No us cregueu Isabel Díaz Ayuso. Ni Catalunya ha entrat en una fase de decadència per culpa de l’independentisme, ni Barcelona ha deixat de ser una capital econòmica, malgrat els esforços dels comuns per aconseguir-ho. Les dades no ratifiquen una cantarella que es difon, tant des de Madrid com des de Catalunya, amb una clara intencionalitat política. Es tracta d’escampar la idea que l’independentisme és el responsable de tots els mals que, justament, van ser l’origen del creixement electoral independentista. El discurs de la decadència fins i tot l’ha comprat el conservadorisme català. Es veu que no recorda el mal crònic que el dèficit fiscal ha provocat a l’economia catalana o bé de quina manera les rònegues infraestructures aeroportuàries n’han llastat l’expansió, amb trampes incloses, com ara plantejar una ampliació del Prat, sense consultar la Generalitat, simplement per equilibrar el compte de resultats d’Aena.

El model Ayuso és un contramodel. A més, és un liberalisme fals. Qui vulgui copiar-lo a Catalunya haurà de tenir en compte que Barcelona no és la capital de cap estat i, per tant, no té el coixí extra que té Madrid. Ayuso s’ha posat de moda entre el neoautonomisme català perquè la buidor política és tan immensa, que és fàcil creure en prestidigitadors. L’il·luminisme s’alimentava d’això mateix. Àngels Chacón, líder del nou partit hereu de la CDC més vella i degradada, la dels corruptes, s’ha presentat aquesta setmana copiant el discurs de la presidenta madrilenya. No coneix Catalunya, almenys la Catalunya de veritat. En els últims anys els catalans i catalanes independentistes s’han decantat cada vegada més cap a l’esquerra ideològica. En una escala del 0 (esquerra) al 10 (dreta), la mitjana de l'electorat se situa en un 3,93, segons el BOP del 2020. És per això que Chacón es dirigeix als electors autonomistes que pressuposa, i aquesta és la incògnita, que s’identifiquen amb la dreta. I és per això, també, que en el nou partit s’hi apleguen declarats anticatalanistes i antics convergents. 

Encara que Barcelona fos la capital d’un hipotètic estat català, el model de societat i d’economia que propugna la dirigent madrilenya del PP no ens hauria d’interessar. Aquest és un país en què els rics es llueixen defensant el desenvolupament sostenible alhora que elogien la presidenta de la Comunitat de Madrid quan a finals del mes d’agost passat va anunciar un canvi legislatiu per eliminar tots els tributs autonòmics. Hi ha qui vol salvar el planeta a cost zero. L’octubre de l’any passat, el Cercle d’Economia va emetre un comunicat en què pronosticava la “lenta, però inexorable decadència” de Catalunya i Barcelona perquè el model econòmic de la Generalitat i de l’Ajuntament “és fortament ideològic”. És que el model de l’Ayuso no ho és? Suprimir els impostos, mentre Madrid es beneficia dels impostos dels altres perquè t’arriben mitjançant la condició de capitalitat de l’Estat, també ho és, d’ideològic. No és un model liberal, ni neoliberal, és la versió econòmica del populisme, de la mateixa manera que l’urbanisme tàctic té uns efectes socials inesperats: fomenta la gentrificació dels barris antigament populars que són ocupats per gent rica o bé per agents immobiliaris que acaparen pisos.

La decadència de Catalunya deriva, si de cas, de continuar lligada a un estat decadent que constantment legisla en contra dels interessos del país

El que sí que és cert és que el llarg combat sobiranista ha desgastat molt la política catalana i, en especial, els partits polítics. L’Estat ha treballat per esquerdar la força del sobiranisme, que fins al 2017 no va afluixar en la seva empenta. En vista del referèndum de l’1-O, l’Estat va embogir per aturar el que va percebre com un perill real de secessió. Només cinc dies després del referèndum de l’1-O, el govern espanyol va aprovar per via d’urgència, amb el concurs del PSOE i de Ciutadans, un decret per facilitar la fugida d’empreses de Catalunya. Però és que ara, a més, el comissari José Manuel Villarejo acaba de dir que el CNI estava al darrere dels atemptats del mes d’agost a Barcelona i Cambrils. Només en una monarquia bananera com és Espanya una declaració com aquesta no remou la vida política. Ni el PSOE ni el PP, els aliats per aplicar el 155 a Catalunya, volen investigar res al respecte. El PP va tirar els GAL pel cap del PSOE per guanyar les eleccions. Si hagués temut que el terrorisme etarra realment podia trencar Espanya, ja els asseguro jo que no ho hauria fet.

El drama és que Unides Podem, ara que els seus dirigents han passat de les tendes de campanya del 15-M al vellut dels ministeris, tampoc no mou un dit per a res, llevat si li piquen el crostó a un dels seus ministres. La reforma de la reforma laboral deixa intacta la filosofia que va imposar el PP i la llei mordassa continua viva. Jaume Asens, un assidu de Lledoners, com els capellans d’abans que anaven a visitar els presos per redimir-los, va aconseguir vendre’ls la moto que amb ells tots canviaria. Si l’independentisme investia Pedro Sánchez, el nou govern eliminaria o reformularia els delictes de sedició i rebel·lió del Codi Penal en un tres i no res. El més calent és a l’aigüera i mentrestant el govern espanyol no reuneix la taula de diàleg pactada amb Esquerra perquè, ai, els dolentots de Junts la boicotegen. Ara també sabem, gràcies a la perspicàcia del nou ministre d’Universitats, que havia estat catedràtic de Ciència Política, que a Espanya existeix una cosa tan indefensable acadèmicament com és el federalisme fàctic. O sigui, allò que es dona de fet i no de dret. A l’Exèrcit de vegades també se l’anomenava, sobretot en el trànsit de la dictadura al règim del 78, poder fàctic. No era per lloar-ne la correcció democràtica, sinó per tot el contrari. Tot el que és fàctic és una ficció o bé una reacció involucionista. El federalisme fàctic és pur federalisme màgic. Una defensa espúria de la monarquia bananera.

La decadència de Catalunya deriva, si de cas, de continuar lligada a un estat decadent que constantment legisla en contra dels interessos del país. El problema és que la monarquia bananera té partidaris a Catalunya, tots ells unionistes. El principal baluard és el primer partit de l’oposició, el PSC, però també En Comú Podem. Quan els socialistes reclamen una taula de diàleg entre partits catalans, paral·lela a la no nata taula de diàleg entre els independentistes i l’Estat, la resposta hauria de ser que no cal, ja que l’unionisme català ja està representant per l’Estat que persegueix, empresona o inhabilita els independentistes. L’estat que va ser capaç de negligir la preparació d’un atemptat capitanejat per un agent del CNI perquè Catalunya sentís la necessitat de la protecció de l'estat i evitar, així, un referèndum democràtic d’autodeterminació.