Han hagut de passar 160 anys i 65 presidents perquè una de les entitats culturals de més prestigi de Barcelona, l’Ateneu Barcelonès, estigui presidida per una dona des de l’1 de febrer, que és quan es va acabar el termini per presentar candidatures i només se n’hi va presentar una encapçalada per Isona Passola, la veterana directora de cinema i activista cultural, que d’alguna manera segueix l’estela del seu pare, l’Ermengol Passola i Badia (1925-2009), que fou un benemèrit empresari i promotor cultural, a més d’independentista fins al moll de l’os. L’última vegada que vaig quedar amb ell va ser, precisament, al magnífic jardí romàntic de l’Ateneu que ara presidirà la seva filla. A l’època que el pare Passola engegava projectes com el Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs amb Joan Triadú, Edigsa i Concèntric —les dues discogràfiques que van promoure la Nova Cançó—, o obria la Cova del Drac, la mítica jazz cava del carrer de Tuset, les dones eren doblement invisibles. Amb una lentitud exasperant, les dones van ocupant l’espai públic que els pertoca. A l’Ateneu, ja hi ha arribat l’hora.

Els mèrits de la Isona no venen donats per ser filla de qui és. En tot cas, com ha passat amb altres sagues familiars catalanes (els Rubió, els Coromines, els Riquer o els Casassas, per exemple), ella és una puntada més d’un fil roig patriòtic de moment inesgotable. El 1980, fundà VIRAC, empresa amb la qual produí fins al 1987 programes publicitaris, industrials i documentals. I el 1992, l’any olímpic, creà Massa d’Or, una productora de cinema, encara activa, que ha produït pel·lícules i documentals de grans directors catalans, entre les quals Pa negre (2010), d’Agustí Villaronga, o Cataluña Espanya (2009), el documental dirigit per ella i en el qual vaig tenir l’honor de participar. La Isona també va contribuir a crear o consolidar això que ara en diuen eines de país, des de l’Acadèmia del Cinema Català —que presidia des del 2013, quan va substituir Joel Joan, fins al dia d’avui— als Premis Gaudí, que van ser una iniciativa del Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya. Fa classes a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la universitat privada Ramon Llull i ha estat membre del plenari del CoNCA del 2012 al 2019. És difícil explicar el món de l’audiovisual català sense esmentar aquesta dona nerviosa, manaire i alegre. Esquivar-la seria més aviat un frau. 

L’important és que una dona de cultura, compromesa amb el país i la catalanitat, presidirà a partir d’ara una entitat centenària, que forma part de les eines que necessita un país per seguir vertebrant-se

M’hauria agradat poder votar aquesta candidatura i que hagués guanyat de forma competitiva, però entenc que les circumstàncies són excepcionals i que, al final, s’ha engiponat una candidatura unitària que integra sensibilitats molt diverses, amb gent de diferents generacions i amb un equilibri de gènere que no havia tingut mai cap altra junta ni candidatura. Si ens ho mirem des de la perspectiva nacional, l’Ateneu no canvia de mans, perquè des de fa anys que està presidit per persones lligades al catalanisme i a l’independentisme, en especial darrerament, quan l’entitat ha estat presidida pel professor i company meu a la UB Jordi Casassas. La base de l’independentisme s’amplia d’aquesta manera i no pas buscant l’acord —per altra banda impossible— amb els partits unionistes, encara que siguin de la versió teòricament més federal. La gosadia d’Àngel Guimerà aquell 30 de novembre de 1895 quan va pronunciar en català el discurs inaugural, trencant la castellanització imperant, és l’exemple que han seguit molts presidents actuals de la institució ateneista. Durant la primera dècada sobiranista, la tendència ha estat confondre la societat civil amb l’ANC i Òmnium, que tan sols representen la societat militant i mobilitzada. La societat civil és molt més, ja que s’estructura mitjançant tota mena d’organitzacions, que van des dels sindicats fins als col·legis professionals, passant pels clubs esportius, les cambres de comerç i, és clar, els ateneus, bressol de la sociabilitat cultural i el catalanisme popular contemporanis. El pare Passola, que és l’exemple més clar de prohom de la societat civil sota el franquisme, va ser membre de la primera junta directiva de l’ADI-FAD (Associació de Disseny Industrial del Foment de les Arts Decoratives) el 1960, que l’any següent es va integrar a l’International Council of Societies of Industrial Design (ICSID); la seva filla presideix l’Associació de Productors Independents del Mediterrani, amb seu a Barcelona, des del 2007. La catalanitat i el cosmopolitisme són dues característiques inseparables del procés de modernització català.

L’enyorat Josep Termes (1936-2011), que va ser un furibund ateneista i tenia el jardí de l’Ateneu com a despatx permanent, un dia de principis dels anys noranta del segle passat en què hi fèiem tertúlia em va preguntar retòricament: “Saps per què l’URSS s’ha enfonsat en el caos després de la caiguda del comunisme i, en canvi, a Catalunya l’extinció de franquisme no ha anat seguida d’un desori descomunal?”. La resposta no es va fer esperar: “A Catalunya, la dictadura no va poder acabar amb la societat civil. Al contrari, la societat civil es va convertir en la punta de llança de l’antifranquisme. A l’URSS, el comunisme jacobí va arrasar la societat i un cop eliminada la dictadura, la màfia, sorgida del partit, de l’exèrcit o dels serveis secrets, s’ha apoderat del poder”. No cal dir que l’Ateneu va caure en mans dels colpistes després de l’ocupació franquista de 1939 i que els falangistes es van apoderar de la junta, fins al punt de fer barbaritats d’un hedonisme xavacà, però a poc a poc la resistència va anar estovant aquella colla d’energúmens catalans que havien retornat a Catalunya i que havien ocupat les institucions culturals, la universitat o bé que portaren des de Burgos revistes com Destino. L’obsessió de Jordi Amat per reescriure la història —tothom té un passat al qual honorar—, li fa dir bestieses de gran calibre, com ara que “la revista Destino va fer més pel catalanisme que Serra d’Or”. Llavors és quan convé que els historiadors parlin per esvair les fantasies dels filòlegs. El consell de redacció de Serra d’Or era com una mena d’Assemblea de Catalunya cultural, amb la participació d’intel·lectuals comunistes, socialistes, nacionalistes, independentistes i democratacristians, que rebia els atacs de l’espanyolisme d’arrel franquista i de l’extrema esquerra catalana, majoritàriament espanyolista, perquè molts dels dirigents eren fills de casa bona, castellanitzats per l’adhesió a Franco. Parlo, per tant, del valor polític de la revista montserratina i no dels cànons estètics i literaris que el corrent dominant aleshores, el marxisme historicista, va voler imposar com una serra de plom, dit en paraules de Mercè Rodoreda i Joan Sales. El sectarisme de Destino era invers, però igualment excloent.

La Isona Passola és membre d’una família que, precisament, va fer el trajecte en el sentit contrari al de moltes altres famílies benestants. Ella de joveneta va militar al PSAN, el primer partit independentista declaradament marxista. De marxistes en queden pocs, perquè només ho són els recalcitrants d’En Comú-Podem, però l’important és que una dona de cultura, compromesa amb el país i la catalanitat, presidirà a partir d’ara una entitat centenària, que forma part de les eines que necessita un país per seguir vertebrant-se. Quan l’espanyolisme es neguiteja perquè detecta que els independentistes tenen un pla per arribar a la cúpula de les grans organitzacions de la societat civil catalana, l’encerta. No cal desmentir-ho. La resistència al centralisme, a la repressió i a l’espoli no es pot fer tan sols des de la política estricta o bé des de l’exili i el Consell per la República. Com en altres èpoques, la societat civil ha de tenir-hi un protagonisme actiu. Tant de bo, a més, que hi hagi cada dia més presidentes. El proper 14-F Catalunya també pot trencar un altre sostre de vidre: després de més de sis-cents anys d’història i de 131 presidents, la Generalitat de Catalunya podria ser presidida per una dona: Laura Borràs. Ella seria, a més, una bona còmplice per a la gent de la cultura.