Un fantasma recorre Espanya: el fantasma de Franco. El franquisme no se’n va ni amb salfumant. És aquí: en l’alta política, a les direccions de molts mitjans de comunicació, a la judicatura, a la policia, entre escriptors i suposats intel·lectuals, als partits polítics i en les polseretes, en els nomenclàtors de molts pobles i ciutats, en el marquesat que encara ostenta la família del dictador. En la monarquia, per resumir-ho en un sol concepte. La defectuosa transició democràtica, per bé que segurament devia ser inevitable que es fes com es va fer, ateses les circumstàncies, no va fer net. No va demolir la dictadura, va transformar-la. L’impuls cap al poder dels dictadors té dos protagonistes, observava Bertrand Russell, el cabdill, que ho fa d’una manera explícita, i els sequaços, que es nota menys que li donen suport, i fins i tot es poden amagar quan van mal dades. La societat és desmemoriada, a pesar que ens passem el sant dia parlant de la memòria històrica, i oblida sovint els noms concrets de les xarxes de poder que han retratat tan bé Andrés Villena i Roger Vinton. El poder perdura quan els llinatges es mantenen.
El simbolisme és a la política el que els edulcorants són al sucre: una forma d’autoengany. Quan no es té cap més alternativa, quan no es governa, quan tot és tan sols verb i res més, llavors el mal polític, el que no té altra cosa que planta i una mica d’oratòria, es llança als braços del simbolisme. José Luis Rodríguez Zapatero va inaugurar al PSOE la moda del “puedo prometer y prometo” suarista, quan prometia una Constitució modèlica, que en el cas del president socialista va resultar ser, simplement, la manera de mentir d’un covard. Els homes infidels fan el mateix. Menteixen en positiu: “Ho he fet, però encara t’estimo”, diuen, com si això esborrés la deslleialtat. La política espanyola només té polítics forts a la dreta, precisament perquè són aquells polítics que arrenquen de la dictadura, perquè en foren sequaços, o bé perquè la reivindiquen sense complexos. ¿Se’n recorden de la tova biografia que la Real Academia de la Historia va dedicar a Franco? Va escriure-la un catedràtic encimbellat per la dictadura. Un escàndol, que aquí va durar dos dies i no va tenir més conseqüència que un mer maquillat del perfil biogràfic. L’esquerra, a Espanya, és un decorat, que ni transforma, ni fa res que sigui gaire diferent del que fa la dreta per carregar-se la democràcia. Els progressistes de tot el món haurien d’estar espantats que el partit socialista europeu amb més força sigui, precisament, l’espanyol. Vol dir que l’esquerra a Europa va a la deriva, amb Borrell com a mascaró de proa.
A Espanya el franquisme és com el racisme als Estats Units. En teoria està abolit, com la segregació, però es manté viu com un fantasma
¿Quants anys ha trigat un govern —qualsevol dels molts governs espanyols des del 1978— a aprovar l’exhumació del dictador del mausoleu que encara s’aguanta? Només fa dos dies que el Tribunal Suprem ha donat llum verda a l'exhumació de Francisco Franco, després d’haver-la aturat el mes de juny. ¿Saben qui va lliurar el cadàver de Franco als benedictins del Valle de la Caídos? Pensin una mica i l’encertaran: el rei Juan Carlos I. O sigui, que tota aquesta matraca va provocar-la el successor de Franco quan va decidir que el seu mentor seria enterrat al costat de José Antonio, qui, de fet, va ser el motiu pel qual va ser construït aquell “quiero y no puedo”, com diu el pare Hilari Raguer, que imitava la magnificència mussoliniana i nazi. El Valle de los Caídos no és l’únic monument franquista que es manté dempeus arreu de l’Estat. A Burgos, per exemple, hi ha un monument dedicat al general Mola que hauria de fer caure la cara de vergonya a les autoritats municipals, i a Catalunya, el monument de Tortosa, enmig del riu, és una ignomínia sostinguda amb l’aval de suposats independentistes. És el franquisme quotidià que sobreviu a l’aprovació de la punyetera Constitució, que és ara la bíblia dels antics franquistes que, curiosament, empresonen els demòcrates que volen separar-se d’aquesta Espanya putrefacta.
La professora Queralt Solé es pregunta, en relació a l’exhumació del cadàver de Franco, quin significat tindria aquest trasllat si els ossos de les persones anònimes, els morts de la guerra civil hi són enterrats, han passat a formar part dels fonaments del Valle de los Caídos i s’han fusionat amb el ciment del monument. Poca cosa. El gest que Pedro Sánchez ven com la fi del franquisme davant les Nacions Unides no evitarà que el Valle de los Caídos continuï essent l’emblema del “franquisme materialitzat”, ben visible a través de la grandiositat de la pedra. La metàfora franquista perviurà: “Amb el trasllat del cadàver de Franco es farà un gest simbòlic —conclou Solé—, però es mantindrà tota la resta per tal que les pedres del monument ‘desafíen al tiempo y al olvido’”, que era la intenció de la dictadura. ¿S’imaginen vostès que els camps d’extermini a Alemanya o a Polònia fossin el lloc de peregrinació dels nazis de tot el món? ¿Què dirien vostès si els gulags fossin santificats pels comunistes? ¿No els horroritzaria que les actuals autoritats cambodjanes tapessin el genocidi de Pol Pot? A Espanya el franquisme és com el racisme als Estats Units. En teoria està abolit, com la segregació, però es manté viu com un fantasma. Fa uns mesos, a Stanford, va aparèixer una soga penjada d’un arbre i les protestes es van disparar al campus. Tothom sap què vol dir aquest símbol.