No és estrany que el món sencer s’hagi escandalitzat per la crisi migratòria de Ceuta, convertida d’un dia per l’altre en colador de milers i milers d’immigrants irregulars —més de 70.000 segons les xifres oficials— a Espanya. I tampoc no ho és que alguns països d’Europa s’hagin posat en guàrdia davant d’una allau que, a la pràctica, amenaça tota la Unió Europea (UE). Perquè resulta que sí, que Ceuta —i Melilla també— pertany a la UE. És, de fet, part de la frontera exterior de la UE, i si aquesta frontera no està ben guardada, sinó que és un passadís pel qual pot transitar sense restriccions tothom qui vulgui, tingui papers o no, és normal que alguns socis s’esgarrifin i prenguin mesures pel seu compte per evitar que el reflux migratori els acabi arribant a ells també. Tot plegat deixa Espanya en una posició delicada i la situa, a l’hora de la veritat, a l’ull de l’huracà.
L’actual president del govern espanyol i líder del PSOE, Pedro Sánchez, s’havia convertit en paladí de la causa migratòria a Occident, encara que fos a costa de contravenir l’enduriment de la política en matèria d’immigració aprovada per la mateixa UE el mes de juny i que facilita l’expulsió dels immigrants irregulars a tercers països. Per a ell, però, això és intolerable perquè entén que vulnera els drets humans —aquest és l’argument que fa servir sempre en aquests i d’altres casos semblants—, i més després d’haver posat en marxa una campanya de regularització extraordinària de migrants que feia anys que residien a Espanya de manera il·legal, que preveia que beneficiés 500.000 persones, i a la qual al final se n’hi han apuntat més d’1.200.000. Tampoc no ha fet mai cas dels advertiments arribats des dels Estats Units, bé pel seu president, Donald Trump, bé pel Departament d’Estat que dirigeix Marco Rubio, acusant-lo a ell i el govern que presideix de "facilitar i promoure la immigració il·legal massiva cap a Europa". Amb tot plegat, més assenyalat no ho pot estar.
És evident que darrere l’entrada de 70.000 immigrants irregulars en poques hores a Ceuta hi ha la mà negra del Marroc. Però això Pedro Sánchez ho hauria de saber abans que ningú. Hauria de saber que aquesta és la manera que té el Marroc de pressionar Espanya quan s’ha produït una actuació que no li agrada, quan vol obtenir alguna cosa a canvi del que sigui o, senzillament, quan li ha trepitjat l’ull de poll que no tocava. Ho fa ara amb el rei Mohamed VI i ho feia abans amb el seu pare, el rei Hassan II, i ell s’hauria de preguntar què ha passat aquesta vegada perquè la pressió hagi estat tan forta i descarada i, atesa la rapidesa de la reacció de condemna dels Estats Units al seu capteniment respecte de la immigració, si no és que, a més a més, ha trepitjat també algun ull de poll del mateix Donald Trump, més enllà d’altres consideracions de geopolítica internacional que s’amaguin darrere de l’operació. En una qüestió sí que té raó el líder del PSOE, i és que l’entrada de tants immigrants de cop talment en forma d’invasió ha estat un atemptat contra la integritat territorial d’Espanya.
Si Ceuta i Melilla pertanyessin al Marroc i no a Espanya, el conflicte s’hauria acabat
Aquest és, tanmateix, un assumpte que té, i més vist de Catalunya estant, fàcil solució. Si Ceuta i Melilla pertanyessin al Marroc i no a Espanya, com la lògica territorial indica, perquè no en va es troben en un continent diferent d’Europa, que és Àfrica, el conflicte s’hauria acabat. Encara més, no hauria existit mai. Avui són una reminiscència colonial de temps passats a l’estil del que les autoritats espanyoles reclamen al Regne Unit respecte de Gibraltar, però invocar això és destapar la caixa dels trons de la sacrosanta unitat d’Espanya, que és l’únic que interessa als guardians, siguin del color que siguin —del vermell del PSOE o del blau del PP—, de les essències de la pàtria espanyola. Deu ser per això que la resposta de Pedro Sánchez al reguitzell de crítiques contra Espanya —la principal de les quals és la d’Itàlia de suspendre de manera temporal l’aplicació de l’espai Schengen, és a dir, la lliure circulació de persones— no ha estat l’assumpció de responsabilitats pel ridícul de Ceuta, sinó una carta dirigida a la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i al president del Consell Europeu, António Costa, en què acusa certs governs europeus d’actuar amb "prejudicis i mentides" i, a sobre, pretén donar-los lliçons morals sobre solidaritat i drets humans.
No s’ha d’estranyar el secretari general del PSOE si, davant d’aquesta reacció tan típicament quixotesca, Itàlia i vint-i-un països més de la UE —una majoria aclaparadora dels vint-i-set estats membres que la integren— han contraatacat amb una altra carta als mateixos destinataris en què constaten la vulnerabilitat de la frontera sud de la UE i reclamen una actuació immediata dels vint-i-set per reforçar les fronteres exteriors, agilitar els retorns i combatre la immigració irregular. Una correlació de forces d’un a vint-i-dos —Àustria, Bèlgica, Bulgària, Croàcia, Xipre, Dinamarca, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Finlàndia, Alemanya, Grècia, Hongria, Itàlia, Letònia, Lituània, Malta, Països Baixos, Polònia, República Txeca, Romania i Suècia— que demostra el suport que té el plantejament de la primera ministra italiana Giorgia Meloni davant la solitud que envolta el president espanyol Pedro Sánchez, perquè fins i tot països que no han subscrit la protesta, com ara França, per exemple, també han dit que extremaran la vigilància a les fronteres interiors amb Espanya.
El líder del PSOE ha jugat amb foc amb la política migratòria de permissivitat que practica i ara no té dret a queixar-se si la majoria dels governs de la UE li retreu l’efecte crida que ha provocat, no una sentència del Tribunal Suprem que, tot i que limita les anomenades devolucions en calent de migrants arribats per mar, no ho deixa prou clar, sinó la regularització extraordinària que ha impulsat així per la cara i que acabarà afectant 1.200.000 immigrants irregulars. Una reunió extraordinària dels ministres d’Interior de la UE, convocada precisament per a avui, intentarà resoldre les diferències exterioritzades arran de la crisi de Ceuta i servirà per veure fins a quin punt Espanya es queda sola del tot. I és que, coneixent el pa que s’hi dona, res no fa pensar que Espanya hagi de baixar del burro i tot apunta que es mantindrà inflexible en la seva posició, i més després que fins i tot el rei Felip VI, com si d’un dels vells conqueridors de l’imperi es tractés, s’hagi entremès en l’afer advertint Pedro Sánchez que "l'Estat ha de vetllar per la seguretat de les ciutats autònomes". No fos cas que, si es despista gaire, al final el Marroc se les quedés.
Aquest escenari, en tot cas, l’únic que fa és abonar la idea, encunyada justament per França al segle XIX, que Àfrica comença al Pirineu. La noció es basava en el tòpic que Espanya és un país diferent de la resta d’Europa, endarrerit, amb deficiències notables en els terrenys cultural, polític i econòmic. Alguns antropòlegs van sostenir durant força temps que la població d’Espanya, i en general totes les de la península Ibèrica, s’assemblava més a les del nord d’Àfrica que no pas a les d’Europa i van veure en el Pirineu la frontera física que separava la civilització europea del suposat "exotisme meridional". A tot plegat només faltava afegir-hi que sectors reaccionaris de l’Espanya del segle XX van fer-se seu l’eslògan —n’hi ha prou de recordar l’Spain is different del franquisme— per reivindicar-lo amb orgull davant la modernitat laica i estrangera que venia de fora.
Ara al màxim dirigent del PSOE li toca saber quina actitud ha d’adoptar si no vol que la dita de l’Àfrica que comença al Pirineu continuï tenint ple sentit, si s’estima més això o que Espanya sigui homologada completament als estàndards europeus. Però, veient els plantejaments dels uns i dels altres, el més probable és que, efectivament, Àfrica torni a començar al Pirineu per una temporada llarga.