Ahir va celebrar-se al Parlament la primera sessió de control al nou Govern. Els consellers i conselleres ja es veuen obligats a donar explicacions abans i tot d’haver acabat d’enllestir els nomenaments de secretaris sectorials i directors generals. La paràlisi governamental dels darrers mesos no justifica tanta pressa. Però bé, aquest és el funcionament parlamentari i més val no queixar-se’n gaire, que els detractors de la democràcia aprofiten qualsevol crítica per alimentar l’antiparlamentarisme. A Joan Coscubiela, per exemple, els debats del mes de setembre del 2017 sobre la sobirania de Catalunya van semblar-li un cop d’estat encobert i, abans-d’ahir, Vox va impedir que la cambra catalana fes una declaració institucional contra els atacs homòfobs ocorreguts el cap de setmana a Barcelona. Cada grup té les seves fòbies.

La sessió de control va permetre assistir a duels inèdits fins ara. L’escaramussa entre l'HC Joan Ignasi Elena i l’ultradretà Ignacio Garriga a propòsit de si la CUP fomenta o no la violència, semblava un gag televisiu. Més sorprenent van ser els retrets del PSC, per boca del democratacristià Ramon Espadaler, a Elena, un socialista de tota la vida, per la sospita que els pactes d’Esquerra amb la CUP qüestionin el model policial, que és el mateix argument que fa servir Vox. Tant de bo tingués raó el flamant conseller quan diu que “cal fugir dels estigmes i cal fugir de valorar les coses en funció de qui les diu”. A Catalunya el sectarisme està tan arrelat com en la política espanyola. Tot contamina, malgré nous. La col·laboració estratègica entre polítics d’ideologies diverses, com va passar en el temps de la Mancomunitat, es va anar perdent amb els anys, a mesura que el sectarisme s’imposava. Ara una col·laboració plural, però lleial, és impensable inclús en el si d’un mateix partit.

Quan Junts va decidir entrar al Govern, triar Giró va ser una sagacitat que va aconseguir tapar moltes boques. La solvència professional de Giró, despullada de cap lideratge polític, només es podia combatre des del prejudici

L’enfrontament més sonat, i també el més previsible, en la primera sessió de control va ser el que van protagonitzar l’il·lustre diputat dels comuns Joan Carles Gallego i l’HC d’Economia Jaume Giró. L’exdirectiu de “La Caixa” va tancar la seva intervenció agraint la disposició de Gallego a seguir de prop la política econòmica del Govern, però també amb una premonició, extreta d’una màxima d’Albert Einstein: “És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici”. Les opinions preconcebudes no són mai certes. Ni els sindicalistes defensen sempre els interessos dels treballadors (aquesta setmana, per exemple, la UGT ha fet un ERO per fer fora 45 treballadors, un 20% de la plantilla, i ja és el segon), ni els executius empresarials són els monstres banyuts que sotmeten els obrers tal com eren representats en els cartells del realisme socialista dels anys trenta. Gallego va fer una intervenció de manual, si bé va dir una cosa desconcertant. Mentre exposava la seva preocupació pel tipus de fiscalitat que implantarà Giró i per si aprofitarà la col·laboració publicoprivada per engreixar el sector privat, va deixar anar, com aquell que no diu res, l’expressió “com s'ha fet els últims anys”. A quins anys s’estava referint el diputat? Perquè els dos darrers consellers d’Economia han estat Pere Aragonès i Oriol Junqueras, dirigents del partit amb el qual els comuns volien formar govern. És que ERC no és d’esquerra, malgrat el nom? Certament, no, segons la doctrina clàssica dels postcomunistes. És clar que l’entorn dels comuns també diu que Carles Puigdemont és el Salvini català.

Jaume Giró va ser el fixatge més sorprenent del nou Govern. Com va recalcar ell mateix, des que va acceptar la proposta li han plogut crítiques a tort i a dret, a dreta i a esquerra. L’establishment català el considera un traïdor i un venut a la causa secessionista, mentre que l’unionisme d’esquerra hi veu l’encarnació de l’Ibex-35 assegut a la Sala Tàpies del Palau de la Generalitat. No deu ser tant així, com també deuen ser exagerades les crítiques dels puristes independentistes, que troben que Giró no passa la prova del cotó, sense adonar-se que només serem independents el dia que estiguin a favor de la secessió no un, sinó centenars d’executius i empresaris com Giró. Amb Bon Preu i Tatxo Benet no fem prou. Quan Junts va decidir entrar al Govern —cosa que, com vostès saben, perquè ho he escrit, servidor no hauria fet, tot i investir Aragonès—, triar Giró va ser una sagacitat que va aconseguir tapar moltes boques. La solvència professional de Giró, despullada de cap lideratge polític, només es podia combatre des del prejudici. Té raó el nou conseller. Les partícules elementals de la política no es desintegren fàcilment. Els prejudicis són, a la fi, un perjudici per a la intel·ligència.