La pressa que conté totes les urgències que ara mateix assetgen el país s’esquerda dia rere dia: Rodalies, els mestres, els metges, els policies infiltrats, l’habitatge, l’empobriment dels catalans, la llengua. L’informe Fènix apunta a una nació en retrocés. El govern dels socialistes no és capaç d’adreçar —ni tan sols d’ajornar— cap d’aquestes urgències, no és capaç de negociar de manera fructífera amb cap d’aquests sectors, i centra els seus esforços en la contenció i en la supervivència. Hi ha ineptitud, però també hi ha consciència i voluntat política: la seva manera de governar és l’ofegament del conflicte, el que sigui, amb l’esperança que desescali. En aquesta olla de pressió en què s’ha convertit el país, Oriol Junqueras —podríem dir ERC, però tot el que queda d’ERC són els sectors que no han estat expulsats per Junqueras— s’encarrega de fer de vàlvula de descompressió als socialistes. Sempre disponible, sempre a punt per acatar i renunciar i fer la vida més fàcil al govern acorralat de Salvador Illa. Fa dos anys, els republicans ostentaven la presidència de la Generalitat i avui fan de crossa, aparentment sense agenda política pròpia.

A hores d’ara, és d’una diafanitat inqüestionable que fer el paper de salvavides, en termes de partit, no augura un futur electoral òptim per a ERC. Les decisions de Junqueras, però, van una mica més enllà dels resultats immediats a les enquestes. Fins i tot van una mica més enllà de les pròximes eleccions: Oriol Junqueras vol ser president de la Generalitat a qualsevol preu. No se satisfà amb una presidència d’ERC en què el president sigui algú que no sigui ell; els seus anhels no haurien quedat sadollats assolint l’objectiu d’esdevenir el partit “hegemònic” a Catalunya, tal com es pretenia en el moment de Pere Aragonès. El simbolisme d’un govern d’ERC després de més de vuitanta anys no li va fer ni pessigolles. Les decisions que Oriol Junqueras pren en nom del partit costen d’entendre perquè no les pren només en benefici del partit: el partit només li és eina necessària. Per això, en la majoria dels casos, són contraintuïtives. I per això, en el cas dels pressupostos, són decisions que Junqueras s’encarrega que no passin per la militància.

Oriol Junqueras està disposat a ser la criada dels socialistes i a no parar-los mai els peus mentre això li garanteixi una reserva de plaça

Oriol Junqueras treballa amb agenda pròpia. Ara, Oriol Junqueras necessita temps. Li convé mantenir-se a l’òrbita socialista per garantir-se un espai mediàtic, per ajornar l’horitzó electoral, per sondejar les opcions de desactivar la inhabilitació i per, finalment, arribar on vol arribar. En aquesta cursa de fons per garantir-se la presidència, en aquesta carrera política obsessiva en què l’ambició personal ha quedat completament desfigurada per convertir-se en cabòria, la credibilitat, el bagatge històric, la democràcia interna i la marca d’ERC són sempre sacrificables si entren en conflicte amb la meta definitiva. Oriol Junqueras està disposat a ser la criada dels socialistes i a no parar-los mai els peus mentre això li garanteixi una reserva de plaça. Així, té segrestat el seu propi partit.

Si ERC s'hagués plantat, si ERC hagués prioritzat la coherència ideològica, si ERC hagués demanat sancions i conseqüències reals respecte de l’ús del català als serveis públics com a condició per als pressupostos —en comptes de l’enèsima guingueta—, si la no recaptació de l’IRPF hagués estat veritablement determinant per a retirar el suport als socialistes, si amb la mandanga del tren orbital no s’haguessin donat per satisfets, potser ERC s’hauria pogut beneficiar electoralment de plantar cara, però el presidenciable beneficiat i amb opcions reals de tornar a rascar la presidència encara no hauria pogut ser Oriol Junqueras. Hom podria pensar que, amb Junts desorientat —amb el president encara a l’exili, competint amb Aliança i centrat en les batalletes a Barcelona— i amb el país de cap per avall, som en el moment precís perquè un partit d’esquerres i nacionalista enrobusteixi el seu discurs i guanyi espai polític. Amb Oriol Junqueras al capdavant, però, ERC es limita a aspirar a l’standby i a confondre els interessos del partit amb els del seu líder, fins que tots en semblin un de sol.