"No ens hem mogut d’on érem" —va declarar a TV3 la candidata a les primàries del PDeCAT Àngels Chacón. Quan algú decideix marxar de casa, és qui s’ha d’explicar i no qui no s’ha mogut del pis. Marta Pascal hauria pogut dir el mateix quan va abandonar el PDeCAT de la senyora Chacón: “Jo no m’he mogut de lloc”. En fi, un joc surrealista que, curiosament, no hauria anat més enllà si el PDeCAT hagués aconseguit retenir les quotes de poder que no vol perdre de cap manera. Ara les ha perdut totes al Govern perquè el sottogoverno, que durant tots aquests anys ha estat a les seves mans, s’ha passat a Junts. La política és més simple que com la pinten les grans explicacions periodístiques.

La qüestió és que el PDeCAT-Autèntic s’ha atrinxerat en una posició que ha obligat els “revisionistes” (amb els insignes presos i exiliats al capdavant) a donar-se’n de baixa. La unitat independentista sempre ha fet figa per l’apel·lació a la puresa ideològica de qui es nega a compartir espai amb l’argument que no se sap qui és de dreta o el de més enllà massa esquerrà. “Puto convergent”, li etzibava Joan Puigcercós a David Madí abans de fer-se companys en el negoci de l’aigua. El menyspreu del convergent cap al republicà era semblant, sobretot perquè en l’època del segon tripartit qui en va sortir beneficiat van ser els socialistes, avui descaradament unionistes. Les pureses ideològiques han estat el pitjor escull amb el qual ha topat el moviment independentista. Com que ningú acaba de saber com assolir l’objectiu després del 27-O fallit, hi ha qui es guarda el roc ideològic a la faixa per justificar que no vol compartir trajecte ni cap decisió amb la dreta o amb l’esquerra. En realitat el que passa és que aquesta gent tan sols pensa en l’endemà i no pas en demà-passat, que és el que seria més estratègic. I llavors és quan es barallen per les subvencions a les escoles concertades de l’Opus Dei en comptes de pensar conjuntament com arribar a tenir un estat que reguli sobiranament el sistema educatiu. Metonímia independentista, que inclús aconsegueix cansar el patriota més resistent.

Junts per Catalunya vol representar la gent que no vol repetir un déjà-vu que és més màgic que l’anhel d’independència

El procés de constitució de Junts per Catalunya s’està fent molt malament perquè és impossible dirigir un partit des d’un telèfon. Calen més ingredients i un lideratge organitzatiu que no ostenta ningú. Però, tanmateix, la disputa amb el PDeCAT no és ideològica. És una excusa que amaga una discrepància més de fons. La candidatura del 21-D del 2017 es va formar, potser a contracor dels que ara marxen, cuidant la transversalitat ideològica. En aquella candidatura hi cabien un catòlic de dreta com Lluís Font, defensor del concert amb les escoles de l’Opus, i una feminista d’esquerra catalana amaziga com Salwa El Gharbi, que n’és totalment contrària. El concepte era senzill però eficaç: calia un front ampli per defensar la legitimitat de l’1-O i el Govern deposat pel 155, incloent-hi el seu president. La possible contradicció ideològica entre els diputats de Junts, un cop recuperat el govern autonòmic, es podia salvar de dues maneres: donant-los llibertat de vot en qüestions de consciència o bé assegurant que cap concert pot vulnerar els drets humans i la igualtat de gènere amb excuses pedagògiques de pa sucat amb oli. Al capdavall, la raó de ser de Junts era reprendre la lluita per la independència cercant la manera de no tornar a caure en els errors anteriors i fer-ho per la via més curta possible, que no necessàriament havia de ser la DUI.

ERC ha rebutjat reiteradament la unitat amb l’argument ideològic, defensat a cor què vols pel sector, diguem-ne, federalista del partit i la Fundació Irla. És el sector que baveja  per apuntalar el govern més progressista del món sense haver-ne donat cap prova. Marta Pascal també ho defensava, però amb el típic argument convergent que ara lloen els qui més l’havien criticat, que la ideologia tant és, com el color del gat de Deng Xiaoping, mentre pugui caçar competències. I és que aquesta i moltes altres decisions que defensen els republicans i els nous convergents no són ideològiques, sinó que reflecteixen la topada entre Junts per Catalunya i els altres grups sobiranistes sobre quin moment estem vivim i, en conseqüència, quina és l’acció política més adequada per avançar. “El PDeCAT vol la independència però no una confrontació amb l’estat espanyol que paralitzi el país” —va dir en la mateixa entrevista la convergent Chacón. Tothom sap que canviant la sigla, aquesta afirmació l’hauria pogut fer Pere Aragonès. El problema és la confrontació, per tant. Uns creuen que cal un bon retorn al passat, com celebrava el director al seu article a La Vanguardia: “És un déjà-vu, diran alguns, però benvingut déjà-vu. No tant perquè Catalunya s’enquisti en el greuge permanent, sinó pensant que el govern central es prendrà seriosament la situació per escometre les matèries pendents i la Generalitat les reclamarà amb l’argument que la política del peix al cove no és una pantalla superada”. Junts ha superat aquesta fase.

Junts per Catalunya vol representar la gent que no vol repetir un déjà-vu que és més màgic que l’anhel d’independència. Els gairebé 3.000 perseguits per la (in)justícia espanyola durant la primera etapa del procés no poden servir d’excusa per fer marxa enrere. Al contrari, els hauríem d’haver reunit a tots en una roda de premsa massiva per mostrar al món com les gasten els “demòcrates” espanyols. Aturar-se, acabar amb la confrontació, mostrar-se dèbil davant les acusacions de la caverna unionista, és ajornar la independència cinquanta anys més. Cal tenir la pell dura i saber combinar amb astúcia el greuge, la lluita i la gestió autonòmica. No és una política incompatible: és la confrontació intel·ligent que defensa Carles Puigdemont, que no veu incompatible desestabilitzar l’Estat i acudir a la conferència de presidents autonòmics per explicar a la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, el frau espanyol. És per això que els independentistes d’esquerra no tenen cap altra casa possible, almenys momentàniament, que Junts per Catalunya. Així com rendir-se no és cap opció, l’aprensió ideològica resta més que no pas suma.