Ada Colau és ximple. Ho dic perquè l’alcaldessa de Barcelona deia moltes ximpleries quan era una activista de la PAH. O això és el que hauríem de concloure després de sentir com argumenta que ha deixat de defensar el referèndum per resoldre el conflicte entre l’independentisme, majoritari al Parlament, i l’Estat. Va qualificar el referèndum de bestiesa, fent ús d’un castellanisme, i ara, a més, ha declarat en una entrevista a TVE que, amb les condicions actuals, creu que és “irreal” convocar-lo de forma “immediata”. Va demanar que no “s’enganyi la gent” i que no es diguin coses que després “no es poden complir”. He estat temptat de dedicar tot l’article a aportar-los dades de totes les coses que demanava Colau abans d’aterrar a l’Ajuntament i que, com a alcaldessa, no sols no ha solucionat, sinó que, incomprensiblement, no han estat una prioritat per saldar una promesa electoral. Amb el pas dels anys, l’espai dels comuns no ha canviat de parer només pel que fa al dret d’autodeterminació, també ho ha fet en altres aspectes que se suposava que eren medul·lars en el seu programa polític. ¿No serà que tant de pragmatisme és més aviat l’expressió d’un fracàs de qui va arribar a l’alcaldia de la mà del PSC i de Manuel Valls, el polític francès contractat per la burgesia barcelonina per barrar el pas a un alcalde independentista? Colau té a la sala de màquines del seu govern antics socialistes de tota la vida, que aspiren a substituir-la amb més o menys dissimulació, i que s’han desdit de tot el que van fer mentre manaven en nom del PSC.

Centrem-nos en alguna ximpleria de la senyora Colau. Una de les obsessions dels comuns —que comparteixo— era evitar els desnonaments i, una altra —que no comparteixo de cap manera— era que la unió del Trambaix i el Trambesòs s’havia de fer per l’avinguda Diagonal. Doncs bé, Colau va aprovar, al cap d’un any de ser alcaldessa, la connexió del tramvia per la Diagonal i va fitxar l’exconseller Pere Macias, en altres èpoques esca del pecat convergent segons l’entorn dels comuns, per liderar la redacció del projecte. Quines coses! Els interessos fan amics. En canvi, els desnonaments continuen a Barcelona de manera sistemàtica, malgrat que Colau va crear un organisme municipal —un més!— per evitar-ho. És de ximples aspirar al benestar social, es deu dir l’alcaldessa. Potser és que ella creu que és millor gastar-se els diners en alçar de nou el paviment de la Diagonal —on van morir políticament Jordi Hereu i Xavier Trias, sigui dit tot passant— i fer una obra innecessària en aquests moments. Aquest projecte només respon als interessos gremials i empresarials de qui es beneficiarà de l’obra. De moment, per anar fent boca, Enginyers sense Fronteres, entitat a la qual havia estat vinculat Eloi Badia (BeC), regidor d’Emergència Climàtica i Transició Ecològica, va rebre una subvenció municipal de més de 800.000 euros, tal com va denunciar Agbar.

Amb el pas dels anys l’espai dels comuns no ha canviat de parer només pel que fa al dret d’autodeterminació, també ho ha fet en altres aspectes que se suposava que eren medul·lars en el seu programa polític

La contestació a la política urbanística de l’alcaldessa és cada vegada més creixent, tot i que el seu entorn compra voluntats i en silencia d’altres amb subvencions a entitats “amigues”, que és el que els comuns criticaven de la dreta abans d’arribar al poder. Hauria estat millor que l’alcaldessa hagués continuat defensant ximpleries, que són els principis de debò, en comptes de destrossar Barcelona i buidar la caixa de l’Ajuntament amb decisions contradictòries (per exemple, posar i treure les barreres New Jersey) que costen molts diners. Entretant, per tornar a les ximpleries que es prometen en campanya electoral i que són “irreals”, fixin-se en el detall següent. Dels 8.000 pisos socials que Colau va prometre que promouria, la meitat de nova construcció i l’altra meitat procedents de pisos buits, la veritat és que, a punt d’acabar el mandat, n’haurà construït només 1.000, molts dels quals engegats durant l’època Trias. Prometre no fa pobre, també es deu dir.

Més enllà dels incompliments, les declaracions de Colau sobre l’autodeterminació són un fracàs en tota regla de l’estratègia d’Esquerra d’aparcar l’independentisme per ampliar la base sobiranista. Ho demostra la separació dels comuns del bloc partidari del referèndum —tot i que internament el sector espanyolista fa temps que el refusava—. Les “lluites compartides” fallen per la part més essencial: la defensa d’una sobirania pròpia que permeti fer polítiques socials de veritat sense l’amenaça del TC d’un Estat que va en contra dels interessos de Catalunya. Mentre no es resolgui la contradicció principal, per dir-ho a la manera marxista, la resta de lluites, tant si són per defensar la llengua com per evitar la pobresa energètica, serviran per abonar les ximpleries dels somiadors. Deia Luther King que la “major tragèdia no és la brutalitat dels homes dolents, sinó el silenci dels homes bons. No em preocupa el crit dels violents, dels corruptes, dels deshonestos, dels sense ètica. El que més em preocupa és el silenci dels bons”. I això ja es va veure en l’acció parlamentària de Joan Coscubiela, Lluís Rabell i Jéssica Albiach el setembre de 2017, a pesar que ells mateixos es consideren dels “bons”. Ells van fer la feina bruta dels que acabarien intervenint la Generalitat i perseguint els polítics independentistes per les seves idees.

Quan algú ha de recórrer a la ridiculització d’una idea política per rebatre-la és que té pocs arguments. Les úniques certeses que tenim a la vida són les conviccions pròpies. La realitat, sempre incerta i conjuntural, no hauria de modificar-les per un mer oportunisme. Diuen que la vicepresidenta segona del govern espanyol i ministra de Treball, Yolanda Díaz (militant del PCE), i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, visitaran avui dijous l’espai natural de la Ricarda a invitació de l’alcalde del Prat, Lluís Mijoler, provinent d’ICV. Com ens agradaria que aquesta diligència de ministres i alcaldes dels comuns per defensar la natura l’haguessin aplicat, també, visitar els presos polítics i els exiliats o per defensar la llibertat dels ciutadans de Catalunya per poder decidir el seu futur. Potser tindrem vida animal, però a aquest pas, els “bons”, convertits en indiferents, deixaran destruir la democràcia. Busqueu i ho trobareu, advertia Stéphane Hessel als joves per reclamar-los un compromís i allunyar-los, precisament, de la indiferència: “Trobeu situacions concretes”, els deia per defensar, per exemple, “el dret dels individus a una nacionalitat”, com reconeix l’article 15 de la Declaració Universal dels Drets Humans. Tot això són bestieses, indignacions pròpies dels pàries, deu pensar la ximpleta de l’Ada Colau. La poltrona municipal estova qui ha perdut les conviccions.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat