Quant de temps ha de passar perquè una persona superi el dol? De dos a cinc anys, responen els especialistes. Durant el primer any es fa, almenys, la meitat del dol. Però hi ha persones que necessiten un any més per fer net. Si transcorregut aquest temps no ha superat el dol, i la melangia nostàlgica persisteix, llavors és que aquesta persona té un problema. Apliquem-ho a la política. La jornada del referèndum va ser tan democràtica i, diguem-ne, heroica, que els esdeveniment posteriors, quan l’Estat es va decidir a reprimir l’independentisme amb tots els recursos de què disposava, van estabornir molta gent. Van deprimir-la. I els primers a quedar noquejats van ser alguns polítics. La guerra bruta és una norma dels estats dèbilment democràtics —i Espanya ho és— i això té uns costos personals molt grans i provoca el dol. Però l’àmplia mobilització ciutadana per commemorar el segon aniversari del referèndum del Primer d’Octubre del 2017 em sembla que és el senyal que el dol ja s’ha acabat. 

Vivim sotmesos a un règim monàrquic que converteix en delicte qüestionar el rei, mentre que als EUA, per exemple, el sistema democràtic és tan fort que l’oposició demòcrata es pot permetre el luxe d’iniciar el procés d’impeachment del president de la principal potència del món sense que s’ensorrin els fonaments patriòtics de ningú. És clar que el 1776 els colons britànics de Nord-amèrica es declaraven independents de la corona britànica apel·lant a la llibertat i l’autodeterminació, mentre que aquell mateix any a l’Espanya de Carles III es dictava la Pragmàtica Sanció, que era una llei pensada per limitar els matrimonis entre cònjuges de classes socials diferents. Cadascú té la història que té i contribueix a la història universal tal com és. Per això la reacció dels poders de l’estat espanyol contra l’independentisme català ha estat tan brutal. L’Espanya del “Naranjito” i el “Cobi” —símbols d’una pretesa modernització— ha reaccionat contra el sobiranisme català amb la mateixa histèria nacionalista que la generació del 98 va viure la pèrdua definitiva del Imperi. Amb el mateix militarisme.

Donem per acabat el dol i no siguem infantils. Tots els que pretenen castigar els polítics independentistes amb una abstenció el 10-N s’equivocaran si ho fan

Ni les porres, ni els empresonaments, ni l’exili no han bastat per posar fre a la determinació dels independentistes. En tot cas, el que ha provocat més desconcert entre la bona gent són les vacil·lacions partidistes, les disputes entre la societat civil i els partits i la indefinició estratègica d’una suposada direcció compartida que, en realitat, no ha existit mai. Després del 27-S, que es quan es demostrar que no anàvem bé, la sensació de pèrdua va provocar aquest dol persistent. En aquests dos anys ja s’ha dit tot. Hi ha grups que volen afluixar i n’hi ha d’altres que no. El contraatac de l’unionisme buscava provocar aquesta divisió, a la qual hi ha contribuït —i no és cap tòpic— la por d’alguns polítics independentistes a quedar amb el cul a l’aire si les coses no anaven bé. Els oportunistes, els entorns partidistes que busquen l’ombra del poder, per provincià que sigui, són tan sols uns figurants. Tot això s’ha d’acabar. Cal que la mobilització de dimarts passat sigui un revulsiu per alliberar-se de tanta ximpleria. L’Estat ja sabem com les gasta. Ara, a més a més, vol estigmatitzar l’independentisme amb la burda —i sí, senyors meus, inventada— maniobra de relacionar els dos presidents amb el terrorisme. Els GAL mataven, de moment, la immoralitat dels socialistes que van muntar aquest grup armat per combatre ETA no s’ha atrevit a tant. Pedro Sánchez i Miquel Iceta, que llavors defensaven el terrorisme d’Estat com ara defensen la mà dura penal i carcerària i cerquen desesperadament un Judes, inventen un relat de terror on només hi ha una reivindicació democràtica. El PSOE no és res més que una peça més d’aquesta història d’Espanya a la qual li falta una bullida per arribar a la sola de la sabata de l’Amèrica de Donald Trump. I ja és dir, perquè aquest home és una desferra.

Donem per acabat el dol, doncs, i no siguem infantils. Tots els que pretenen castigar els polítics independentistes amb una abstenció el 10-N s’equivocaran si ho fan. Cal anar a votar, encara que sigui amb el nas tapat, perquè no podem permetre que l’unionisme guanyi cap més elecció a Catalunya. Totes les eleccions han de ser referendàries mentre no siguem independents. El 10-N que cadascú triï l’opció que més li plagui. Les coses estan clares, però repetim-les: uns partits s’han instal·lat en el discurs de la treva —hi ha qui d’això en diu rendició, tant és— i uns altres que no estan disposats a cedir ni un pam. Tenint en compte contra qui s’acarnissa la repressió de l’Estat, no em cal donar noms per saber qui representa què. Tothom sap distingir qui és qui i, per tant, qui està disposat i qui no a evitar que la por que l’Estat escampa amb detencions, exclusions i multes, etc., ens paralitzi. Entretant, retornem a l’objectiu principal, que no és altre que la independència. L’amnistia a la Grècia clàssica —i del grec és d’on prové la paraula— significava oblit. Els partits unionistes també criden "ni oblit ni perdó" quan es tracta de defensar la "nació més antiga" de l’univers. No fa gaire va recordar-nos-ho Miquel Iceta, el més llest de la classe. Per tant, la llibertat dels presos no serà possible si no és amb la victòria independentista o quan el sobiranisme aconsegueixi d’imposar el diàleg. De moment, desenganyin-se, no hi ha més opció que tirar endavant donant per acabat el dol.