Jordi Amat va publicar un pamflet, segons pròpia confessió, sobre el procés amb un títol feridor: La confabulació dels irresponsables (Anagrama, 2017). La política catalana, que inclou els seus analistes, està dominada per una infinitat de persones que tenen tant d’ego que els surt per la boca. Tots es pensen que són molt important. Tots tenen receptes per a tot. Tots són capaços de perdre amistats perquè es creuen superiors als altres, consideren les opinions dels altres prescindibles i menys profundes que les seves. Tots estan encantats d'haver-se conegut, fins que s'adonen que la seva influència va minvant. Llavors es posen agressius, se'ls amarga el caràcter i es deprimeixen. Descobreixen que la seva influència era efímera i ho atribueixen a la imbecil·litat dels altres. Ni la més mínima autocrítica. Per què, si ells sempre tenen raó?

Mai no m’han agradat els assagistes i articulistes que es consideren infal·libles i, a sobre, neutrals. Són hipòcrites. Quan un assagista s'atreveix a qualificar d'irresponsables els que no pensen o no actuen com ell, hauria d'estar disposat que el qualifiquin de traïdor. Això és el que passa amb la crònica personal de Santi Vila sobre el que s'ha esdevingut a Catalunya en els últims temps i, concretament, durant la "Setmana Tràgica" (l'analogia és seva) del 27 d'octubre. Des de la primera pàgina del llibre D'herois i traïdors: El dilema de Catalunya, atrapada entre dos focs. (Pòrtic, 2018, tot i que l'original és la versió castellana, amb un subtítol diferent: El dilema de Cataluña o los diez errores del procés), Vila s'exhibeix i exhibeix el seu ressentiment. A ningú no li agrada que li pengin la llufa de traïdor ni convertir-se en el boc expiatori de les frustracions ciutadanes. Esclar que no. Però que cadascú carregui amb el seu mort, sense escudar-se tot culpant un altre del que un mateix no va saber defensar. Això és el que Vila no vol entendre. Per començar, per exemple, es queixa del matís esquerrà del Procés quan el que està més que clar és que l'independentisme va créixer només quan les classes mitjanes i CDC van optar per defensar la independència de Catalunya sense complexos. El que va passar, en realitat, és que va ser el seu partit, CDC, i després el PDeCAT, els que no van saber estar a l'altura de les circumstàncies. El biaix esquerrà que Vila atribueix a l'infantilisme el confon amb la reclamació de bona part de l'electorat perquè els corruptes fossin expulsats de l'entorn convergent. Encara ningú no ha demanat perdó per la corrupció ni ha assumit responsabilitats pel que va passar. Vila, d'aquestes coses, no en parla. A mi, personalment, m'interessen molt més, molt més que les quatre intimitats que explica en aquest llibre sobre el que va ser "L'Estat Major" del Procés. CDC, i aquest partit impronunciable anomenat PDeCAT, no han sabut regenerar-se i han cedit la direcció del procés als que, certament, estaven nets com una patena. La debilitat del Procés va ser aquesta des de sempre i va restar credibilitat als dirigents denominats "moderats".

Qui segueix un irresponsable ell mateix és també un irresponsable, per molt crític que es consideri

Ni Marta Pascal ni, menys encara, Artur Mas van exercir cap mena de lideratge. El seu protagonisme va anar decaient per les males decisions que van prendre, inclosa la d’anar-se’n tard i malament, quan el mal ja estava fet i no tenia remei. Les històries d'herois i dolents sempre són subjectives, com reconeix Vila, que ja des de les primeres pàgines del llibre confessa que ho serà servint-se d'una pensada de Maruja Torres. Tothom escriu des de la subjectivitat. Jo mateix acabo d'enviar una andanada contra CDC, el PDeCAT, Artur Mas i els altres dirigents nacionalistes perquè estic fart que em relacionin amb el cas Palau i el 3% sense haver-hi tingut res a veure. Vaig ser un empleat dels convergents per posar en marxa la Casa Gran del Catalanisme, un projecte que ells mateixos van destruir quan van tornar al poder el 2010. Dic això com a resposta a la segona part del llibre de Santi Vila, que vol ser una mena de manifest polític per a la nova dreta. Per a aquesta finalitat estaria bé que, a més de reflexionar sobre les misèries del Procés, també entengués que el que la gent ara denomina com a "règim del 78" es caracteritza per ser uns dels més corruptes de la història d'Espanya, juntament amb la Restauració de 1876.

En la literatura, i especialment en la literatura política, són gairebé més importants els adjectius que els substantius. El llibre de Santi Vila conté massa adjectius negatius. Segurament perquè ho ha escrit amb intenció terapèutica, reparadora i per justificar-se a ell mateix, tal com indica a les pàgines finals. Qualificar d’“histèriques” les setmanes d'octubre que van culminar amb la proclamació de la República és maldat i mentida. Un servidor també podria exhibir els whatsapps d'aquells dies per desmentir el que ha afirmat en Vila. Agafar-se a la interpretació periodística sobre el motiu pel qual el president Carles Puigdemont no va acabar convocant les eleccions, després d'haver-ho anunciat als alts càrrecs de la Generalitat mitjançant reunions a cada departament, és un recurs fàcil. Es podria dir que el llibre de Vila demostra la debilitat de l'autor. Va ser més feble Vila que Puigdemont. És la història d'un fracàs. Si Vila tenia tan clar que tot allò era un error, ¿per què va esperar fins a l'últim minut per abandonar el Govern i no va liderar una altra opció que salvés la cara dels “moderats”? Potser estava condicionat pel que li havia passat a UDC a les eleccions de 2015. Quan els seus socis, els del partit de Santi Vila, van apostar per la independència, els democratacristians van optar pel catalanisme tradicional i van desaparèixer electoralment. El que encara queda dret de l'antiga UDC està integrat al PSC del 155. Alguna cosa havia de fer por a Vila perquè deixés d'aprofitar la gran ocasió que va tenir de sortir del Govern amb els consellers que es van manifestar en contra de la via unilateral. No n'hi ha prou de dir que va ser crític amb els seus fins al darrer moment. La seva obligació consistia a ser “valent” quan va discrepar sense embuts del rumb que havia pres el govern presidit pel seu amic Carles Puigdemont. Però això Neus Munté pot continuar aspirant a ser alguna cosa en política i Vila ho té més cru. La justificació que fa servir apel·lant a la lleialtat a l'amic em sembla pobríssima. Tan pobra que resulta poc creïble. Qui segueix un irresponsable ell mateix és també un irresponsable, per molt crític que es consideri. En aquest sentit, el llibre hauria de ser honestament un mea culpa en comptes de magnificar els errors dels altres.

¿Per què Vila no va dimitir ni es va absentar de la votació que ara li sembla la pitjor ofensa a la democràcia des dels temps de Tejero?

Vila és historiador. Es va doctorar essent conseller, una cosa que em sembla curiosa, extraordinària, i hauria de saber que els fets són més importants que les opinions. La sessió parlamentària del 7 de setembre de 2017, que segons ell quedarà “com la pàgina més negra del meu currículum com a ciutadà i com a servidor públic”, es va ajustar a dret, tot i que el filibusterisme parlamentari de PSC, PP, Cs i els retrets de Joan Coscubiela convertissin aquella sessió en un embolic monumental. Segons l'opinió del Tribunal Constitucional, la polèmica reforma del reglament del Parlament català promoguda per JxSí i la CUP el juliol d'aquell any s'adequava a la Constitució espanyola. Així ho va determinar l'alt tribunal espanyol el 29 de novembre, en una sentència en què avalava la modificació de l'article 135.2 del reglament de la cambra catalana i en què considerava legal que es permetés l'aprovació de lleis per lectura única a petició de dos grups, sempre que es permetés la introducció d'esmenes. Aquell dia vaig ser al Parlament i el sainet no em va agradar gens, però d'aquí a exagerar i a dramatitzar el que va passar en aquella sessió hi va un bon tros. És l'esport favorit dels qui volen equiparar les càrregues policials, les detencions i l'exili amb el mer exercici del parlamentarisme. És trampós i distorsiona la realitat.

Els explicaré una cosa que Vila sap perfectament. L'aprovació de les anomenades lleis de desconnexió havia de servir per fer realitat aquella fantasia que va idear Carles Viver i Pi-Sunyer sobre la transició de “la llei a la llei”, com si això fos possible en una Espanya on l'Estat és encara en mans dels que provenen de la dictadura. Els franquistes i els que el 1976 tenien 18 anys i ara són a la seixantena i continuen actius i aferrats en l'admiració per Franco. Per protegir-se van cedir el govern en temps de Suárez, però mai van perdre el control de l'Estat. Aquest Estat que els independentistes catalans tenen en contra, incloent-hi el rei Felip VI. Aquest és el principal obstacle que va impedir arribar a un acord entre les dues parts i ho va ser de manera absoluta, i no pas l’anècdota que si a Puigdemont li haguessin tremolat o no les cames davant d'un tuit fastigós com el que va escriure Gabriel Rufián. Els pragmàtics a Espanya sovint també són corruptes, mentre que els idealistes somien amb un món millor, amb menys hipocresies. Dit tot això, és ben veritat que va ser l'idealisme de Viver el que va convidar el Govern a seguir un pla que no es podia sostenir sense l'acord de l'Estat. El que Vila admet servilment del relat dels unionistes sobre el “cop d'estat” parlamentari contra la democràcia espanyola és una simplicitat, si no també una acusació molt greu i insultant. Siguem seriosos, doncs, ja que estem dient que ses senyories van utilitzar un mecanisme parlamentari per aprovar unes lleis que superessin el tancament d'un Estat que no permetia celebrar un referèndum d'autodeterminació per culpa d'un nacionalisme espanyolista exacerbat. ¿Per què Vila no va dimitir ni es va absentar de la votació que ara li sembla la pitjor ofensa a la democràcia des dels temps de Tejero?

La moderació consisteix a saber calibrar en cada moment quina ha de ser la resposta als reptes polítics plantejats

Segons Vila, entre els diputats de JxSí hi havia uns quants fanàtics. Marta Rovira, per exemple. Costa de creure-ho, ara que la diputada sosté els mateixos plantejaments que defensen Vila i el PDeCAT del tàndem Pascal/Bonvehí. Alguna cosa no encaixa. Potser el ressentiment a què he al·ludit al principi ennuvola la vista l'exconseller de Cultura, que avorreix els intel·lectuals. Ho dedueixo del que he pogut llegir en una entrevista recent en relació amb els que qualifica d’“intel·lectualets” de JuntsxCat, però als quals —als intel·lectuals— recorre per assaonar les pàgines del seu llibre. La política sense idees acaba essent l'herba on pasturen els que es consideren a ells mateixos pragmàtics, encara que no sàpiguen gens què justifica el que estan fent. Els idealistes sense estratègia no són perillosos, simplement són inútils. És per això que em sembla que no serveix per a res intentar explicar el Procés com una mena de combat entre idealistes i pragmàtics, en el qual els primers representen els fanàtics i els segons, els moderats. La moderació no és una “convicció vital”, com pretén Vila. Això és conservadorisme i res més. Jo em considero un moderat, perquè he renunciat a la revolució seguint el consell d'Albert Camus i m'he apuntat a la rebel·lió. I, en canvi, no entenc la pràctica política que no respongui a un ideal. La moderació consisteix a saber calibrar en cada moment quina ha de ser la resposta als reptes polítics plantejats. Les interpretacions no són correctes o incorrectes per un imperatiu moral, ho són en la mesura que aporten alguna cosa de veritat al que ha passat en un determinat moment. Quan aporten llum per mesurar els encerts i els errors. La interpretació de Vila sobre el que va passar l'octubre de 2017 és sobretot emocional, servida per alimentar el periodisme d'ara. Al cap i a la fi, Vila prefereix ser titllat de traïdor abans que algú el qualifiqui de covard. De la suposada traïció un se'n pot defensar amb un llibre com aquest. De la covardia és impossible escapar-se’n. La irresponsabilitat t'inhabilita.

Agustí Colomines
Opinió El MHP 130 i 130bis Agustí Colomines