1. La vida interna dels partits. La vida dels partits és com la vida privada de les persones famoses. Per norma general, només interessa si hi ha escàndols. Tanmateix, fa molts anys que tinc detectat que els articles que dedico a la vida interna dels partits són els menys llegits. Les guerres entre “camarades” no tenen l’atractiu del judici a cara de gos entre, posem per cas, Johnny Depp i Amber Heard o del fulletó que ara s’escriurà arran de l’anunci de la Shakira que s’està separant de Gerard Piqué. Aquí hi ha morbo i els verbs es conjugaran en transitiu. A més, tothom té opinió sobre qui té la raó i opina segons si li cau millor un protagonista o l’altre. La política també es pot abordar des de la perspectiva d’un debat de Sálvame, però quan algú ho intenta, polítics i comentaristes arrufen el nas. Els sembla indigne parlar de política tal com en parla la gent, que és des de les vísceres. Participo en les tertúlies de l’Opinacat de 8TV, que té aquest estil de reality show, perquè els oients hi truquen en directe i els tertulians s’escridassen, i personalment em resulta molt instructiu. 

Els partits i les seves trifulgues omplen titulars perquè els diaris, com suposo que s’ensenya a les facultats de periodisme, fan tanta o més política que els afectats. Són l’objecte del subjecte. A l’aclamada sèrie danesa de política ficció, Borgen, la primera ministra, Birgitte Nyborg, del partit de centre Nova Democràcia, s’exhibeix com una gran negociadora, jugant amb la premsa, per tal de “vendre” la màxima “fes el que jo dic, no el que jo faig”. El relat és tant o més important que optar per explicar la realitat, que al capdavall s’enfonsa en les causes profundes de per què passen algunes coses. Diuen que Johnny Depp ha “derrotat” la seva dona, encara que, si llegeixes la sentència, no ha estat realment així, perquè tenia més bona premsa. Algunes reaccions periodístiques posteriors a la conclusió del congrés de Junts es van quedar en l’anècdota. Només cal fer-se una pregunta per saber si ens trobem davant un canvi de tendència o bé estem parlant d’una altra cosa. ¿On se celebrarà el 3r congrés de Junts? ¿Tindrà lloc a l’exili o, un cop substituït Puigdemont, s’assumirà la “normalitat” que el mateix president va denunciar, des del faristol d’Argelers, que estava matant l’independentisme? El mal de Junts és que hi ha alguns aspirants a enterramorts que sobreviuen amb la cantarella de centrem-nos.             

2. La baixada de la participació. El 29 de novembre de 2020 es va donar a conèixer el resultat de les primàries de Junts per Catalunya. Laura Borràs es va imposar a Damià Calvet amb més del 75,8% dels vots. Inapel·lable. Així és com es va convertir en la candidata efectiva de la formació independentista a presidir la Generalitat. Llavors va afirmar: “estem començant a fer història per fer realitat un projecte progressista pel país”. Gairebé dos anys després, a Argelers, Laura Borràs ha estat superada per Jordi Turull (78 vots més que ella) i Anna Erra (15 vots per damunt de la presidenta) en unes eleccions orgàniques per encapçalar la direcció del partit. D’aquesta diferència se n’ha fet una lectura errònia. L’important no és quina ànima predomina a Junts, sinó per què en dos anys la militància de Junts ha perdut la il·lusió i ja no participa en les consultes internes. A les primàries del 2020 van votar el 76% dels afiliats, en una exhibició de força impressionant. A la votació telemàtica d’aquest cap de setmana, molt mal organitzada i força obscurantista, tot cal dir-ho, la participació dels 6.010 afiliats de Junts tot just ha arribat al 37,62% per triar la presidència, al 33,51% la secretaria general i al 32,89% l’executiva. El sistema de votació ha donat el titular que esperava una de les parts, la que tradicionalment disposa dels càrrecs públics. La que l’independentisme cívic i popular critica per inactivitat, deixadesa i manca de projecte.

¿On se celebrarà el 3r congrés de Junts? ¿Tindrà lloc a l’exili o, un cop substituït Puigdemont, s’assumirà la “normalitat” que el mateix president va denunciar, des del faristol d’Argelers, que estava matant l’independentisme? El mal de Junts és que hi ha alguns aspirants a enterramorts que sobreviuen amb la cantarella de centrem-nos.             

Damià Calvet, en aquests moments reubicat còmodament en un càrrec públic molt ben remunerat, el 2020 va assolir el 20,5% del 76% dels vots emesos. Facin vostès les sumes i restes del que ha passat aquest cap de setmana i potser entrellucaran quin pot ser el problema de Junts en el temps a venir. Si l’anomenat turullisme no es calma, i aquesta és la tasca de la qual no es pot inhibir Jordi Turull fent veure que la conxorxa ha estat espontània, el futur de Junts és més negre que la cova d’Alí Babà. Turull està inhabilitat fins al 2030 i fins llavors poden passar moltes coses. A més, el turullisme no té alternativa a Laura Borràs, qui encara és la marca pública del partit i la més apreciada per l’electorat després de Puigdemont. No té rival, encara que algú precipiti Jaume Giró a prendre algunes decisions que potser poden ser premiades per l’aparell d’un partit, però que els electors penalitzen molt. A més, a l’actual conseller, tot i que és un home de molta vàlua i segur d’ell mateix, té molt de llast per deixar anar per aspirar a ser candidat a res. L’electorat independentista no està pendent de qui ha obtingut més vots en una votació interna, perquè si fos així resultaria que Anna Erra és la líder real del partit. Una conclusió surrealista. De vegades cal sortir del despatx oficial i fer un passeig pel carrer per saber qui et reconeix i qui no.   

3. La lliçó de Borgen. Ja m’he cruspit la nova temporada de Borgen. L’he trobada millor que les anteriors. Més real i més interessant des del punt de vista de les qüestions que planteja sobre l’ètica política i, també, sobre el periodisme. La part de la trama personal, diguem-ne de vida privada dels polítics, també té interès, perquè, encara que en el context mediterrani certes traïcions es passin per alt, també existeixen i repercuteixen en la conducta d’alguns polítics. I és que el nepotisme mafiós dels polítics del sud, que neix, precisament, d’aquesta “reserva” sobre la privacitat dels polítics, esdevé una mena de puritanisme invers. A Dinamarca, els actes del fill d’un polític impacten en la seva reputació i credibilitat, fidels com són al famós calvinisme nòrdic. A Espanya, Catalunya inclosa, la reserva és per no assumir responsabilitats i porta a “amagar” les coses sota la catifa.

No els vull avançar res sobre la sèrie. Els aixafaria la guitarra. Permetin-me un apunt sobre dues qüestions. La sèrie planteja alguns dilemes sobre la relació entre Groenlàndia, el territori autònom danès de l’àrtic, i Dinamarca que cap director espanyol s’atreviria a abordar amb la mateixa claredat i cruesa si volgués tractar la relació entre Catalunya i Espanya. El millor de la trama d’aquesta temporada és que els guionistes han abandonat la visió naïf de la política. Aquest cop se centren a despullar els efectes de la incoherència i de l’oportunisme en la carrera política de la protagonista de la sèrie, ara ministra d’Afers Exteriors, i la deriva de la premsa, que n’és el mirall. Aplicat a Junts, la metàfora vindria a ser que és impossible mantenir durant molt de temps el relat sobre que el teu és el partit de la ruptura, al mateix temps que és la nova Convergència. Aquest paper ja el fa Esquerra. Potser és per això que els militants de Junts s’han abstingut i Laura Borràs ha perdut l’oportunitat de fer net d’una vegada, arrossegant tots els descontents amb la vella política basada en les conspiracions. L’abstencionisme de Junts és com el dels 700.000 independentistes que es van quedar a casa el 14-F. Per pensar-hi.