1. Dijous de la setmana passada vaig llançar una idea a la tertúlia d'El matí de Catalunya Ràdio sobre amb qui havia d’aprovar els pressupostos el Govern de la Generalitat que ha passat desapercebuda. I això que era força agosarada (ja els l’explicaré en el proper article). Suposo que la raó per la qual ningú no va prestar-hi atenció és perquè tothom està de vacances. Incloent-hi el 10% de barruts, com els qualificà el director-propietari d’aquest diari en un editorial recent, que no s’han presentat a la cita que tenien concertada per rebre la segona dosi de la vacuna contra el coronavirus. Aquesta gent, preferentment joves entre els 20 i els 40 anys, ha prioritzat les vacances a la salut pública. Quina barra, sí! Perquè l’agenda de vacances és un pla particular, mentre que vacunar-se per assolir de pressa les cotes d’immunitat és, a més d’un assumpte de salut personal, un acte de solidaritat col·lectiva. La irresponsabilitat social de vegades és tan bèstia que fa basarda. ¿Aquesta gent és culpable? I tant que sí! Si els polítics haguessin fet la seva feina, que és convertir en obligatòria la vacunació, com reclamen molts experts, ara podríem perseguir aquests vàndals nihilistes.

2. Cent anys enrere, només els rics i les classes privilegiades viatjaven i gaudien de vacances en balnearis, capitals estrangeres i platges. A principis de segle XX, i en virtut d’una llei de 1918, els empleats públics, els militars i els mestres van aconseguir permisos vacacionals amb dret a percebre el salari. No va ser fins a la proclamació de la Segona República que les vacances remunerades van generalitzar-se per a tots els assalariats, seguint l’exemple d’Àustria, Finlàndia, Suècia o Itàlia, però abans que a França i la Gran Bretanya. La Llei del Contracte del Treball contemplava en l’article 56 un permís anual retribuït de set dies per a tots els assalariats amb un contracte superior a un any. Aquesta llei fou aprovada el 22 de novembre de 1931 a instàncies d’un ministre realment socialista, Francisco Largo Caballero. El desenrotllisme franquista va omplir les platges de la costa mediterrània. La generalització del Seat 600 va fer-hi molt. El franquisme va durar tant per culpa d’aquest progrés anestèsic i per la manca d’una oposició democràtica liberal que desbanqués els comunistes.

No presentar-se a la cita de vacunació va en contra dels serveis públics i és una corrupció ètica imperdonable

3. Fer vacances no és un privilegi, és un dret humà. Als EUA, que tenen una regulació laboral molt menys proteccionista que l’europea, sovint la gent no fa vacances per por a perdre la feina o perquè li cal seguir treballant per subsistir. Les vacances pagades no són la mort, com suggeria el títol d’un poema de Pere Quart en què el poeta vallesà s’autoretratava sense cel, exiliat a casa. Al contrari. És dramàtic constatar la lleugeresa dels ciutadans que no es presenten a la cita amb la salut pública, que és un altre dret adquirit amb sang, suor i llàgrimes. Avui dia, el dret de les persones a rebre assistència i prestacions socials en cas de necessitat forma part dels drets bàsics, econòmics i socials. Ningú vol esdevenir invisible com el personatge desequilibrat i marginal que interpreta Richard Gere a la pel·lícula Time Out of Mind (2014). Ningú vol ser pobre, evidentment. Ni tampoc vol viure sense les prestacions socials universals que l’ajudin a afrontar situacions que cada vegada són menys excepcionals (atur, invalidesa, dependència, llarga malaltia, etc.). Totes aquestes prestacions se’n poden anar en orris si no es controla una pandèmia com l’actual, que obliga a augmentar la despesa pública. Inclús Stuart Mill, el gran teòric de la llibertat individual, va preveure que l’Estat té dret a intervenir i sancionar els individus quan les coses no funcionen.

4. No sé on han anat a passar les vacances els que s’han saltat la tanda per vacunar-se. Però si han decidit agafar un avió, haurien de saber que els models estadístics demostren que els viatges aeris internacionals van ser el mitjà de propagació global de la covid-19. Ha quedat demostrat, per exemple, que l’any 2020 el trànsit aeri des d’Espanya, Itàlia i Alemanya va escampar pel món la variant alfa del coronavirus. Nova York va ser, per raons òbvies, una de les primeres ciutats globals propagadores de la pandèmia. Sempre ha estat així. La pesta negra de 1348, que va posar fi a la vida del 60 % dels barcelonins, va arribar a la ciutat amb els tripulants d’un vaixell procedent de Gènova. La darrera epidèmia registrada a Catalunya, la del còlera de 1971, també va entrar pel port. Davant la gravetat de la situació, l’Hospital de la Mar (que ja va néixer el 1905 per fer front a les pandèmies cícliques que patia Barcelona) es va veure obligat a obrir una unitat de diagnòstic i tractament del còlera en tres pavellons. Si al final resulta que prioritzar les vacances pagades perjudica la salut, el negoci haurà estat una ruïna. L’última enquesta de la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECYT) demostra que a l’estat espanyol existeix una gran franja de població que se situa en una zona equidistant entre els negacionistes i els entusiastes de les vacunes. Aquesta zona grisa l’ocupen les persones que tenen dubtes, que relativitzen l’eficàcia dels vaccins. De més a més, gairebé un terç de la població espanyola (31%) considera que les màscares són dolentes per a la salut i només el 16% creu fermament que no ho són. Ja ho veuen. Els desastres són sempre promoguts pels malvats, però són consentits pels ximples. 

5. Les cotes actuals de l’estat del benestar són conseqüència de la Revolució Industrial. De la lluita obrera, concretament. La via anglesa i la via prussiana d’industrialització va donar com a resultat dos models de protecció social. El primer, l’anglès, té el seu origen en el “dret de pobres”, i s’orienta bàsicament cap a l’exercici de la caritat, sovint privada, envers aquelles persones que, pels motius que sigui, no es poden sostenir. L’altre model, l’alemany, s’inclou dins un procés estatista de millora de les condicions de vida dels treballadors a través de la legislació social i de la seguretat social regulada per l’administració. Al final va triomfar, de manera generalitzada, l’estat del benestar, diguem-ne centreeuropeu, encetat per Bismarck, però definit per Keynes. Els ho explico perquè hi ha molts indicadors que alerten que avui dia tot això perilla. Per començar, per culpa dels neoliberals que es neguen a pagar impostos o bé que els volen tan baixos que amenacen el sistema. Són equiparables als antivacunes o als terraplanistes. Però també hi ajuda el tant se me’n fot ciutadà que reivindica drets i després els malbarata. No presentar-se a la cita de vacunació va en contra dels serveis públics i és una corrupció ètica imperdonable. Què es podia esperar d’una societat que és tan permissiva amb la corrupció dels polítics? 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Tots els pronòstics
Opinió Tots els pronòstics Montserrat Nebrera