Fa més d’una setmana que Esquerra va reclamar a Junts que l’acord de govern s'havia de tancar abans del proper dissabte, 1 de maig. No crec que se’n surti. Malgrat la cimera de Lledoners, el pacte, sigui el que sigui finalment, encara necessita un temps de maduració. Zygmunt Bauman observava que el culte contemporani a la satisfacció immediata ha provocat que molta gent hagi perdut la capacitat d’esperar. Avui dia tothom té pressa. Els negociadors havien seguit fins ara la pauta de no avançar en una qüestió fins que no es resolgués la prèvia. A Lledoners van saltar-se la norma i van abordar com hauria de ser l’estructura del nou Govern, que era una de les exigències dels republicans, ja que ho consideraven imprescindible. En una negociació, la qüestió de l’organigrama normalment és la conseqüència de la filosofia que s’ha pactat i no sempre acaba bé si els fonaments són dèbils, com es va veure en el procés de fusió —i que els puritans em perdonin la comparança— entre el Banc de Sabadell i el BBVA. La sensació del Sabadell que el banc madrileny (antigament basc) volia aplicar-los una OPA va ser determinant perquè l’operació se n’anés en orris. El món de la política no és molt diferent del dels negocis, atès que també gestiona interessos i, per tant, quotes de poder.

L’error de la negociació per formar un govern conjunt després de les eleccions forçades del 2017 va ser, precisament, començar pel final, pel repartiment de responsabilitats i del pressupost. Els negociadors de Junts van donar per suposat que ells i Esquerra compartien estratègia i que no calia perdre molt el temps sobre el que ara és, raonablement, si més no a parer meu, motiu de controvèrsia. La qüestió no és tant escriure negre sobre blanc el que ja es va pactar el 2017 sobre el Consell per la República i el full de ruta, com pactar els mecanismes que permetran avaluar el compliment d’allò pactat. Les disfuncions de l’anterior Govern de coalició, que va actuar amb una descoordinació total i amb molta deslleialtat entre els diversos departaments, no s’hauria de repetir en el Govern que surti d’aquesta negociació. Trobar la manera de suavitzar les tensions i optimitzar la gestió del dia a dia no és fàcil, sobretot si vens d’una cultura de guerra civil permanent. Esquerra odia Junts amb la mateixa intensitat que els necessita després de no haver aconseguit golejar electoralment el partit de Carles Puigdemont. El sectarisme de Junts cap a Esquerra tampoc no és menor. Per tant, si estiguéssim parlant d’un conflicte nacional, a l’estil del d’Espanya amb Catalunya, en la negociació entre Junts i Esquerra caldria que hi participés un mediador independent.

Més enllà del repartiment de responsabilitats, el Govern també ha de ser fort per donar seguretat a la població, castigada per un any de pandèmia, amb un atur juvenil disparat, una economia debilitada i uns serveis públics cada vegada més deteriorats per manca de finançament i d’una bona gestió

Catalunya necessita un Govern fort, políticament coherent i administrativament eficient. Per això convé canviar moltes de les cares de l’executiu actual. A Esquerra hi haurà moviments, alguns motivats per un imperatiu ètic i d’altres perquè el curs de la vida fa que emergeixin nous lideratges. Junts, en canvi, pot caure en la temptació de tornar a repetir l’error anterior i fer recaure la titularitat de les conselleries en el 20% que representen els consellers empresonats. La minoria postconvergent. Si Junts vol fer creïble la renovació que Esquerra ja ha anat fent, caldrà que doni veu al 70% de la militància que va fer de Laura Borràs la candidata a la presidència de la Generalitat. Les cares que hi hagi en la fotografia del nou Govern també són importants. Junts diu preferir quedar-ne fora si no s’assoleix un “bon acord”, argument que comparteixo, però també caldria aplicar-lo per renovar els consellers actuals de la majoria de departaments, que estan més que gastats i ja no transmeten cap mena de confiança. En política, la forma és també el fons, si no es vol repetir el mètode Lampedusa.

Més enllà del repartiment de responsabilitats, que a l’interior dels partits és molt important, el Govern també ha de ser fort per donar seguretat a la població, castigada per un any de pandèmia, amb un atur juvenil disparat, una economia debilitada i uns serveis públics cada vegada més deteriorats per manca de finançament i d’una bona gestió. És urgent que el Govern abordi una reforma del sector públic, que és per on se’n va el gruix de la despesa de la Generalitat, per tal que la ciutadania torni a confiar-hi. El model administratiu de la Generalitat, que és una còpia dolenta del de l’Estat, està en crisi des de fa anys. Ho sabem perquè a les prestatgeries dels despatxos dels consellers i secretaris generals reposen un munt d’informes i llibres blancs que expliquen amb molt de detall quins és el mal que corca l’administració i en resta eficiència, així com quines són les solucions a aplicar. El diagnòstic està fet i només caldrà afinar-lo una mica més si el que realment es vol és avançar. El problema, doncs, és un altre. Cal una generació de polítics —i de moment no veig ningú que apunti maneres— amb un fort i valent esperit reformista. L’extrema dreta es beneficia d’aquest dèficit, perquè ofereix solucions simples i populistes davant la incapacitat dels polítics “convencionals” d’aplicar mesures mitjançant reformes legislatives successives que es tradueixin en canvis reals que afavoreixin l’eficiència.

És l’hora d’Esquerra. Els electors van atorgar-li la primacia amb 30.000 vots per sobre de Junts. El 21-D va ser exactament al revés. El Govern presidit per Quim Torra ha estat un desastre per l’acorralament extern i per les travetes internes. Esquerra va pair molt malament la derrota del 2017 i Junts va patir-ne les conseqüències. És normal que Junts, vistos els problemes derivats de tenir dos governs en un, reclami ara moltes més garanties per no repetir el que van patir en carn pròpia i que ha tingut com a conseqüència que l’independentisme hagi perdut, conjuntament, mig milió de vots. Que l’unionisme n’hagi perdut el doble no és cap consol. Esquerra i Junts tenen més deutes amb l’electorat que no pas els electors amb els dos grans partits que han demostrat no tenir un gran lideratge. S’atribueix a Tolstoi una idea que molt sovint és certa: “Tothom vol canviar el món, però ningú vol canviar-se a si mateix”. Comencem per aquí.