El 2013, la Via Catalana va aconseguir formar una cadena humana de 400 quilòmetres. Aquella gran i transversal mobilització va ser realment el tret de sortida del que no va acabar del tot bé l’octubre de 2017. Han passat set anys des de llavors i dissabte passat, a Perpinyà, la gernació que es va aplegar a l’esplanada del Parc de les Exposicions va haver de fer un munt de quilòmetres per arribar-hi. A Perpinyà hi viuen unes 150.000 persones. Dissabte la població perpinyanesa és va doblar amb els catalans vinguts d’arreu, fent bona la cançó de Lluís Llach —que va cantar a cappella amb Gerard Jacquet i Roger Mas— de títol premonitori: Venim del nord, venim del sud. El recorregut multitudinari fins a Perpinyà —incloent-hi els controls policials— va ser la segona Via Catalana.

La coalició contrària a Puigdemont, que és àmplia però força inoperant, pel que es va poder veure dissabte, des d’abans de l’acte ha fet mans i mànigues per presentar la convocatòria com una acció partidista, com el tret de sortida d’una cruenta campanya electoral entre independentistes. No negaré que alguna de les ments pensants de JxCat, les que sempre s'equivoquen, no estigués a punt de caure en la temptació. Però al final van imposar-se les tesis dels que, a Perpinyà, només volien convocar un acte del Consell per la República. Es va aplicar la raó política dels artífexs de la mobilització, per als quals la concentració havia de ser, per definició, transversal, unitària i reivindicativa. Aquesta és una hora tan greu que el sectarisme està fora de lloc. És veritat que a Perpinyà la veu del sector que creu que l’estratègia cap a la independència passa per no assumir el relat que l’1-O es va perdre va ser majoritària. El derrotisme de l’entorn d’ERC és avui tant eixorc com la pressa que tenien Rufián i companyia el 27-O.

Si l’objectiu és aconseguir finalment la independència, el que cal explicar és com s’hi vol arribar i no pas quan, que això no ho sap ningú. El debat sobre el quan, que és el que va enverinar l’octubre del 2017, és estèril. L’important és saber com assolir la independència. Puigdemont agrada perquè transmet fortalesa i determinació. La consellera Clara Ponsatí és ovacionada perquè diu el que tothom sap, fins i tot els més entusiastes defensors de la taula de negociació: que a la independència no s’hi arribarà per mitjà de la negociació amb qui ni tan sols no està disposat a incloure en l’agenda de debat el dret a l’autodeterminació. Acusar Puigdemont i el Consell per la República de boicotejar la negociació que va arrencar dimecres és, senzillament, hipòcrita i trampós. Cal estar atent a veure què passa amb la negociació, però les expectatives són tan baixes, que fins i tot el Tribunal Suprem de Justícia de Catalunya (TSJC) s’ha permès el luxe de processar Josep Maria Jové, un dels membres de la delegació catalana a la taula de negociació i destacat líder d’ERC, i Lluís Salvadó per la seva participació en l'organització del referèndum de l’1 d'octubre. Està provat, si més no per ara, que la negociació, que és el com que defensen els derrotistes, no ens aproximarà a la independència. Tampoc no comportarà la fi de la repressió.

El camí cap a la independència no serà curt, però no està barrat com propaguen els derrotistes. Només hi ha un com, almenys de moment. Si la gent està disposada a aguantar, a mantenir la tensió i a seguir mobilitzada mitjançant els consells locals del Consell per la República, com va quedar demostrat dissabte, es podran recuperar els espais de llibertat perduts amb la repressió. Caldrà que l’independentisme acumuli forces, evidentment, i que dediqui esforços a enfortir una societat civil —sindicats, patronal, col·legis professionals, cambres de comerç i entitats culturals— per tal que es decanti sense complexos per les tesis independentistes. Però si l’independentisme es rendeix ara, si no sap, com diu un amic meu, mastegar xiclet i caminar alhora, llavors sí que estarà perdut. La pregunta sobre quan s’assolirà la independència es pot convertir en una especulació metafísica si el com es redueix a organitzar reunions terapèutiques. La trobada de dimecres passat a Madrid només va servir per tranquil·litzar els angoixats per l’èxit de la mobilització de dissabte a Perpinyà —o qualsevol altra—. Angoixats, sobretot, i amb un gran disgust perquè reforça Puigdemont i la seva estratègia de ruptura.