1. La judicialització de la política. ¿Quan va començar la “moda” de voler guanyar als tribunals allò que no s’havia pogut guanyar a les urnes? El fiscal i magistrat emèrit del Tribunal Suprem (TS), José Antonio Martín Pallín, i el catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo, fa anys que denuncien aquesta pràctica. Martín Pallín ha arribat a escriure que no és bo que un país estigui governat pels jutges i que, quan això passa, “és símptoma d’una patologia que indica que el sistema ha fallat”. El sistema democràtic, vol dir. Els jutges espanyols, llevat d’escasses excepcions, s’han convertit en ulemes que imposen la seva interpretació de la llei amb el mateix extremisme que a Iran ho fan els aiatol·làs.

Pérez Royo sempre ha defensat que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de 2006 era “un cop d’Estat perpetrat pel PP”. Instigat pel PP, diria jo, perquè va comptar amb l’adhesió de molta gent del PSOE que pensaven com pensa encara ara Juan Alberto Belloch. Un altre jutge i polític que creu que Catalunya genera un problema institucional més gran que el terrorisme. Els jutges estrella també han fet molt de mal a la política. Perquè inclús admetent que en alguns casos era peremptori que intervinguessin, acudir al jutjat de guàrdia per dirimir qüestions estrictament polítiques afebleix la democràcia, especialment en un Estat en el qual l’elecció dels jutges és possiblement el procés més opac que hi ha. La divisió de poders és el fonament de tota democràcia, però quan un dels poders intenta usurpar les funcions d’un altre és que el sistema està macat.

2. Tribunals còmplices. La Junta Electoral Central (JEC) és un òrgan administratiu i no pas una instància judicial. Tanmateix, actua com si ho fos. Ho fa moguda per les denúncies contra l’independentisme que rep dels partits polítics de la dreta espanyolista. L’objectiu és desestabilitzar la majoria independentista. Busquen la inhabilitació de polítics perquè són incapaços de vèncer-los a les urnes. La JEC no pot retirar l’escó a Pau Juvillà, encara que s’hagi inventat la maniobra de donar les credencials de diputada a la seva substituta, Nogay Ndiaye. L’únic que pot fer, com ja ha advertit que faria, és denunciar la presidenta Laura Borràs per l’incompliment d'aquesta resolució. El blanc és Borràs, aconseguir inhabilitar-la, i no pas Juvillà. Els partits denunciants són PP, Cs i Vox, als quals la presidenta del Parlament ha parat els peus moltíssimes vegades quan han intentat convertir els plenaris en una mena de Cafarnaüm de l’espanyolisme. En aquest país només la JEC i la CUP han assolit “enviar a la paperera de la història” el president de la Generalitat.

Els jutges estrella també han fet molt de mal a la política. Perquè inclús admetent que en alguns casos era peremptori que intervinguessin, acudir al jutjat de guàrdia per dirimir qüestions estrictament polítiques afebleix la democràcia, especialment en un Estat en el qual l’elecció dels jutges és possiblement el procés més opac que hi ha

Els passos a seguir per a Borràs a partir d’ara hauran de tenir en compte aquesta variable. Les actituds resistents i heroiques només debiliten l’independentisme. Quan els socialistes i els comuns es desmarquin de la defensa de l’escó de Juvillà, serà aleshores quan Borràs haurà de demostrar que és més llesta que altres polítics del seu espai que es van deixar apartar del poder sense cap benefici per a la causa general comuna. Potser és l’hora que la CUP faci el seu pas al costat. L'Estat ha tombat els dirigents de l'1-O que van ser detinguts o bé van retornar de l’exili voluntàriament i van ser condemnats. Cal evitar repetir l’error i oferir a l’Estat el sacrifici dels dirigents nascuts l'1-O. Els rèdits tàctics sovint destrossen les estratègies.

3. La independència i els jutges. L’opció de Carles Puigdemont, Clara Ponsatí, Lluís Puig i Toni Comín de marxar a l’exili i esdevenir eurodiputats s’ha convertit en un calvari per a l’Estat. L’espanyolisme somia derrotar els exiliats als jutjats internacionals, però no se’n surt. Les seves envestides fan mal, òbviament, però les seves derrotes són victòries per a l’independentisme. Així i tot, cal no desesperar perquè cap conflicte polític no s’ha resolt infligint més mal a una de les parts. Al contrari, alimenta el greuge i perllonga la controvèrsia. El conflicte es fa més gros. Els espanyolistes no guanyaran mai si pretenen derrotar l’independentisme per la via de perseguir, jutjar, condemnar dirigents i activistes independentistes. De la mateixa manera, l'independentisme faria bé de deixar de somiar que les victòries judicials de Carles Puigdemont i els altres exiliats als tribunals europeus ho canviaran tot. No serà així.

És evident que si Puigdemont aconsegueix blindar-se legalment i es pot plantejar el retorn, aquesta victòria serà proteica i tindrà repercussions polítiques. Si prosperen els recursos a la cort europea dels condemnats per la sala del TS que presideix l’ínclit Manuel Marchena, la crisi del règim del 78 serà colossal. Ara bé, cap d’aquests dos fets, que si més no desitjo que es produeixin, ens portarà a la independència. Tindran molt més impacte per obtenir l’amnistia i per pactar un referèndum d’autodeterminació, això sí, que no pas el que surti de la raquítica taula de diàleg que no dona cap fruit. No es tracta d’imposar la independència a ningú, com observava ahir el conseller Giró, un altre dirigent nascut de l’1-O. La qüestió és votar i comptar-nos. Ens hi va la democràcia.