1. Barcelona està en decadència. Per ser justos, Ada Colau només ha accelerat, per incompetència i dogmatisme, un procés de decaïment que fa anys que va començar. Barcelona és avui una ciutat de províncies de l’Espanya borbònica i no aquella capital de Catalunya que va imaginar l’emergent catalanisme de finals del segle XIX i principis del XX. Construir una gran ciutat era, juntament amb la industrialització i la nacionalització cultural, el trident que havia d’ajudar a la pervivència de Catalunya com una nació de la mediterrània dins d’un estat que, per vocació i estratègia, era centralista i homogeneïtzador. Espanya no ha cregut mai en la diversitat. Quantes vegades no haurem hagut de suportar el típic crit de guerra espanyolista: “En español, que estamos en España”. La intolerància lingüística espanyola és famosa arreu del món, però a Barcelona encara hi ha qui reclama als catalanoparlants que no imposin la seva llengua i es dediquin a la seducció mentre els estan donant pel sac. Els unionistes espanyolistes no en tenen prou que el 62 % dels joves barcelonins entre 15 i 34 anys tinguin el castellà com a llengua habitual. Volen que el 28 % que encara té com a propi el català també l’abandoni. Diuen que a Barcelona es parlen més de tres-centes llengües i que el 58 % dels joves no han nascut a la ciutat. El que podria ser una oportunitat per transformar el català en llengua de trobada, no ho és. Què fa l’Ajuntament perquè això sigui així? Tenen més rètols en català els establiments regentats per xinesos i pakistanesos que no pas els dels barcelonins “de tota la vida”. O sigui, que les responsabilitats estan molt repartides. 

2. Vaig llegir un reportatge (més aviat un publireportatge) sobre el Poblenou, el barri on visc des de fa molts anys, i em va sobtar que m’expliquessin que s’està transformant en un barri cultural. Llevat del que és evident per a tothom, que és la transformació urbanística a còpia d’instal·lar-hi empreses a l’anomenat 22@ o diverses seus universitàries, de la UPF i la UOC, moltes de les iniciatives que esmentava l’autor de l’article tenen poca transferència al barri. Hi tenen la seu, però aquestes empreses són invisibles. Contribueixen, així, a la gentrificació del veïnat. Un dels establiments culturals més visibles és la Sala Beckett, un teatre que cada vegada programa més espectacles en castellà, que és la tendència general a tots els teatres de Barcelona, i que és una manifestació més del procés de provincialització barcelonina. L’altre establiment és Can Framis, un museu de l’escuderia Vila Casas situat en un extrem de la superilla imposada per Colau als veïns. Aquest excel·lent museu de pintura contemporània es va construir on abans hi havia hagut la fàbrica de llana de la família Framis, i està envoltat d’una frondosa vegetació. L’Ajuntament va posar-li el nom de Jardins de Miquel Martí i Pol (el nom del poeta havia de substituir alhora el de Sancho de Ávila, que va de l’avinguda de la Meridiana a la rambla del Poblenou). Avui aquest jardí, recreació d’un bosquet aleatori, farcit d’àlbers, pollancres i alzines, és un cau de merda, està mal cuidat, i serveix de refugi als sense sostre del barri. Encara que el reporter li dona un sentit positiu que no té des de la perspectiva de qui hi viu, té raó quan assenyala que cap barri de Barcelona està experimentant una metamorfosi tan bèstia.

3. La pobresa a Barcelona es veu a tots els barris, tant com les borratxeres dels joves —i no tan joves— que es concentren al Born o a Gràcia. El consum de cocaïna, que és elevadíssim a la ciutat, és veu menys però afecta igualment la convivència. El primer dissabte sense confinament nocturn a Barcelona va repetir les aglomeracions i les entrompades a la festa major del barri de Gràcia de les dues nits anteriors. Llegeixo que els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana van desallotjar vora 5.500 persones de diversos punts de la ciutat, sobretot places i carrers del barri de Gràcia. Els amics meus que hi viuen, a les 5.30 h de la matinada encara havien de suportar els crits i les animalades d’uns individus que no se saben contenir ni respecten una idea tan simple com és que viuen en comunitat. Quan comencin les festes de Sants, es repetiran les mateixes brutalitats. El problema de l’oci nocturn és anterior a la pandèmia i al confinament. Fa anys que Barcelona és una sala de festes a l’aire lliure per a molts estrangers —i també per a barcelonins— que han convertit la capital catalana en una mena de Lloret a l’engròs. L’endemà d’una nit de gresca, que a l’estiu sol ser cada dia, és millor sortir de casa amb les botes d’aigua per travessar els carrers encatifats de vòmits. No és cert, doncs, el que explica el tinent d’alcalde de Prevenció i Seguretat de Barcelona, Albert Batlle, que aquest desgavell sigui puntual. S’ha aixecat el toc de queda i el que hi ha hagut és un retorn a la “normalitat”. A l’ocupació massiva i descontrolada de l’espai públic nocturn.

4. A Barcelona se li van esgotar les piles el 1992. Des d’aleshores que viu de rendes i amb una crisi de model que fa feredat. La ciutat és un decorat brut, amb múltiples serveis que funcionen deficitàriament. Un exemple són les bicicletes elèctriques del Bicing. N’hi ha molt poques i, quan n’hi ha, no funcionen, perquè estan descarregades (n’hi pot haver quatre o cinc que no funcionen en una mateixa estació) o bé perquè quan les desancores constates que no rutllen i això que et cobren un suplement de 0,35 cèntims per trajecte. Repto els responsables del Bicing a fer una enquesta de satisfacció entre els 129.737 abonats que diuen tenir i que donen uns ingressos anuals de 6.486.850 € a les arques municipals, que serien molts més si hi suméssim els trajectes elèctrics anuals, dada que no tinc. L’Ajuntament de Colau, però, s’ha gastat més d’un milió d’euros posant i substituint les famoses barreres de formigó New Jersey, per altra banda horroroses, que ha desplegat per tota la ciutat per ampliar les terrasses dels bars. L’urbanisme tàctic de l’alcaldessa Colau significa, en realitat, posar i enretirar sense criteri aquestes barreres. Colau ni tan sols ha aconseguit un parc d’habitatge social decent i a l’alçada de qui va encimbellar-se en la política aprofitant la Plataforma d’Afectats/des per la Hipoteca (PAH). Ha construït menys habitatge social que els seus predecessors.

5. Cap partit té una alternativa. La coalició governant a l’Ajuntament (En Comú Podem i PSC) ja ha demostrat fins a quin punt es pot gestionar malament una ciutat fins a convertir-la en una metròpoli de segona divisió. Això no passa ni a Londres ni a París, però sí a València i a Palma. Esquerra es va sumar a la coalició en veu baixa, però ja fa temps que el tripartit és un fet a Barcelona. Ernest Maragall no és cap alternativa a Colau. I no ho dic tant perquè sigui una persona gran (no combrego, per raons òbvies, amb la gerontofòbia que domina la política catalana), sinó perquè no té cap projecte diferent. Maragall viu d’un cognom i de l’experiència. De res més. I Junts? Doncs el partit de Puigdemont va a la deriva, per desgràcia. Elsa Artadi no acaba d’encertar ni en el to ni tria bé els ítems que haurien de servir-li per desemmascarar la davallada als inferns de la ciutat de Barcelona. No engendra cap somni, que és el que podria donar-li visibilitat en un moment crític com l’actual. La crisi de BTV, la televisió pública municipal, que ja no s’engreixa artificialment com en temps anteriors per servir de contrapoder al pujolisme, és, ara sí, el Titanic que s’enfonsa. És la ciutat desitjada pels esnobs de casa bona: castellanitzada, perifèrica i provinciana, amb els turistes i els sobrevinguts que no respecten res, ni el descans dels veïns, com a punta de llança. El famós cosmopolitisme barceloní és el recurs trampós de qui desitja l’espanyolització de la capital catalana.