Mar Rosàs és una investigadora i filòsofa catalana que no només és una excel·lent docent, sinó una conversadora excepcional. Fins i tot quan no es pot fer present a un acte on estava convocada, és prou creativa per enviar un àudio perquè l’audiència l’escolti, que et deixa entre glaçat i meravellat. Poques persones tenen la capacitat i eloqüència d’aquesta coordinadora de la Càtedra Ethos de la Universitat Ramon Llull, que ha estat professora a la Universitat de Chicago i que ara ho és a Blanquerna. Sap pensar, sap parlar, sap escoltar, sap transmetre. És per això que quan vaig poder configurar quin seria l’equip de la Càtedra de Llibertat Religiosa i de Consciència, la Mar va ser un dels primers noms a fitxar. Ha estat ella amb la seva reflexió sobre l’afonia la que ha propiciat aquest article.
En una conversa a la Llibreria Usher, els també filòsofs Anna Pagès i Miquel Seguró van debatre aquesta setmana sobre la veu, la vulnerabilitat, el fer-se sentir, la veu interior, la veu pròpia. La filòsofa Rosàs estava convidada com a ponent i no va poder ser-hi, però sí el seu àudio, una picada d’ullet a una tarda on es parlava precisament de la veu. Aquesta jove professora va advertir que sovint, sense ser-ne conscients, ens dediquem a “afonitzar” els altres. En una reunió monopolitzem la conversa i deixem persones sense intervenir. Els caps en una reunió (moltes vegades homes) no callen mai i algunes dones no prenen a paraula, i si ho fan és per “si puc complementar”, “afegiria un punt”, “si em permeteu, voldria dir” i un llarg etcètera exasperant que ens remet a la idea de l’home adàmic i d’Eva complementant sempre alguna mancança.
L’advertiment de Rosàs és un full de ruta: deixem dir, no siguem agents creadors d’afonies en els altres, perquè les relacions personals, professionals, de tota mena, es basen en la confiança de poder dir, de poder ser dit
No és una casualitat que Rosàs hagi estudiat Derrida, Agamben, Zizek o autors contemporanis i al mateix temps sigui experta en pensament jueu. En el judaisme, la locució “Escolta, Israel”, Shemà Israel, una de les principals pregàries del judaisme, ubica el creient en relació al creador: escolta el seu déu. Les religions s’han pervertit quan en comptes d’escoltar el seu déu han escoltat el clam de la venjança i han caigut en fonamentalismes. I les religions han excel·lit i guarit quan han sabut escoltar preceptes que alleugereixen i consolen. Afonitzar la dissidència és un intent dels poderosos sobre els desvalguts, però la pròpia veu no te la pot matar ningú. La veu (i el silenci) és present a les tradicions filosòfiques, religioses i espirituals.
El logos, la paraula, s’ha imposat sobre la veu, de vegades fràgil, sovint en construcció. El no dit forma part de la nostra relació amb nosaltres mateixos i amb els altres. No dir per no ferir, no dir perquè fa mandra, no dir perquè no sabem dir. L’advertiment de Rosàs és un full de ruta: deixem dir, no siguem agents creadors d’afonies en els altres, perquè les relacions personals, professionals, de tota mena, es basen en la confiança de poder dir, de poder ser dit. Hi ha moltes maneres, algunes més explícites i d’altres més subtils. Aquí rau la destresa de qui sap dir bé, i aquí es concentra la desgràcia de persones que més que parlar atropellen o fan mal. Una maledicció és això: mal dir. La Bíblia, en els seus escrits sapiencials, està plena d’expressions i desitjos del bon dir.
Fem mans i mànigues per saber-nos expressar bé i a temps. No escatimem esforços per evitar afonitzar. La veu ens caracteritza. Fins i tot la Siri, l’Alexa, les veus que ens semblen impostades o fruit de la intel·ligència artificial, fins i tot aquestes provenen d’una veu humana, d’una veu pròpia. L'oralitat durant segles era el codi dels acords. A la primera comunió ressonava el cant de “Digueu-ho només de Paraula, i serà salva la meva ànima”. Salvem la veu, deixem espai a les veus. I que no hi hagi segrestos dels conceptes. Quan jo era petita, Vox ('veu') era un diccionari. Avui, la realitat és molt menys enciclopèdica. Dignificar la veu és també protegir-la.