1. El baró de Cuvier va atribuir a processos catastròfics tots els canvis produïts en la superfície de la Terra en el transcurs de la seva història. Va plantejar-ho el 1812, mentre a Cadis els resistents espanyols contra la invasió napoleònica promulgaven la que seria considerada com a primera constitució liberal europea. Una gran catàstrofe va propiciar l’aprovació d’un text constitucional que seria rebregat posteriorment i que va ser més exemple de llibertat per a les successives onades revolucionàries liberals a Europa que no pas per a Espanya, dominada per les tensions permanents entre el poder civil i el militar. La llibertat a Espanya ha estat històricament un bé escàs. Si més no la llibertat entesa segons la definició que en feia, ja al segle XIX, el filòsof anglès John Locke: “la capacitat d’una persona d’actuar i de disposar de les seves pertinences segons creguin convenient, sense cap necessitat de demanar permís ni dependre d’una altra persona ni, tampoc, de fer mal als altres per aconseguir-ho”. És la millor definició del dret de decidir que tenen tot els individus individualment i, és clar, també col·lectivament, que és com conviuen els éssers humans.

2. Amb aquesta definició de Locke sobre què és la llibertat arrenca el prefaci del llibre, The Narrow Corridor: States, Societies, and the Fate of Liberty (2019, es pot trobar en espanyol a Ediciones Deusto), dels professors Daron Acemoglu i James A. Robinson. Aquests dos eminents acadèmics —turc i britànic, respectivament, però que treballen en universitats estatunidenques—, també són autors d’un altre voluminós estudi, Why Nations Fail: The Origins of Power, Prosperity, and Poverty (2012, també en espanyol a Deusto). Qui vulgui entendre el món contemporani que llegeixi aquests dos llibres. Hi trobarà moltes explicacions sobre el desenvolupament econòmic desigual; per què la pobresa afecta més a uns estats que a uns altres, a uns col·lectius que a uns altres; què propicia l’ascens de l’autoritarisme i, per tant, la destrucció de la llibertat, etc. Són llibres per llegir a poc a poc durant la pausa estiuenca. Daron Acemoglu va participar online en la XXXVI Reunió Cercle d’Economia per parlar dels reptes de l’economia global al costat de Cani Fernández, presidenta de la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia. No sé què va dir perquè cap diari se n’ha fet ressò, el que demostra que el mètode online encara és una barrera. Si hagués vingut potser l’haurien entrevistat, que és el que es mereixia.

3. El nou conseller d’Economia i Hisenda, l’honorable Jaume Giró, que va estudiar a la Universitat de Navarra, sembla ser que ja ha llegit aquests dos llibres, o almenys ha llegit el que aborda la qüestió de la llibertat, perquè va citar-lo en el discurs que va fer davant d’un auditori que, d’entrada, li era hostil i fins i tot va retreure-li que intervingués en català. ¿En quin idioma ha d’intervenir un conseller de la Generalitat en un acte celebrat a Barcelona, en un luxós hotel a la vora de la mar Mediterrània, i organitzat per una entitat que es fa dir Cercle d’Economia? El provincianisme de les elits —i de molts universitaris, tot s’ha de dir— es manifesta en aquest menyspreu constant a la llengua pròpia del país, segons definició de l’Estatut encara vigent. Gastar-se uns quants diners, dels molts que té aquest think tank empresarial, en traducció simultània no els costaria res. A més, respectar la catalanitat del Cercle s’ajustaria a l’esperit que Jaume Vicens Vives i Josep Benet van traslladar als dos empresaris que van fundar-lo —Carles Ferrer Salat i Joan Mas Cantí— i al del primer secretari, un joveníssim Ernest Lluch. Sovint hi ha qui fa gala de voler resoldre un conflicte obviant la realitat social o aprofundint la discriminació.

4. La intervenció de l’honorable conseller Giró ha passat massa desapercebuda, inclús entre les hosts del partit que va designar-lo, Junts per Catalunya. El seu és el millor discurs que hagi pronunciat cap altre membre del Govern des de la seva constitució. L’HC Giró va parlar d’economia i política a parts iguals. És a dir, d’economia política, que és la manera com els governs administren els recursos a partir de prendre en consideració les variables socials i polítiques de cada moment. El discurs del conseller és una esmena a la totalitat de les teories catastrofistes que han arrelat a Catalunya entre els independentistes des de la derrota del 27-O, perquè ofereix esperança a partir de la denúncia i l’exigència. I és, també, un desmentiment a l’eufòria dels unionistes, entre els quals cal comptar la junta del Cercle d’Economia, perquè va demostrar-los amb dades que el problema de fons que planteja l’independentisme és de calat i no una simple rauxa passatgera. Deixar-se engalipar una vegada més amb falses promeses només aconseguirà retardar un temps un nou esclat sobiranista. El següent serà més dur. Si el banc públic que necessita Catalunya no es pot aconseguir dins d’Espanya (perquè caldria autoritzar-ne 17!), està clar que, com va advertir el conseller als presents a la reunió de l’Hotel W, i atesa l’experiència: “la millor manera de ser econòmicament eficients és que Catalunya esdevingui, democràticament, un nou Estat de la Unió Europea”. Que en prengui nota Pedro Sánchez quan avui parli d’alternatives a l’antic teatre de la burgesia catalana, que va ser incapaç de sostenir-lo amb els seus recursos i per això és un teatre públic.     

5. Ningú no dubta que els EUA són un estat democràtic. En termes convencionals ho és, sobretot si comparem la democràcia americana amb el règim despòtic de Baixar al-Assad. Però als EUA la llibertat de les minories —ètniques i racials— també està amenaçada i reprimida per unes formes autoritàries d’exercir el poder. La llibertat està en perill en molts estats formalment democràtics. El segle XXI és la centúria de la identitat (religiosa, racial, de gènere, nacional), i les minories —que de vegades no ho són tant— reclamen el seu reconeixement com una extensió dels drets democràtics. Una part del món vol destruir aquest pluralisme (als EUA, per exemple, el trumpisme persegueix restringir el dret de vot de les minories) i una altra part el defensa a capa i espasa des del carrer, de vegades jugant-s’hi la pell. Els professors Acemoglu i Robinson expressen només començar el seu darrer llibre, que la “llibertat necessita que hi hagi una societat mobilitzada que participi en política, protesti quan sigui necessari i que voti quan sigui possible perquè el Govern abandoni el poder”. A Espanya, si ets català i independentista, els governs, ja siguin del PP o del PSOE-Unides Podem, et persegueixen per seguir fil per randa aquest consell democràtic universal. Giró ho sap i per això, ell que sap de quin peu calcen, els ho va recordar a la gent de l’IBEX-35. Ara, també estaria bé que el conseller es proposés acabar amb la persecució que els Mossos d’Esquadra fan de l’independentisme, el que ha permès que el jove Marcel Vivet hagi estat condemnat a cinc anys de presó. El Govern català ha de ser coherent si vol ser exigent amb l’Estat.