Tota acció provoca reaccions. Si el pinyol dirigent del PDeCAT es pensava que l’acord de la convenció municipalista de presentar-se a les eleccions municipals amb les sigles Junts per Catalunya no tindria reaccions, és que no sap què té entre mans. Junts per Catalunya va néixer perquè el president Carles Puigdemont va donar suport a la iniciativa de Llistaunitaria.cat, reforçada en fusionar-se amb Respublica.cat, per posar en marxa una agrupació d’electors: de les dues iniciatives van sortir-ne Llista Unitària 1 d’Octubre. El 10 de novembre de 2017 van presentar la iniciativa Francesc de Dalmases —que havia estat un dels coordinadors del Pacte Nacional pel Referèndum—, Aurora Madaula, Toni Morral i Pere Pugès, amb el suport de Jordi Sànchez. Avui els tres primers i Sànchez són diputats de Junts per Catalunya. Llavors Artur Mas i Marta Pascal es van traslladar a Brussel·les per convèncer Puigdemont que es presentés pel PDeCAT. No se’n van sortir, però sí que van acordar una solució que al final va resultar ser un gran “invent”. Junts per Catalunya, que ja era una marca del PDeCAT, es convertiria en una llista el màxim d’unitària possible a l’entorn del president Puigdemont, que tindria la potestat de confeccionar les llistes electorals, i de la idea de restitució del Govern deposat pel 155. L’objectiu era tan senzill com difícil d’aconseguir, perquè no depenia tan sols de la candidatura assolir-lo. Però que fos creïble, això sí que estava a les seves mans.

Una candidatura com la de JxCat només s’aconsegueix per l’excepcionalitat del moment i pel lideratge del president Puigdemont

Junts per Catalunya va generar tanta il·lusió que la nit del 21-D va aconseguir 34 diputats, molt per damunt de les expectatives que creava el PDeCAT. A Brussel·les i a Barcelona aquella victòria es va viure amb una gran alegria. Francesc Abad ha descrit molt encertadament els ingredients de la fórmula guanyadora de Junts per Catalunya en un post del seu blog: “JuntsXCat era una cosa nova. Totalment nova. Com a marca i, el que és més important, com a proposta política. I va triomfar. Gent de l'independentisme més combatiu de tota la vida, gent del món convergent, gent de l'antiga Unió i de Demòcrates, gent d'ERC, gent del PSC, gent d'ICV, gent independent, gent de marcats perfils d'esquerres i gent de perfils liberals, conservadors i social cristians de tota la vida. Sí, JuntsxCat va ser, sense cap mena de dubte, una cosa molt i molt diferent de tot el que havíem conegut fins llavors. Un autèntic revulsiu”. Una candidatura així només s’aconsegueix per l’excepcionalitat del moment i pel lideratge del president Puigdemont. O és que algú es creu que Jordi Sànchez, per posar un exemple, s’hauria presentat a les eleccions darrere de Santi Vila, que era el cap de cartell que proposava la direcció del PDeCAT quan es volia presentar en solitari?

I qui diu Sànchez diu molts altres noms de persones independents, començant pel president Quim Torra, que van acceptar el repte d’aparcar durant un temps la seva vida professional per encarar un dels períodes més crítics de la política catalana, obviant les irregularitats d’un partit que anava a la deriva. Les bases del PDeCAT es van lliurar en cos i ànima per portar la candidatura a tots els racons del país, amb la generositat que no ha acabat de tenir mai el nucli dirigent, sempre preocupat pels càrrecs que perdien i pels deutes d’un partit que va néixer ofegat per la corrupció de l’anterior. Aquesta rèmora ha condicionat el PDeCAT des de l’inici. No ha acabat de fer net. El nucli dirigent actual del PDeCAT viu segrestat pel passat i això ha condicionat la relació amb Junts per Catalunya. Els partits són maquinàries molt complicades, perquè són empreses de serveis globals que donen feina a molta gent, començant pels diputats que els representen. Els partits de govern sovint, a més a més, no saben distingir entre el que és la seva organització i l’administració. Aquest ha estat un dels grans mals del règim del 78 que ha contaminat els grans partits. Els ha fet un esvoranc. La candidatura de Junts per Catalunya va néixer, en canvi, sense aquest pecat original, més enllà que fos una marca propietat del PDeCAT. Un remei, si s’esbrava, perd tota la virtut. I això és el que haurien d’entendre els dirigents del PDeCAT.

La provocació llançada per la direcció del PDeCAT ha posat en risc la il·lusió que va generar JxCat

La presència d’un nombre tan alt d’independents en una candidatura que recolzava en l’estructura del PDeCAT no va agradar gaire als quadres del partit, que van haver de deixar pas a gent que no era del seu entorn “natural”. Però van fer de la necessitat virtut i es van posar a remar a favor d’una candidatura que no era fàcil que guanyés les eleccions. De fet, no les va guanyar, perquè tan sols va aconseguir ser el segon grup al Parlament rere Cs. Els que es van quedar amb un pam de nas van ser els dirigents d’ERC que no van voler de cap manera fer el mateix sacrifici que el PDeCAT per afavorir la unitat sobiranista en un moment d’emergència com el que s’estava vivint aleshores. Ho hem pagat tots plegats, perquè, si bé el sobiranisme suma 70 diputats al Parlament, Inés Arrimadas sempre pot esgrimir que el seu grup va ser el més votat. Va ser precisament aquest fet el que va propiciar que els diputats independents de Junts per Catalunya pressionessin per transformar la candidatura en un moviment polític unitari, republicà i sobiranista, que desbordés les vores dels partits clàssics. Va ser llavors que es van començar a detectar les primeres tensions. S’han perdut uns mesos preciosos per fer blindar la cohesió i s’ha deixat que reviscolés el partidisme, com si no hagués passat res. L’actitud caníbal dels dirigents postconvergents és l’antítesi de la filosofia de Junts per Catalunya i dels electors que van confiar-hi.

L’episodi d’aquest cap de setmana pot ser un bàlsam o un verí per a Junts per Catalunya. La provocació llançada per la direcció del PDeCAT ha posat en risc la il·lusió que va generar, enmig de la tenebra del 155, dels empresonaments i de l’exili, una candidatura que està cridada a ser el motor d’un nou cicle polític. O bé qui en té la potestat posa ordre en aquest desgavell o bé les conseqüències poden ser molt dures. És difícil vèncer algú que no es rendeix mai. La temptació d’abaratir el somni, com cantava fa anys Lluís Llach, sempre és una possibilitat. Suïcidar-se, també. Llach, que va ser diputat independent de Junts pel Sí i va acabar fins al capdamunt de les ganivetades i la irresponsabilitat dels polítics “professionals”, podria explicar moltes coses sobre el capteniment d’aquests polítics que ara tornen a menysprear els independents, als quals acusen de poc experimentats. Els electors no són babaus i castiguen els partits oportunistes i incoherents. N’han tastat la medicina tots els que conformen la majoria sobiranista al Parlament. I és que la sort que obtenim és el resultat de la nostra conducta. Si actues amb deslleialtat destrueixes la confiança. Si actues amb generositat reforces la il·lusió i la complicitat. Cadascú ha de decidir com ha d’actuar a partir d’ara i què pot fer per seguir lluitant per la república. Només cal que tingui present, però, aquell proverbi xinès que diu que, si un persegueix dos conills, tots dos se li escapen.