“Vivim temps perillosos al nostre país”, avisa James Comey, l’exdirector de l’FBI despatxat per Donald Trump, alarmat per “un ambient polític on es repliquen fets bàsics, es qüestiona la veritat, la mentida es normalitza i les conductes contràries a l’ètica s’ignoren, es perdonen o es premien”. A A higher loyalty (“Una lleialtat més gran”), un llibre de memòries que promet ser la bomba, Comey ofereix un retrat descarnat de l’Administració Trump i del seu president. Comey, membre, no obstant això, del Partit Republicà, parla dels EUA, però podria estar parlant d’Espanya, atès que la normalització de la mentida i de les conductes contràries a l’ètica són a l’ordre del dia del govern espanyol i de la premsa. La diferència entre els EUA i Espanya és, si de cas, que a Espanya no hi ha cap James Comey. Al contrari, el populisme hi ha penetrat tant que aconsegueix alinear Antonio Banderas, Javier Cercas i Federico Jiménez Losantos amb les tesis de Rajoy. Fa feredat. A Espanya, l’esperit crític és gairebé inexistent.

Jan-Werner Müller descriu què és el populisme en un breu i suculent llibre que va publicar en anglès el 2016. A la portada de l’edició en castellà, Grano de Sal, una editorial mexicana, va decidir posar-hi un retrat —acolorit de vermell intens, el color del dimoni— d’un Donald Trump enrabiat, amb cara de pocs amics, ensenyant les dents com un coiot. Comprenc aquesta obsessió per fer de Trump la icona del populisme i la política despullada de tota ètica, però no ens convé gens que l’arbre no ens deixi veure el bosc. Donald Trump es va convertir en el president dels EUA no fa res, mentre que a Europa l’ascens de la dreta populista és més antiga i ara s’ha estès per tot arreu. Va començar a Àustria i a Holanda amb dos forts lideratges, Jörg Haider i Pim Fortuyn, morts tràgicament el 2005 i el 2002, respectivament. Després dels precursors, van emergir nous líders, com Marine Le Pen, Geert Wilders, Umberto Bossi, Viktor Orbán, Nigel Farage, Beppe Grillo o Albert Rivera i una colla de dirigents de partits xenòfobs que han aconseguit fer-se un lloc als governs de Finlàndia (Els Finlandesos), Grècia (Grecs Independents), Polònia (Dret i Justícia), Eslovàquia (Direcció-Socialdemocràcia) o Itàlia (Moviment 5 Estrelles). Fins i tot a la polida Suècia i a Alemanya el populisme ha irromput amb l’ascensió de partits com ara Demòcrates de Suècia i Alternativa per Alemanya.

Les idees que regeixen aquest populisme europeu, que de vegades es disfressa amb la toga dels liberals o fins i tot de la socialdemocràcia, van des de l’extremisme xenòfob (contra els immigrants o les identitats minoritàries) i el nacionalisme estatista fins a l’euroescepticisme més refinat. El Partit Popular Europeu acull entre les seves files des de líders antiliberals com l’hongarès ja esmentat Víktor Orbán i el turc Recep Tayyip Erdogan, a les noves estrelles conservadores que governen en coalició amb l’extrema dreta neonazi —com el nou canceller austríac, Sebastian Kurz—, passant per Forza Italia, de Berlusconi i el president de l’Eurocambra, Antonio Tajani, que ara busquen com bojos pactar un govern de coalició amb Luigi Di Maio (M5E) i Matteo Salvini (Lega), els dos pollets del populisme italià. El PP de Mariano Rajoy, el partit dels falsificadors, tant de títols universitaris com de proves contra el sobiranisme català, també forma part d’aquesta família conservadora. El virus populista ha penetrat amb força en la política d’aquests anys i està diluint les fronteres entre el que és ètic i el que no ho és. Entre la veritat i la mentida. Entre la decència i la indecència. Els en poso un exemple al·lucinant.

El procés sobiranista català ha posat de manifest que el règim del 78 és una democràcia imperfecta, al·lèrgica al pluralisme, franquista sense Franco

La Fundació Nacional Francisco Franco ha promogut un Manifest per denunciar que “en España viene perpetrándose un inadmisible y flagrante historicidio desde la aprobación de la mal llamada ley de Memoria Histórica de diciembre de 2007”. No seré jo qui defensi aquesta llei, malgirbada de bon començament i, a més, força inútil, però el que m’ha sorprès de veritat és la gosadia d’alguns dels signataris. Perquè una cosa és trobar a la relació d’adhesions els noms d’historiadors de dreta com Octavio Ruiz Manjón, Stanley Payne, Luis Suárez Fernández, Agustín González Enciso, Guillermo Gortázar o Pío Moa, i una altra veure-hi la firma dels socialistes Joaquín Leguina, Paco Vázquez i Teo Uriarte i d’intel·lectuals, abans d’esquerres, com Félix Ovejero, Andrés Trapiello, Fernando Sánchez Dragó, Herman Tertsch o Fernando Savater, a més de professionals pretesament demòcrates com Ignacio Buqueras, Elvira Roca Barea o Miguel Duran. Tots plegats, barrejats amb noms franquistes de cap a peus (Muñoz Grandes, Benjumea, Colón de Carvajal, Pérez Alamán, Martínez Bordiu, Milans del Bosch, Fernández de la Mora, etc.). És clar que els testos s’assemblen a les olles. Molts dels que signen aquest manifest provenen de famílies franquistes, encara que ells haguessin pogut fer un tomb pels partits d’esquerra i d’extrema esquerra, o són, directament, antics jerarques de la dictadura. La deriva populista de l’Espanya d’avui ha facilitat que aflorin de les clavegueres els residus d’una manera de fer que només havia moderat el capteniment per sobreviure. Al capdavall, la transició va ser una transacció mitjançant la qual els franquistes van cedir i compartir el govern amb els demòcrates mentre que ells es van reservar conservar els ressorts del poder de l’Estat sota el mantell protector de la monarquia. I així anem. L’Espanya del PP cada dia s’assembla més a Turquia.

Al seu llibre sobre el populisme, Müller explica que un dels aspectes que el defineix és que sovint apel·la a una suposada “majoria silenciosa” que no es pot expressar públicament perquè és ignorada per les elits. A Catalunya aquesta cantarella populista és moneda corrent. La fan servir Inés Arrimada, Xavier García Albiol i Miquel Iceta. Ells tres són els que propaguen una idea esbiaixada del que és i no és legal. Són ells els que celebren l’empresonament dels polítics sobiranistes, entesos com les elits que oprimeixen el poble que només ells representen. El populisme és això: una política sense ètica fins i tot quan s’escandalitza que Catalunya pugui estar dividida. Si els populistes creguessin de veritat en la democràcia, que serveix per regular les discrepàncies pacíficament —amb referèndums, per exemple— estarien més preocupats per preservar la llibertat —per la degradació de la llibertat, vull dir— que no pas per cantar a l’uníson “yo soy español, español, español...” a les manifestacions convocades per Societat Civil Catalana. Si a Itàlia es diu que Berlusconi, Di Maio i Salvini són el nou trio de la dreta populista que juga a cartes com els tres jugadors del quadre I bari (1595) de Caravaggio, a Espanya i a Catalunya també tenim el mateix trident. Són els líders del PP, Cs i PSOE. El nou populisme espanyol té arrels franquistes, malgrat les preteses diferències ideològiques. El procés sobiranista català ha posat de manifest que el règim del 78 és una democràcia imperfecta, al·lèrgica al pluralisme, franquista sense Franco. Els bascos ja ho sabien, però la violència d’ETA va impedir que els demòcrates convençuts ho denunciessin.

Agustí Colomines
Opinió Repressió desbocada Agustí Colomines
Agustí Colomines
Opinió Aires de República Agustí Colomines