Recorden la història d’Anne Frank? Suposo que sí. Frank era aquella nena jueva que va ser amagada per Miep Gies, Johannes Kleiman i Victor Kugler a la casa de darrere dels magatzems de la fàbrica on treballava el seu pare, ubicada a Prinsengracht, en un dels marges d’un dels canals d’Amsterdam. La casa és ara un museu que visita molta gent i a moltes escoles del món es llegeix el seu dietari, escrit entre el 1942 i el 1944 en una cambra secreta condicionada. El grup fou traït per algú que encara no se sap qui va ser i va ser deportat als camps d’extermini nazis. Set mesos després de la seva detenció i alguns dies després de la defunció de la seva germana Margot, Anne va morir de tifus al camp de Bergen-Belsen.

Una de les qüestions que, un cop acabada la guerra, va obsedir Kleiman i els altres protectors de la família Frank, l’únic supervivent de la qual va ser el pare, qui va recuperar el dietari de l’Anne i va difondre’l, va ser descobrir qui els havia delatat. Immediatament després de l'alliberament, Kleiman va escriure una carta a l’Oficina d’Investigació Política (POD), l’ens encarregat de localitzar les persones que haguessin col·laborat amb l’ocupant alemany, mitjançant la qual expressava les seves sospites respecte de Willem van Maaren, un mosso del magatzem i sol·licitava que l’investiguessin. El POD no va atendre la carta. No va ser fins al 1948 quan el Departament d'Investigació Política (PRA) de la policia d'Amsterdam va iniciar les primeres indagacions, probablement arran d’unes declaracions d'Otto Frank.

Llavors la policia va interrogar els protectors i Willem van Maaren i, també, Lammert Hartog, un altre mosso del magatzem. Hartog va confessar que quinze dies abans de la irrupció de les patrulles de la SS a la casa, Van Maaren li havia dit que allí hi havia jueus amagats. També se suposa que la dona de Hartog ho sabia. Com diu la pàgina web de la casa-museu, que és d’on he tret la informació, mirat “retrospectivament, podem dir que la investigació va deixar molt a desitjar. No es van fer les preguntes que tocaven i només es va interrogar un grapat de persones. Tot va ser relativament superficial. La investigació es va suspendre en no poder-se demostrar res. Van passar catorze anys fins que no es va iniciar una nova investigació”. Tot plegat va ser un embolic fenomenal, com acostuma a passar en les controvèrsies polítiques i socials, i no es va aclarir res.

La delació, real o de ficció, sempre va acompanyada d’aquella íntima sensació que ens situa a nosaltres mateixos davant del mirall

No sé si vostès han visionat mai la pel·lícula per la qual el director John Ford va guanyar el seu primer Oscar el 1935 com a millor director. En anglès es titula The Informer i en català El delator. La pel·lícula es va basar en la novel·la de Liam O’Flaherty (1896-1984), publicada el 1925. O’Flaherty va retratar els baixos fons de la capital irlandesa amb una intensitat corprenedora. Va descriure la brutor dels baixos fons però, també, la corrupció moral. Pinxos, putes, lladregots, rodamons, entre altres molts personatges del, diguem-ne, subsòl irlandès. I, de fons, l’Organització, nom rere el qual es pot detectar qualsevol de les organitzacions armades comunistes del món. O’Flaherry, un antic comunista, havia abjurat de l’èpica bolxevic i va saber traslladar a la novel·la les misèries “revolucionàries” i la figura del delator, el Judes modern, el que provoca la mort d’algú sense tacar-se de sang, sinó del color del diner, les vint lliures esterlines que rep Gypo Nolan (personatge interpretat per Victor McLaglen, qui també va rebre un Oscar) de les autoritats. Aquest delator és un personatge de poques llums, i això és del que s’aprofita la policia per caçar el seu antic company d’armes, Frankie McPhillip (a qui dóna forma l’actor britànic Wallace Ford). I aquesta seva debilitat també serà la seva desgràcia. Els remordiments, els pistolers del lumpen dublinès torben la pau de Gypo al llarg d'una nit terrible. Entre tanta desesperança, brilla amb llum pròpia la figura de Katie Madden (interpretada a la pel·lícula per Margot Grahame), la causant de la traïció de Gypo, perquè ella propiciarà que els assassins que cerquen el delator aconsegueixin el seu objectiu, que no és altra cosa que matar-lo.

La delació, real o de ficció, sempre va acompanyada d’aquella íntima sensació que ens situa a nosaltres mateixos davant del mirall. Pensava en això i en altres disquisicions ètiques quan divendres a la tarda vaig arribar a casa i en obrir la bústia vaig trobar-hi un sobre sense nom però amb la mosca de l’Ajuntament de Barcelona. Quina mania a gastar paper! En l’era d’Internet i tenint en compte que l’Ajuntament disposa del cens, potser que ens enviés les comunicacions electrònicament, no? Al que anava. El sobre contenia una comunicació, perquè les cartes van signades i aquesta només indicava “Direcció de Serveis d’Inspecció de l’Àrea d’Ecologia Urbana” (un nom ben ampul·lós), que em comminava a delatar els meus veïns. Em va pujar un calfred per l’espinada fins a la nuca. De cop vaig recordar l’agra discussió que vaig mantenir amb un company de departament, un dogmàtic comunista, que pretenia que algú fes una tesi sobre els antifranquistes que no havien pogut suportar les tortures i havien “cantat” (traït) al Partit i als camarades.

Per què l’Ajuntament de Barcelona em demana que delati els meus veïns?

Per què l’Ajuntament de Barcelona em demana que delati els meus veïns? Doncs, segons el pamflet, perquè l’Ajuntament “treballa per garantir que l’activitat turística sigui compatible amb un model urbà sostenible” i per això vol perseguir l’oferta “submergida, econòmicament insostenible i irrespectuosa amb la legislació vigent, [i perquè] no s’imposi i arreli a la ciutat”. Per qui va això? Per Airbnb? A continuació s’esmenta el millor: “La legislació actual determinada per la Generalitat de Catalunya és garantista amb els propietaris dels habitatges i per poder iniciar la tramitació d’un cessament d’activitat il·legal cal trobar dues vegades turistes allotjats amb un contracte de lloguer inferior a 31 dies”. Ja poden imaginar vostès que demanen en aquesta carteta: “És per aquest motiu que us sol·licitem [ei, col·legues! —deuen pensar—] que ens faciliteu informació si creieu que a la vostra finca hi ha un habitatge d’ús turístic il·legal”. I per facilitar les coses, ens proporcionen números de telèfons gratuïts i llocs web on denunciar el veí del qual sospitem, encara que no estiguem segurs de res, perquè a la carta no es fa cap reserva en aquest sentit. Volen que ens convertim en els “joves guàrdies rojos” que a la Xina de Mao es dedicaven a detenir els ciutadans denunciats pels veïns que més tard serien ells mateixos denunciats per uns altres veïns. ¿És que volen que siguem el mosso del magatzem on es va amagar Anne Frank o Gypo Nolan? Suposo que s’inclinen pel primer d’aquests dos desgraciats exemples perquè en la comunicació de l’Ajuntament, que no sé si ha sortit del caparró de la tinenta d’alcaldia d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat, Janet Sanz, que és de la facció postcomunista del grup d’Ada Colau, no s’indica que es doni cap recompensa per la delació. Si ho fessin, tindrien més èxit del que espero que tinguin.

El que jo recomano als meus veïns és que abans de fer cas a la regidora del partit del govern municipal, En Comú Podem, recordin què va passar amb Anne Frank o bé que mirin la pel·lícula de John Ford basada en la novel·la de gran Liam O’Flaherty, no fos cas que caiguéssim en aquell Gran Germà que ho controla tot, al·legoria del món totalitari que George Orwell va denunciar amb magistral agudesa, a la seva novel·la 1984. Al·legoria a la qual van posar música els Pink Floyd a The Wall, una altra pel·lícula que els recomano que s’empassin perquè prevé de la temptació de delatar ningú. I és que la societat de la delació és l’avantsala de la societat policial.