1. És impossible afrontar un conflicte com l’actual sense tenir una bona organització, implantada a tot el territori, que sigui de base i realment democràtica i no tan sols el refugi dels càrrecs públics i els electes. En els partits tradicionals només hi militen aquells que ocupen o aspiren a ocupar un lloc a les llistes electorals o en les butaques institucionals. Plantejar-se assolir la independència amb un partit així és impossible. Només un partit moviment serà capaç d’expandir els espais de llibertat que conquereixen dia a dia els activistes. És que no va ser així almenys des del 2009 amb les consultes populars? És que no va ser així l’1-O? Els partits gairebé han destruït aquelles organitzacions cíviques que no han pogut controlar. El nou partit ha de fer al revés: ha d’alimentar aquestes organitzacions per conquerir contrapoder als col·legis professionals, a les cambres de comerç, als clubs de futbol, a les universitats, als sindicats, etc. Eixamplar la presència en l’anomenat poder horitzontal. Donar suport al Consell per la República, a l’ANC i a Òmnium només té sentit si són un vehicle per enfortir la societat civil de veritat.

2. Abans de posar-se a organitzar un nou artefacte polític cal respondre novament si és realment necessari crear-lo. Si he de respondre a l’interrogant per l’experiència viscuda durant l’organització de la Crida, la resposta és que sí. L’independentisme rupturista necessita una organització forta i popular que estigui ben dirigida i que es basi en la confiança i el respecte mutu, que sigui en ella mateixa un front ampli. Quan es va celebrar a Manresa l’acte de presentació de la Crida vaig escriure que per primera vegada la gentada que omplia el pavelló del Nou Congost hi havia acudit pel seu compte, sense que cap partit organitzés autocars. I que ho havia fet, a més, sota una intensa pluja. La gent reclamava una organització el més unitària possible que fos capaç de suportar, sense infantilismes ideològics, l’abraçada entre Ramón Cotarelo i Xavier Sala i Martín. Tots els fronts nacionals són això.

3. Per què no va funcionar la Crida? Perquè algú va decidir —i no penso assenyalar ningú per no posar el dit a la llaga— que calia controlar la direcció fèrriament i per això es va preparar un congrés constituent molt poc democràtic, a la vella manera dels partits de sempre, amb un repartiment de llocs a la direcció que estava amanit abans d’entrar a les dependències del Palau de Congressos del Fòrum. Allò em va semblar tan absurd, tan arnat i tan poc democràtic, que vaig decidir fer una cosa insòlita, pròpia d’un outsider, tot i que servidor havia fet més quilometres que ningú per tirar endavant aquell projecte, que va ser presentar una candidatura alternativa. [Deixin-me que aclareixi que jo no en vaig formar part perquè ningú no cregués que impulsava allò per despit personal, per reacció a les exigències dels que havien estat boicotejant el procés d’unitat des del principi i que van exigir que se m’apartés]. L’existència de les dues candidatures va evitar convertir el congrés constituent de la Crida en un acte polític a la búlgara i va legitimar la direcció escollida. Aquest és l’exemple que demostra que només quallarà un partit dinàmic, amb primàries internes, i un fort compromís ètic. Per fer el de sempre no cal ni posar-s’hi.

4. Cal aprendre d’aquell error i per això el nou partit no pot estar organitzat per quotes. Ni del PDeCAT [que malament que sona que el pinyol de la disputa amb Puigdemont sigui l’exigència de tenir el 50 per cent de les cadires], ni de les múltiples famílies existents en el si de Junts per Catalunya, que és en un món que es va unir —i continua unit— per l’excepcionalitat del moment. El nou partit només ha d’assegurar dues quotes: la paritat de gènere i que a la direcció hi siguin representades les assemblees territorials. Els associats a un partit són cada vegada més exigents i la gent vol uns representants connectats amb la societat. Mirin si vaig lluny quant a la democràcia interna, que fins i tot considero que el paper de Puigdemont en aquest partit s’hauria de sotmetre a votació tot sol en el congrés constituent, sense encapçalar cap llista interna. Al capdavall, el que ell representa, no com a persona, sinó com a polític, és patrimoni de tots. Que cada aspirant a formar part de la direcció del nou partit s’espavili a obtenir suports.

5. Junts per Catalunya és una marca que va servir per presentar-se a les eleccions post-155 després que apareguessin dues plataformes que exigien una candidatura unitària. Servidor n’impulsava una i al final, les dues van confluir en la proposta que va fer Carles Puigdemont i que incloïa el PDeCAT. Junts per Catalunya ha tingut una vida inestable per culpa de les disputes entre les diverses famílies postconvergents, incloent-hi el furt “nocturn” del nom. No són els independents els que han provocat els més grans enrenous. Els independents no es barallen entre ells, els postconvergents sí. Podríem fer una tesi doctoral sobre les travetes entre “col·legues” del PDeCAT. De vegades jo mateix en feia broma i parlava del PDeCAT 1, 2 i 3 per referir-me als oficialistes del duet Pascal/Bonvehí i a les dues famílies que van perdre el congrés del 2016 (Rull i Turull). Aquestes lluites han desfigurat Junts per Catalunya i li han fet molt de mal. Goso dir que els independents li han salvat la cara en molts moments. La lluita pel poder entre aquests sectors postconvergents ha estat tan bèstia que només fa falta veure l’organigrama de la Generalitat per adonar-se’n. Començant pel Govern. La proporció de consellers independents no es correspon al nombre d’independents del grup parlamentari a Catalunya (al de Madrid són majoria els del PDeCAT). És clar que ells es defensen dient que la desproporció està compensada pel fet que el president de la Generalitat és un independent. Reproduir aquest esquema en el nou partit, encara qui t’hagis tret del damunt l’oficialisme, seria persistir en l’error. L’eslògan “unim persones, no sigles” —o tendències—, ha de ser real i no mera propaganda. Com més dirigents nous i sense llast encapçalin el partit i les candidatures electorals, millor.

Si reclames unitat, demostra primer que ets generós amb els teus i que saps barrar el pas als egoistes i als ambiciosos sense fonament

6. El nou partit ha de barrar el pas a la corrupció. Ha de tallar en sec amb el passat. El PDeCAT va néixer per l’esfondrament de CDC. La ruïna dels convergents fou deguda a la corrupció —que és inherent als partits dels Règim del 78— i, també, al fet que l’opció sobiranista dels seus dirigents va propiciar una persecució judicial i mediàtica més intensa. Tot allò va servir d’excusa per obligar Mas a apartar-se i que el PDeCAT no es pogués treure la llufa del damunt ni amb salfumant. Els primers damnificats van ser els militants honrats de CDC, que són legió. La culpa de la corrupció és dels dirigents. En l’època de Mas no cal ni dir-ho, l’exemple d’Oriol Pujol és palmari, perquè era el més ximple. Però després, també. Recordo amb tristor el diàleg que vaig mantenir amb Marta Pascal després de la seva primera conferència pública a Nueva Economia Fórum. Em va preguntar què m’havia semblat el seu discurs i li vaig dir que m’havia xocat que no hagués esmentat la corrupció i que no hagués demanat perdó pel 3%, el cas Palau i els embolics dels Pujol. Em va contestar que com hauria pogut fer-ho si tenia asseguts davant seu, entre cafès i croissants, la plana major de la vella guàrdia que havia provocat el desastre. A la mateixa Pascal va costar-li déu i ajuda apartar Germà Gordó del grup parlamentari de Junts pel Sí quan es va descobrir un dels seus múltiples tripijocs. Pobre Osàcar, que injust que hagi hagut de pagar pels altres!

7. Aquest nou partit ha de plantejar-se sense complexos que cal gestionar l’autonomia mentre es continua lluitant per la independència. Per tant, cal explicar a la gent que es necessita un grup parlamentari fort per barrar el pas a l’unionisme i a qualsevol intent de diluir les aspiracions nacionals amb l’excusa de la gestió. Els independentistes per la ruptura han de gestionar millor inclús que cap altra opció. Amb els comuns s’hi poden compartit moltes lluites, però està clar que no s’hi pot compartir el Govern perquè la valoració del greuge no és el mateix. I ara encara menys, quan formen part del govern, per dir-ho així, de l’espoli. Els independentistes, en canvi, no tan sols compartim la lluita, sinó que estem units, sobretot, per la resistència contra el greuge (econòmic, cultural, social) que discrimina Catalunya perquè té l’Estat al qual pertany en contra. És un Estat desigual, injust i insolidari, que impugna lleis catalanes justes, promulga decrets i ordres dirigides a limitar l’autogovern o fins i tot a eliminar-lo. La denúncia d’un greuge semblant va unir, per exemple, els independentistes nord-americans el 1776. (La declaració d’independència comença així: “Quan en el decurs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles que l’han lligat a un altre... el respecte i la decència envers l’opinió de la humanitat exigeixen que declari les causes que el mouen a la separació.”).

8. Els independentistes catalans han de treballar perquè els que encara no ho són es decantin per la separació. Els unionistes britànics també acusaven Jefferson, Adams, Franklin, Paine, Hamilton i Washington de victimistes, però al final tots els que fins llavors eren colons britànics van decidir convertir-se en americans per defensar la llibertat, el benestar i l’autogovern de veritat. Paraules gruixudes però que sintetitzen un ideal. És el partit el que ha de propiciar la interjecció entre els dos plans, l’institucional i l’activista, sense que un interfereixi en l’altre. Els associats al partit han de treballar en les associacions de la societat civil perquè l’independentisme sigui fort en tots els àmbits de la vida social. Els consellers o conselleres han de ser bons gestors i fer-ho bé amb els recursos de què disposen i aplicar polítiques progressistes (no cal ser gaire d’esquerra per liquidar tots els feixistes de les forces d’ordre públic: Merkel ho acaba de fer a l’exèrcit alemany), però també han de ser polítics. Han de gestionar i liderar alhora la denúncia del greuge. Gestionar l’autonomia vol dir, també, saber gestionar el greuge. El cofoisme —l’exaltació del poder fingit— és propi d’un govern autocomplaent, que sobreviu de les aparences. Per això el Govern ha d’estar dirigit per algú amb autoritat.

La Crida va ser un èxit perquè tothom va depositar-hi les esperances amb generositat. Qui no estigui disposat a ser valent i agafar el toro per les banyes millor que plegui. Les decepcions aboquen als desastres i a les ruptures. Si reclames unitat, demostra primer que ets generós amb els teus i que saps barrar el pas als egoistes i als ambiciosos sense fonament. La nova política és això i no res més.