En un article del 1998, el gran Josep M. Espinàs, de qui acabo de llegir Una vida articulada (i aquí obro un parèntesi per agrair a Isabel Martí que em regalés aquest esplèndid recull dels articles publicats entre el 1976 i el 2012), afirmava que els catalans “hem demostrat que sabem fer i que sabem desfer, però ens costa aprovar l’assignatura de refer”. Espinàs parla en general, sense entrar al detall. Però té raó. Aquell famós vers de J.V. Foix i tothom repeteix, “M'exalta el nou i m'enamora el vell”, que fins i tot he vist estampat en una làpida a la soca d’un arbre plantat davant de la multinacional armamentista Indra, ens podria fer creure el contrari, que la creació i la conservació són les pautes predominants en el comportament d’aquest país. Ho dubto.
La primera vegada que vaig anar a Boston i vaig pujar en un dels vells i atrotinats tramvies que pugen i baixen per Commonwealth Av., vaig dir a qui m’acompanyava: “a Barcelona l’Ajuntament hauria canviat aquests vells vagons almenys dues vegades. Els barcelonins ho volen tot llustrós, sense màcula”. Quan jo era petit anava a l’escola amb el tramvia que pujava pel carrer d’Aribau i que s’assemblava molt als que circulen per Boston. L’any 1971 es van eliminar els tramvies, no recordo ben bé per què, i l'única línia que es va mantenir va ser la del Tramvia Blau, al Tibidabo. El 2004, trenta-tres anys després de la supressió del tramvia a Barcelona, l’alcalde Joan Clos va inaugurar tres línies —T1, T2 i T3—, amb origen a la plaça de Francesc Macià, per connectar l’àrea metropolitana amb Barcelona. Al cap de poc temps s’inauguraren tres línies més —T4, T5 i T6— per completar la connexió, diguem-ne, perifèrica. Ara, com vostès saben, encara no s’ha resolt com es farà l’allargament de la línia de la Diagonal que ha de connectar els dos extrems de la ciutat. Doncs bé, la supressió i el renaixement del tramvia barceloní demostra fins a quin punt als catalans ens agrada més crear i destruir que refer.
Som el resultat de l’esperit de frontera dels exploradors, però hem resolt malament la qüestió nacional
La història de Catalunya reflecteix exactament la mateixa manera de fer. La creativitat nacional és potent, en un sentit individual, d’això ningú en dubta, i també col·lectiu. L’excel·lència dels grans pintors i arquitectes, tant els morts com el vius, és reconeguda arreu del món. Dius Picasso i Gaudí i tothom els identifica. Però és que dius Ferran Adrià, el déu dels cuiners, i tot el món també sap de qui parles. A tots se’ls identifica amb Barcelona, perquè durant anys Catalunya no ha existit com a forma d’identificació nacional dels creadors catalans. La reivindicació de la catalanitat dels artistes i intel·lectuals barcelonins és més aviat recent, i és conseqüència del combat polític. La marca Espanya s’ha cruspit de forma natural els escriptors catalans que escriuen en espanyol, ha marginat els que ho fan en català i ha convertit en castellans els muts, vull dir els cuiners. La marca Espanya ja sabem què vol representar i no és precisament el pluralisme cultural de la pell de brau. Aquest va ser el somni d’un altre poeta: Salvador Espriu. Espanya és una i no cinquanta-una, devien pensar els catalans que cantaven allò de “yo soy español, español, español...” en una multitudinària manifestació antisobiranista que va aplegar en un mateix espai comunistes i falangistes. Cada nació té el seu sistema de partits i a partir d’això també es pot observar l’adscripció nacional de cadascú.
Catalunya és un país de pas, obert a la Mediterrània i per això ha acollit un munt de pobles i cultures. Som el resultat de l’esperit de frontera dels exploradors, però hem resolt malament la qüestió nacional. Al segle XVII, moment d’arrencada a Anglaterra del nacionalisme, no vam aconseguir la independència perquè la Mediterrània ja no podia competir amb l’Atlàntic. Entre Portugal i Catalunya, els anglesos van triar els lusitans, el front terral que obria el comerç cap a Amèrica. I una cultura sense estat és, senzillament, una anomalia. Catalunya ho és, malgrat el pes demogràfic de les diverses onades migratòries que haurien pogut fer desaparèixer l’idioma. Aquesta anomalia és dels pocs fenòmens socials que no ha seguit la pauta de la creació i la destrucció. Les revoltes socials, les guerres i una plèiade de revolucionaris han dominat la Catalunya contemporània. D’una manera regular s’han comès atrocitats i s’han cremat esglésies. “Rosa de foc” és el sobrenom internacional pel qual va ser coneguda Barcelona arran dels fets de la Setmana Tràgica de 1909. A Brussel·les, precisament, els belgues van erigir el 1911 un monument a Francesc Ferrer i Guàrdia per subscripció popular i el novembre del 1913 es va formular una petició internacional per revisar el cas. La reacció espanyola va ser furibunda, fins al punt que Alfons XIII va anul·lar la visita que tenia programada a l’Exposició Universal de Gant i va fer de tot perquè desmuntessin el monument, obra de l’arquitecte Adolphe Potente i de l’escultor August Puttermans. Ho van fer els alemanys el 1915, en plena ocupació. El 1919 l’estàtua va ser recol·locada i encara hi és, davant del paranimf de la Universitat Lliure de Brussel·les. Al pedestal hi diu: “Francisco Ferrer fusilé à Montjuich le 13 octobre 1909, martyr de la Liberté de Conscience”.
La pervivència del català és el gran triomf de les classes populars d’aquest país
La catalanitat, en canvi, s’ha defensat al carrer amb pocs estirabots, refent-la a cada pas, i pràcticament sense cap aliat internacional, més enllà de la solidaritat de les nacions sense estat. La pervivència del català és el gran triomf de les classes populars d’aquest país. La fidelitat del poble a la llengua ha estat infinitament superior a la que han tingut les classes altes. És així, ara? No ho sé. Aquest és un debat obert en el qual els mandarins d’un sector de l’esquerra independentista —Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, per exemple— es posicionen reclamant una identitat postnacional que no resol res. Obvien el problema de la catalanitat amb una fórmula de laboratori més pròxima al soleturisme que al catalanisme popular definit per Josep Termes, malgrat que ara se sentin eufòrics perquè ERC ha superat de llarg Catalunya en Comú en comarques com el Baix Llobregat (92.000 vots per als republicans i 47.000 per als comuns), que fins i tot és un millor resultat que l’obtingut per ICV el 2012 (51.000 vots). L’existència de Súmate hi deu haver ajudat molt. Però l'existència d'entitats com aquesta no és un bon auguri, almenys per a la llengua catalana, perquè reflecteix que patim alguna mena de dèficit en la cultura nacional en tant que no sabem socialitzar-la ni entre els independentistes. Aquesta és una discussió que caldrà fer assossegadament, sense intentar destruir l’altre. No fa gaire vaig llegir un article de José Rodríguez, “Trinito”, candidat d’ERC a les darreres eleccions, que afirmava que l’independentisme ha abandonat els paternalisme de fer independentisme “en castellà” de forma artificial perquè finalment ha entès que hi ha una massa de votants que són com ell, que té el castellà com a llengua pròpia i d’ús habitual, però que se sent còmode fent articles en català a El Punt Avui. És el model Rufián, per entendre’ns. I això que l’autor presenta en positiu, a mi em sembla negatiu perquè és una forma de segregació, sobretot si, com passa sovint, la competència lingüística en català d’aquests catalans castellanoparlants és menys sòlida i fluida que el domini que tenen els catalans catalanoparlants del castellà.
La catalanitat articulada entorn de la llengua està deixant de ser el nervi de la nació per pròpia voluntat d’alguns independentistes
La catalanitat, representada per la llengua, no és un trencaclosques. Ni pot ser-ho. L’occità ha deixat d’existir, si exceptuem els esforços d’alguns aranesos per mantenir-lo en una Catalunya autònoma, perquè va ser substituït pel francès, la llengua de l’estat nació. Els irlandesos van perdre la llengua a canvi de guanyar l’estat. És una opció. El moviment catalanista, avui sobiranista, té una salut de ferro. La catalanitat, en canvi, aquella catalanitat articulada entorn de la llengua està deixant de ser el nervi de la nació per pròpia voluntat d’alguns independentistes. Guanyar l’estat sacrificant la nació, venen a dir. Em costa adherir-me a un plantejament com aquest, malgrat que estigui disposat a refer el contracte social que abans es resumia en la màxima “que és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya i vol ser-ho”. No em posaré antropològic, però aquesta definició de qui és català o no, que socialment és impecable i s’inspira en Renan, no aporta cap solució al problema de fons, que és preservar la catalanitat. Una catalanitat defensada històricament per les classes populars d’aquest país perquè forma part del conflicte social. Tan sols els marxistes, per bé que no tots, dissocien classe i nació. Ciutadans, que és un partit de dreta i ètnic, guanya a Pedralbes i a ciutats de l’antic cinturó roig perquè ha alçat la bandera de l’espanyolitat per combatre l’independentisme i perquè l’esquerra clàssica, l’estatista, s’ha entestat a separar la nació de la reivindicació social. Ho vam comprovar la nit electoral: els dirigents d’aquest partit taronja es van dirigir als assistents a la celebració dels 36 diputats obtinguts tan sols en castellà. El problema de fons d’aquesta manera de fer es resumeix en una pintada que observo cada matí quan surto de casa: “catalanes de mierda”. I el més bo és que la deu haver feta algú nascut aquí. Vull dir que el grafiter no és un immigrat com segurament ho eren els seus pares o els seus avis, sinó que és un català de soca-rel, un ciutadà d’aquest país, que es socialitza en castellà i sent Espanya com la nació imaginada, mentre que Catalunya esdevé per a ell un nom geogràfic i poca cosa més. No sé si m’explico.
Avui l’article m’ha sortit llarg. La franquesa és imprudent, ens adverteix Espinàs en un altre del seus articles. Però de vegades cal aventurar-se a ser-ne, d’imprudent, per poder proferir en veu alta algunes veritats que, certament, desafinen amb el políticament correcte que avui impera entre alguns independentistes i, sobretot, entre els federalistes d’esquerra. Caldrà que hi pensem, perquè el desplegament de la República també comporta resoldre aquesta mena de problemes. Entretant, els desitjo el millor per al 2018, sense presos polítics ni exiliats.