1. Cada estiu, en arribar el mes de juliol, se celebra la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC). Quan es va fundar aquesta universitat, el 2004, desprenia l’aroma del tripartit. Encara el conserva atès qui integra la junta directiva i el consell rector, que encapçala el meu amic Jordi Serrano, on ara també hi és representada la CUP, almenys el sector més pusil·lànime. Tot ha canviat, per començar, l’opulència de la trobada, que ara és molt discreta i té una repercussió mediàtica limitada. La UPEC es va crear “com a resposta a la necessitat d’omplir un buit pel que fa als escenaris de debat plurals dels sectors progressistes a Catalunya”. La Universitat Catalana d’Estiu (UCE), dominada des dels orígens el 1969 per l’independentisme d’esquerra, aleshores minoritari, aprofitava l’estiu per reunir en un espai de llibertat, la Catalunya Nord, joves estudiants, professors i professionals dels territoris de parla catalana. Molts dirigents d’Esquerra que havien estat puntals de la UCE en els seus inicis es van apuntar a la UPEC per obtenir-hi l’aval esquerrà que sempre li havien negat els socialistes i, molt especialment, l’entorn, en mutació constant, dels postcomunistes que a la UCE no hi posaven mai els peus. El 2016, Ada Colau va fer un pas més i va retirar la subvenció de 10.000 a la UCE i, en canvi, va atorgar 150.000 euros a la UPEC.

2. Si fóssim un país normal i seriós, els policy-makers —és a dir aquell personal que dona idees per crear polítiques públiques— es formarien a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC) i no pas en espais marcadament partidistes. Ara seria molt llarg d’explicar per què l’EAPC és un actiu governamental tan desaprofitat —a la qual li han manllevat competències associacions municipalistes, sindicats i fins i tot centres universitaris públics i privats de formació d’alts directius—. La realitat és que l’EAPC només nominalment respon al propòsit que el sector intel·lectual-professional de la Mancomunitat volia donar-li el 1912, quan es va inaugurar a les dependències de l’Institut d’Estudis Catalans. L’administració catalana està poc professionalitzada —que és el que reclamen les principals associacions de servidors públics— i, en canvi, està contaminada per les fidelitats partidistes, cosa que tampoc no respon al model dissenyat per Prat de la Riba, que debiliten l’administració.

El problema de Catalunya no és Ayuso, sinó un estat dominat per un establishment essencialment d’arrel franquista que el govern de coalició entre PSOE i Unides Podem no qüestiona

3. Algunes de les interessants xerrades o taules rodones celebrades en el marc de la UPEC d’enguany, que tenia com a lema: “L’essencial és invisible als ulls. Realitat social i món virtual”, han passat sense pena ni glòria. L’únic que n’he vist destacat és la taula rodona, celebrada divendres passat, que va aplegar les diputades al Parlament de Catalunya Sílvia Paneque, del PSC; Marta Vilalta, d’ERC; Jéssica Albiach, d’En Comú Podem, i Dolors Sabater, de la CUP-Guanyem. En dues hores havien de fer llum a la idea de per què “l’essencial és a l’esquerra”. Aquest era el títol del debat, el qual ja pressuposava aquesta actitud presumptuosa i altiva que gasten alguns partits autoproclamats d’esquerra, tot i que finalment va adoptar el tint de la teologia negativa que, en parlar de Déu, no diu el que ell és, sinó el que no és. Com més minoritaris són els partits d’esquerra, més s’encaparren a assemblar-se a la Fraternitat Sacerdotal de Sant Pius X, l'organització integrista fundada el 1970 pel desaparegut arquebisbe cismàtic Marcel Lefebvre. En aquest sentit, la taula rodona entre les parlamentàries catalanes no va decebre.

4. Entre les coses essencials que són patrimoni de l’esquerra, en cap moment he sabut veure-hi com es pot fer efectiu l’exercici del dret d’autodeterminació o alguna preocupació política relacionada amb la darrera dècada sobiranista, incloent-hi la repressió. Llevat que consideréssim que pel fet de dedicar la conferència inaugural al “govern de les togues” ja es complia amb l’expedient, les sessions invitaven a “girar full”. Com que una de les tres taules rodones dedicades a la política es titulava “Quan es va perdre Madrid?”, que no sé ben bé en quin sentit ho plantejaven —si van parlar del fracàs de l’esquerra madrilenya o bé de com Madrid s’ha convertit és un paradís fiscal—, m’ha semblat un programa força extemporani. El problema de Catalunya no és Ayuso, sinó un estat dominat per un establishment essencialment d’arrel franquista que el govern de coalició entre PSOE i Unides Podem no qüestiona. La retòrica sobre la república és una mera taral·la estètica, perquè després tota l’esquerra que s’aplega a la UPEC saluda, sopa, dina o el que faci falta amb Felip VI, el monarca del 3-O. Tothom recorda la fotografia del sopar inaugural del MWC.

5. La UPEC hauria pogut debatre, ara que també hi és representada la CUP, el cas de Marcel Vivet, el jove militant de Poble Lliure condemnat a cinc anys de presó arran de la denúncia de la Generalitat per uns fets de caràcter essencialment polítics. Aquest cas connecta amb el que he explicat sobre l’EAPC i l’Administració Pública. Que la Generalitat presti assessorament jurídic als mossos d'esquadra que ho necessitin, i a qualsevol altre servidor públic que ho necessiti, no implica que la Generalitat hagués de prendre partit a favor dels Mossos d'Esquadra en un cas com el de Vivet, i en altres casos derivats de l’ocupació de l’aeroport i la plaça d’Urquinaona, clarament polititzats, per acusar independentistes. L’acusació va començar amb Miquel Buch, però si l’essencial per a l’esquerra fos defensar la democràcia i no pas que ERC prometi a la CUP que “vigilarà” que els consellers de Junts remin cap a l'esquerra, el nou conseller, el socialista Joan Ignasi Elena, hauria de retirar-se de l’acusació. Si la conclusió del debat no va ser aquesta, realment és que l’agenda d’Esquerra s’ha desviat molt. Mentre escrivia he recordat un article que vaig publicar el 8 de setembre de 1999, Les eleccions catalanes i la mort d’IC, en què parlava de la previsible centralitat d’ERC si reeixia “a articular un discurs polític autònom, nacionalment sòlid i progressista sense obstinar-se en l’antipujolisme” dels socialistes i els comunistes. Josep-Lluís Carod-Rovira, llavors el màxim dirigent dels republicans, fart com estava del control visible i permanent de l’esquerra caviar perdonavides, em va trucar per felicitar-me.