1.  Lideratges autonòmics. Emmanuel Macron és un polític de dreta o d’esquerra? Aquesta és una pregunta recurrent ara que es torna a parlar d’ell amb motiu de les noves eleccions presidencials franceses. Macron va arribar a la presidència de França el 2017 després d’haver format part del govern socialista de François Hollande i posteriorment del que va dirigir un conegut dels catalans, el també socialista Manuel Valls. Nosaltres sabem que Valls ha estat l’aliat de la dreta més casposa de Catalunya —assistint a manifestacions, com va recordar-li recentment un oient de la ràdio francesa, al costat de Vox—.  No sabem què hauria fet Macron si hagués fet el mateix trajecte que Valls. Però l’exemple d’aquest darrer personatge demostra que un dels motors principals que ajuden a posicionar-se políticament és el nacional. És tan transcendent, que acostuma a distorsionar el posicionament clàssic ideològic. La ideologia s’ha tornat plastilina. El govern actual de la Generalitat és de dreta o d’esquerra? A ulls de la majoria, allò que el defineix és l’autonomisme. Què és Aragonès? Vol ser com Giró però amb puny alçat.

2. Cicles històrics. Políticament, Catalunya és un país permanentment convalescent. Des del 1640, per tirar llarg enrere, no acaba de trobar el camí de la sobirania. Al contrari, com més va més la perd. L’autogovern és avui un decorat. Des de Catalunya s’ha guerrejat contra la corona castellana, s’hi ha pactat i fins i tot s’ha intentat reformar l’Estat per tal que respongués a les necessitats d’un país industrial, modern, cosmopolita, burgès i obrer a la vegada. Aquesta és la darrera fase, la que ha arribat fins als nostres dies. Podríem datar-la entre el 1830 i el 2010. Cent vuitanta anys de frustracions, amb tots els errors i contradiccions que s’hi puguin descobrir per part del catalanisme, que va portar al canvi de rasant dels darrers deu anys i que els historiadors acabaran denominant la dècada sobiranista. Ara pot semblar que el creixement de l’independentisme s’ha aturat. La derrota del 27-O i la preeminència dels partits que practiquen l’autonomisme, podria fer-nos creure que hem cancel·lat el present per tornar a les pútrides aigües del règim del 78. Dependrà dels abstencionistes que això sigui així. Els cicles històrics no són nínxols. Allò que fa avançar les societats és el conflicte i dependrà de nosaltres mantenir-lo viu.

Sense un esperit reformista és impossible canviar res. No calen grans eslògans per transformar. Només cal atrevir-se a fer els canvis que toquen. La regeneració acompanya les revolucions

3. Eleccions a la vista. Els predictors habituals d’Esquerra, als quals cal sumar els nous, procedents del vell món convergent i que són conservadors perquè ja ho eren de sèrie, donen per amortitzats els deu anys de lluita per la sobirania. Com que tot ho analitzen en termes de poder —del poder que acumula cadascú—, per això el nou Baròmetre del CEO, que depèn d’un departament en mans d’Esquerra, subratlla la qüestió de les estimacions electorals. Tant és així que Jordi Muñoz ha decidit posar-ho al principi de l’informe. Abans es posava al final, com una conclusió. La demoscòpia és una foto d’un moment, susceptible de variar de sobte. Els dies anteriors a la substitució de Pablo Casado, les enquestes donaven per mort el PP. En menys d’una setmana, amb un nou líder, sembla que Núñez Feijóo ja guanyi les eleccions sense que la tercera condemna per corrupció dels populars l’afecti. Apliquem el criteri a Catalunya. Junts pot recuperar-se un cop canviï de líder i que Jordi Sànchez, un suposat estrateg que només lloa el conservadorisme autonomista, sigui substituït per algú que generi il·lusió i tranquil·litat. No serà tan fàcil. Si ens agafem al CEO, resulta que a Catalunya, a diferència d’Espanya, no es perdona la corrupció. Junts haurà de tenir més en compte aquest factor que no pas cap altre si vol esdevenir de veritat el partit dels independentistes. A Junts també és possible una tercera via que superi els pactes de sotamà entre el vell i el nou.

4. Un nou inici, o no. És difícil negar que el conservadorisme s’ha apoderat d’una part o de gairebé de la totalitat de l’independentisme. Si alguna lliçó cal aprendre de la dècada sobiranista és que al capdavant de les institucions i dels partits hi havia personatges més disposats a deixar-se empresonar per una idea abstracta que per tenir la valentia d’encarar una reforma a fons de la mateixa administració catalana. Vaig viure en pròpia pell aquesta contradicció i em va acabar els quartos. Sense un esperit reformista és impossible canviar res. No calen grans eslògans per transformar. Només cal atrevir-se a fer els canvis que toquen. La regeneració acompanya les revolucions. L’òmnibus del CEO de finals del 2021 demostra que al capdamunt dels anhels dels catalans continuen intactes les preocupacions que van obrir el procés sobiranista: la manca d’inversions en infraestructures de l’estat a Catalunya, el sagnant dèficit fiscal, la falta de reconeixement nacional (incloent-hi el respecte a la llengua pròpia) i la demanda del dret a decidir. No ha canviat res. Aquesta és la llavor on ha de tornar a germinar la segona fase per assolir la independència. Es donen les condicions objectives, per formular-ho a la manera marxista. Només cal que l’avantguarda, per seguir amb la mateixa lògica, estigui a l’altura del temps a venir. En la dècada sobiranista els que van fallar foren els partits i la direcció d’una societat civil que en depenia. La gent, el poble, hi era.