Abans de començar, voldria manifestar la meva solidaritat amb Pau Juvillà, que aquesta setmana ha anunciat que pateix un càncer i que per això paralitza la seva activitat política. Visca la vida, Pau! Tots els que hem hagut de superar aquest tràngol sabem el preu que té.
Mentre el Congrés espanyol votarà avui si convalida o no la contrareforma laboral promoguda pel govern del PSOE i Unides Podem, el Parlament català, a proposta dels partits del 52%, atura l’activitat per l’assetjament de la JEC a Pau Juvillà. Les dues circumstàncies afecten greument els drets de les persones. Drets socials i drets polítics, però, al capdavall, drets regulats per unes normes i, sobretot, per unes actituds. La contrareforma de la reforma laboral ha provocat, almenys això és el que sembla a hores d’ara, que s’hagi esberlat el bloc parlamentari (de dreta i esquerra) que va investir Pedro Sánchez. El govern ha negociat la contrareforma amb la patronal i els dos sindicats del règim i, un cop signat el pacte, ha presentat el resultat als seus aliats polítics. O caixa o faixa, senzillament. Yolanda Díaz ha reclamat els vots de PNB, ERC i EH Bildu, entre altres, sense oferir res a canvi. Com que el govern sovint se n’ha sortit quan ha actuat així en altres qüestions, potser aquesta vegada estava convençut que passaria el mateix.
Aquesta contrareforma laboral és un incompliment flagrant de l’acord de la coalició governant per investir Sánchez. El pacte preveia que el nou govern derogaria la reforma aprovada el 2012 pel govern del PP. No ho ha fet. Una contrareforma de la reforma és insuficient. Per començar, perquè no recupera els instruments per evitar els acomiadaments improcedents. La Intersindical, el sindicat al qual estic afiliat, ho ha denunciat en un comunicat. Hi exposa que la contrareforma de la reforma no evita que la patronal pugui continuar utilitzant aquesta normativa per acomiadar els treballadors de forma unilateral, sense cap garantia i amb un cost per acomiadament molt baix, ja que tampoc es recuperen els quaranta-cinc dies d’indemnització per any treballat. És més, des d’una perspectiva catalana, estableix la prevalença dels convenis estatals per sobre dels autonòmics “i això donarà pas —continua el comunicat— a la precarització, perquè qualsevol negociació col·lectiva feta aquí serà lletra morta si s’apliquen convenis estatals que puguin empitjorar les condicions laborals”. Només per això qualsevol partit català, tant si és de dreta o d’esquerra, hauria de votar en contra d’aquesta contrareforma laboral.
Les maniobres de Borràs per defensar l’escó de Juvillà fan que Esquerra vagi a remolc d’una estratègia que, en realitat, no comparteix
La votació al Congrés d’avui condicionarà la segona part de la legislatura espanyola i, sobretot, els acords entre Esquerra i el PSOE. Malgrat la bona voluntat dels republicans, els lila no els ho han posat fàcil. De vegades malparlem de les minses habilitats negociadores dels polítics catalans, i, així i tot, els espanyols no són més hàbils. L’intent de Yolanda Díaz de treure un profit partidista amb aquesta contrareforma ha estat descarat. I quan un polític només pensa en ell mateix i no en les circumstàncies que envolten una votació, és que viu engabiat dins la roda del hàmster. Esquerra té molts problemes a Catalunya per demostrar que la seva estratègia de diàleg serveix d’alguna cosa. Pedro Sánchez ha torejat els republicans amb la taula de diàleg, que ha deixat de ser una prioritat per al PSOE i Unides Podem. Però és que, a més, Esquerra ha pogut constatar que a Catalunya el conseller de Junts més actiu, Jaume Giró, podia pactar amb els comuns, amb valentia i sense manies, el pressupost de la Generalitat i la llei d’acompanyament, la llei de mesures fiscals, financeres, administratives i del sector públic. Junts, malgrat ser un partit desorganitzat i molt mal dirigit, té polítics amb olfacte que poden posar en dificultats els republicans i desfer a favor seu l’empat tècnic actual. L’empat electoral, vull dir. Només caldria que fossin més clars per aconseguir que arribés a la gent què fan, per què ho fan i quin sentit tenen algunes actituds.
En un debat televisiu d’abans-d'ahir em vaig adonar de fins a quin punt els republicans estan neguitosos amb Laura Borràs i amb el pla dissenyat per la presidenta del Parlament per defensar l’escó de Pau Juvillà. Estava jo exposant la idea que havia escrit en la meva columna de dilluns sobre que l’objectiu de la JEC és obtenir la inhabilitació no tan sols de Juvillà, sinó de la mateixa Borràs, quan un tertulià pròxim a Esquerra va saltar com si tingués una molla al cul. Em vaig quedar parat. Em va costar d’entendre el perquè dels escarafalls d’algú que, en principi, hauria de saber que la repressió espanyola no s’està de res. Vaig detectar que el que molestava al meu contertulià era que jo hagués dit que la decisió de l’anterior president del Parlament d’obeir la JEC i retirar l’escó al president Torra no havia evitat que el perseguissin posteriorment. Al cap de poc, el TSJC va citar Roger Torrent com a investigat per un delicte de desobediència al Tribunal Constitucional (TC) per haver permès un debat parlamentari sobre l’autodeterminació. De més a més, l’acatament de Torrent de l’ordre de la JEC sense el suport d’una resolució del ple, és el que va obrir la porta al que està passat ara, com ja he detallat en un altre article. Aquest va ser l’argument que finalment van utilitzar els tribunals per ratificar prendre l’escó a un electe. El que jo deia no era ben bé un retret, sinó que volia explicar que adoptar decisions equivocades produeix conseqüències nefastes. Borràs bascula entre la voluntat manifesta de no seguir la via Torrent i evitar caure en la ingenuïtat del president Torra. Hi ha qui voldria que no se'n sortís.
Quan un partit té totes les de guanyar, però no obté cap rèdit objectivable, és que té un problema. A Madrid, Esquerra està acorralada, perquè el govern sap que el seu marge de negociació és escàs. Com es veurà avui, si finalment Esquerra no cedeix al xantatge, els d'Unides Podem tindran tan pocs escrúpols com els comuns, que van arribar a l’alcaldia de Barcelona de la mà de la dreta i l'espanyolisme. Aprovaran la contrareforma laboral, si cal, amb els vots de Ciutadans. A Barcelona, les maniobres de Borràs per defensar l’escó de Juvillà fan que Esquerra vagi a remolc d’una estratègia que, en realitat, no comparteix. Esquerra té la presidència de la Generalitat i no va ben calçada. Tenint un diputat més que Junts va amb una sabata i una espardenya. A Madrid i a Barcelona.