La Crida ja ha fet la seva consulta. 11.815 persones, que representen més del 20% del total d’associats, adherits i fundadors, van respondre a la doble pregunta que els va plantejar la direcció que encapçala el diputat de JxCat Toni Morral. La primera pregunta plantejava si “la Crida ha d’impulsar una candidatura tan unitària com sigui possible amb vista al 28 d’abril” entre formacions sobiranistes, i el sí va obtenir un 97% dels vots (11.490), en contraposició amb els 261 vots negatius que s’hi van registrar. Menys suports afirmatius va obtenir la segona pregunta, que proposava que, si les altres organitzacions sobiranistes accepten la confluència electoral, “la Crida participi com a tal” en les eleccions. En concret, 10.729 persones (un 91%) hi van respondre afirmativament i 963 van rebutjar aquesta segona possibilitat. Les respostes són clares, per bé que la formulació de la segona pregunta fos ambigua.

Seguint la lògica imposada per la direcció, ara tocaria decidir com participar en les eleccions del 28-A. Però el govern de la Crida s’ha decantat per “no fraccionar més” l’independentisme, després d’haver constatat la negativa general a formar una candidatura unitària. Tanmateix, segons les explicacions de Morral, la Crida avala que els seus membres puguin participar en la candidatura de JxCat que hi concorri, en la qual també participarà el PDeCAT. I això per què? És que entre els associats de la Crida només hi ha gent d’aquest sector? Si la Crida renuncia a tirar endavant una candidatura pròpia, doncs que avali els candidats de tots els grups que s’hi presentin, siguin d’ERC o de la CUP, si és que finalment els antisistema presenten candidatura. L’esperit de la Crida és aquest. Ben bé no era això, atès que el que pretenia de veritat era sumar persones per tombar les resistències partidistes contra la unitat.

Orfes de polítics amb una visió estratègica, els gairebé dotze mil participants en la consulta de la Crida es podrien preguntar per què es va fer la consulta

ERC està convençuda, com explicava molt clarament Joan Tardà en una entrevista recent, que “ha de liderar el ‘procés’ perquè és l’únic partit capaç d’articular fronts amplis”. O sigui, i traduït, ERC ja és la Crida i per això no cal aspirar a res més. Si es llegeixen tota l’entrevista, es veu d’una hora lluny que la pretensió és falsa, atès que ERC aspira a desfer el Govern independentista per substituir-lo per un Govern amb el suport del PSC, un partit unionista que va participar en la coalició del 155. A més, quan ERC pretén “ampliar-se”, diguem-ne, per la dreta només troba l'adhesió d'antics convergents contraris a la independència que veuen bé l'actual "moderació" republicana. Tot plegat és una equació perversa. El PDeCAT, per la seva banda, considera que la candidatura guanyadora el 21-D va ser una anomalia que cal corregir com sigui. Des de llavors que l’estira-i-arronsa s’ha convertit en un espectacle depriment. Estèril, improductiu des d’un punt de vista polític, perquè no aporta res i mostra descarnadament que les misèries humanes no s’aturen ni en les pitjors circumstàncies. La generositat imposada no és cap sentiment noble. Al contrari, provoca ressentiment.

Orfes de polítics amb una visió estratègica, els gairebé dotze mil participants en la consulta de la Crida es podrien preguntar per què es va fer la consulta. L’aval a la qüestió plantejada sobre la possibilitat que la Crida participés com a tal en les eleccions ha estat aclaparador. Renunciar a presentar-se amb una part de l’independentisme em sembla lògic i fins i tot saludable, però renunciar a encapçalar una candidatura cívica unitària, que és el que en el fons han avalat les bases, és una sortida per la tangent que debilita el paper de la Crida. L’esforç dels dirigents de la Crida hauria de dirigir-se sempre a buscar aquesta unitat de la gent per traduir-la en candidatures pròpies per al 28-A —i, també, per a les eleccions europees—, en comptes de centrar-los en pactar un bon lloc en la llista d’un altre grup per aquest o aquell altre dirigent. Fins i tot hauria pogut promoure una mena d’Entesa dels Catalans, amb tots els presos com a candidats, per guanyar els escons del Senat.

La Crida encara és a temps d’aprofitar l’impuls que li dona la consulta interna per fer política. En l’esport els que participen —guanyin o perdin— són els jugadors. Els que s’asseuen a la grada només són espectadors. En política només és actor qui participa en tots els fronts, també en l’electoral.  

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat