Els burgesos han convertit la vida privada en l’imperi de la hipocresia. A la dècada dels anys vuitanta del segle passat, Philippe Ariès i Georges Duby van publicar una excel·lent història de la vida privada. Era l’època, per resumir-ho amb les paraules d’un altre excel·lent historiador, Robert Darnton, en la qual la historiografia intentava investigar la cosmologia de la gent normal i corrent per mostrar com organitzava mentalment la realitat i com finalment l’expressava en la conducta quotidiana. El món dels burgesos era un món privat, a l’estil de la família Lloberola que va servir perquè Josep Maria de Sagarra retratés els canvis socials produïts quan Catalunya era la fàbrica d’Espanya. Si la novel·la de Sagarra va provocar escàndol és perquè va “desprivatitzar” la hipocresia, els enganys, els convencionalismes.

Lluís Flaquer, catedràtic emèrit de la UAB, està convençut que l'individualisme ha superat la privatització burgesa. Segurament té raó, perquè ell és un gran sociòleg, encara que es prodigui poc als mitjans de comunicació. Però les reminiscències derivades de la vida privada, entesa com l’espai on es pot rentar la roba bruta familiar, per exemple, perduren. I en la política encara més. Ho acabem de veure amb el cas de la ministra de Justícia Dolores Delgado i, sobretot, de Baltasar Garzón, aquest jutge vividor, que va i ve d’un extrem a l’altre per surar en la vida pública espanyola. Garzón és d’aquella mena d’individus que pot fer alhora dues accions contradictòries: protegir policies torturadors i empassar-se els GAL i perseguir Pinochet i antics franquistes. Un perla.

Pedro Sánchez es va lluir triant ministres. De moment, dos ja han hagut de dimitir, l’un per defraudador fiscal i l’altra per mentidera

A mi m’ha escandalitzat més que Garzón estigués present en la conxorxa del 2009 amb el comissari Villarejo que el fet que la ministra de Justícia pogués arribar a ser una d’aquelles dones —falses com els mateixos homes— que es rebolcaven a l’avantsala d’una llotja del Liceu mentre l’endemà s’abillaven per anar a missa i passar el rosari. Els polítics no poden ser proxenetes de luxe. El millor de tot plegat és que Delgado confessi en privat que “una sèrie de jutges i fiscals espanyols van acabar amb menors d'edat” en un viatge de feina a Colòmbia i que llavors no ho denunciés. Com se’n diu, d’això? Anar de putes? Pederàstia? I malversació de fons públics, possiblement. Quan la política és burgesa i de dretes, encara que es transvesteixi d’esquerres, apel·la a la privacitat per explicar, per exemple, que la ministra pugui adjectivar de “maricó” el seu company de gabinet, Fernando Grande-Marlaska, com si això fos una mena de tara. L’homofòbia és un reflex automàtic dels reaccionaris, com totes les fòbies, socials o polítiques.

Pedro Sánchez es va lluir triant ministres. De moment, dos ja han hagut de dimitir, l’un per defraudador fiscal i l’altra per mentidera. Aquesta altra ministra plegarà, si és que plega, perquè les converses revelades per la premsa demostren fins a quin punt el món judicial espanyol és un putiferi a l’estil Berlanga. I entretant, el titular del Jutjat d’Instrucció número 11 de Madrid ha processat l'actor Willy Toledo per insultar déu i la verge Maria en uns comentaris escrits a Facebook, en els quals criticava l'obertura de judici oral contra tres dones per la processó d'una gran vagina a Sevilla. La religió sí que és un afer privat que aquest jutge converteix en una qüestió pública quan vol retallar la llibertat d’expressió de qui, segurament, no creu ni en déu ni en el dimoni. Cagondena! Si aquest jutge sabés què vol dir aquesta expressió metafòrica, potser em processaria.