Dilluns passat Donald Trump va pronunciar l’últim discurs de l’estat de la Unió abans de les eleccions del novembre que ve. Aquest home és tot un espectacle. És explosiu, irreverent, mal educat i venjatiu. El discurs trumpista no va distar gaire de tots els que es pronuncien en un debat de política general arreu del món. Al Parlament de Catalunya, per no anar més lluny, eren ben coneguts els discursos presidencials resumits en una mena de llistat telefònic en el qual els protagonistes eren, inevitablement, les dades sobre l’atur, la pobresa, la salut, l’escolarització o el que fos i es pogués comptar. “Avui em presento davant vostre per compartir uns resultats increïbles” — va deixar anar Trump—, que és el mateix que hauria dit Pujol als anys vuitanta i noranta i Pasqual Maragall i Montilla a la primera dècada del dos mil quan asseguraven que s’estava tornant a crear llocs de treball, que els ingressos s’estiraven, que la pobresa disminuïa i que el benestar creixia. Quan Pujol volia enfortir l’estat d’ànim dels catalans, parlava del Tagamanent; Maragall, en canvi, s’empescava qualsevol metàfora urbana; mentre que Montilla es limitava a puntualitzar “que el país l’aixeca la gent que treballa”, sense trobar la síntesi metafòrica de Pep Guardiola amb aquell “si ens llevem ben d’hora, ben d’hora...”. Cadascú té les virtuts que li ha donat la providència. Nulla ethica sine aesthetica.
Trump va aprofitar el seu discurs per fer una performance; Pelosi, per contra, va deixar veure la cara de la intransigència que sovint ha portat a la bancarrota els demòcrates
Trump sap representar comèdies i segurament és per això que també és un trampós. Tot el discurs que va pronunciar dilluns va estar carregat de simbolismes i de gestos que ningú no podia deixar d’observar. Per començar, quan va entrar a l’hemicicle i va lliurar una còpia del discurs que pronunciaria tot seguit a la presidència, no va voler encaixar la mà de l'speaker del Congrés, Nancy Pelosi, la seva particular bèstia negra des que va donar llum verda al tràmit per fer efectiu l’impeachment. Després va recórrer al sacrifici dels militars per apel·lar als valors patriòtics i tocar la corda sensible dels ciutadans. El moment culminant va ser quan Trump es va adreçar a l’esposa d’un militar, que estava asseguda a la tribuna de convidats amb els seus dos fills petits, just al costat del (no)president veneçolà Juan Guaidó, i després d’agrair-li el coratge amb la vèrbola inflamada habitual, li va anunciar per sorpresa que el seu home era allí, rere seu, baixant per les escales de l’amfiteatre, per reunir-se amb ella i les criatures. Un espot televisiu conservador sobre la família i la pàtria que és difícil d’imitar i de reproduir i que, a més, va obligar tots els senadors i congressistes, republicans i demòcrates, a posar-se dempeus per aplaudir l’escena. Nacionalisme banal a flor de pell, com ja va observar fa molts anys el professor Michael Billig (els en recomano el llibre, publicat en català per l’Editorial Afers).
Quan Trump va acabar el seu discurs i mentre l’auditori aplaudia per entusiasme o per cortesia, Nancy Pelosi es va posar a estripar ostentosament, just darrere seu, els fulls del discurs que el president li havia donat al principi de la sessió sense ni mirar-se-la. Pelosi va estripar-los un per un, amb parsimònia, teatralment, perquè tothom ho pogués veure. Després l'speaker va declarar que estripar el discurs era el més educat que se li havia acudit per replicar la mala educació de Trump. Trump és rancuniós però ara també hem pogut veure que Nancy Pelosi, que està plena de fums i té un look copiat de Falcon Crest, també ho és. Trump va aprofitar el seu discurs per fer una performance, amb l’aparició sobtada d’un “soldat Ryan” modernitzat, Pelosi, per contra, va deixar veure la cara de la intransigència que sovint ha portat a la bancarrota els demòcrates. Pelosi ja es va equivocar acceptant posar en marxa un impeachment que ha acabat essent un fake en tota regla. Servir-li munició al contrincant no és mai assenyat. Menystenir-lo és encara més idiota. Només el reforça. Entretant, a Iowa, el fiasco demòcrata de les primàries deu haver fet encara més feliç l’egòlatra president, que serà reelegit al novembre, no ho dubtin. La superioritat moral no fa guanyar eleccions. Aquesta és la debilitat dels demòcrates als EUA i de l’envellida esquerra a Europa.