts, mites, etc.), ha de ser castigada mitjançant l'obtenció d’excuses per part de l'ofensor, o si aquests no s'avancessin, anant a la guerra. El nacionalisme agressiu alemany —o sigui el nazisme— va començar així. El franquisme no es va quedar enrere. El símbol és el tòtem dels que consideren sagrada la unitat de la pàtria, la raça o qualsevol altra construcció cultural. No admeten que tot sigui un invent humà.

El símbol és el tòtem dels que consideren sagrada la unitat de la pàtria, la raça o qualsevol altra construcció cultural. No admeten que tot sigui un invent humà

L’ultra Damares Alves, nova ministra de la Dona, la Família i els Drets Humans (quina ironia!) del Brasil, després de la presa de possessió va celebrar que a partir d’ara els nens brasilers tornaran a vestir de blau i les nenes de rosa. Els colors, per tant, esdevenen el símbol d’una manera d’entendre la societat. La discrepància no és tan sols cromàtica, va més enllà. Pretén justificar la iniquitat. Les nenes s’han d’educar en un ambient rosat perquè és el símbol de la placidesa, de la submissió. No és ni vermell ni blau, simplement és el color del sucre filat de les fires de festa major. El blau, en canvi, és el color dels homes forts. Encara ara la Falange justifica d’una manera molt curiosa per què van triar el blau maó per a l’uniforme del partit: “La camisa azul es azul porque es el color del obrero. El color del albañil, del que trabaja con las manos y se gana el pan con el sudor honrado de su frente. Es el color del que sabe que desempeñar un oficio dignifica a la persona y la eleva en el servicio a su patria a través del trabajo. El azul es el color del olvidado en el festín del capitalismo, del que trabaja de verdad y nos recuerda cada vez que nos la ponemos que estamos con los de abajo. Que los falangistas no nos vendemos al mejor postor como la izquierda antiespañola y antiobrera de España. Nos honra la camisa azul, y nos impide olvidar que nuestra sangre es la hermandad militante al servicio de la patria, encarnada en cada español que tiene hambre, que sufre dolor o injusticia. Que ningún español nos es ajeno. Que así como Dios se encarna como algo tangible en su hijo Jesús, España es el español que tienes al lado sufriendo el peso de un sistema criminal de guante blanco”. Saben per què els pantalons curts de la selecció espanyola són de color blau quan abans eren blancs? Doncs perquè és una reminiscència franquista, segons explica el professor Antonio Romero. El blau és degut al color blau maó de l'uniforme de la Falange. De fet, en acabar la Guerra Civil fins i tot la samarreta d'Espanya era blava. Després del franquisme es va optar per deixar els pantalons blaus ja que també és el color dels Borbons. Deu ser també per això mateix que el partit fundat per set exministres franquistes va decidir anomenar-se “popular” i va triar el blau com el color que unifiqués la tropa d’excombatents.