A les eleccions segueixen els pactes per formar els governs. Fora de les cada cop més infreqüents —malgrat el pervers sistema proporcional espanyol— majories absolutes, toquen governs de coalició, sigui conformant dos o més partits els executius o sigui obtenint els suports permanents o puntuals més majoritaris des de les assemblees. Això val per a qualsevol mena de govern a qualsevol nivell politicoinstitucional.

L'esfera municipal, després del 28-M, ens n'ofereix exemples ben notables arreu del territori, tant per a ajuntaments petits com per a mitjans o grans. Les coalicions són, per norma general, bones, perquè incentiven pactar programes de govern tot trobant punts en comú entre els pactants. La base del pacte és un antagonisme no radical que permeti, cedint en punts del programa propi, arribar a un consens amb els altres negociadors, qui, a llur torn, han de fer el mateix. La teoria és fàcil i coneguda. La pràctica resulta menys lineal i més costeruda.

Però, com tot a la vida, té límits. No em refereixo a problemes de consciència pretesos o reals —que són o haurien de ser summament excepcionals—, sinó a clares incompatibilitats radicals, que, si els elements a col·ligar fossin com aigua i oli, la barreja resulta impossible.

Un d'aquests límits infranquejables en el pacte partidista és —o ho hauria de ser— la base liberal i democràtica que encara està vigent entre nosaltres. Aquesta base liberal i democràtica es fonamenta en l'estat de dret, la primacia de la llei com a expressió de la voluntat popular, la separació de poders, la responsabilitat dels poders públics i considerar tots els éssers humans iguals en dignitat i drets. O dit amb altres paraules: una societat que no discrimina ni per gènere, ni per l'origen ni per aparences físiques, ofereix igualtat d'oportunitats reals, sense privilegis, és una societat democràtica, no perfecta —res ho és— però que s'esforça a avançar cada dia en aquesta direcció.

Constituïm, no cal dir-ho, una societat molt imperfecta, constituïm una societat no només farcida de cruels desigualtats, molts cops reaccionàriament fomentades, però encara ens queda el que a tot demòcrata li ha de quedar: vergonya, consciència i posar-se en el lloc de l'altre

Per contra, hi ha gents que són profundament i expressament discriminatòries: no creuen ni en la igualtat, ni en la dignitat de les persones i creuen que poden disposar de llur destí i de llurs projectes vitals en funció d'accidents tals com el gènere, el lloc de naixement, el color de pell i altres avatars que ens forneix sense ni haver-ho demanat ni guanyat ni perdut la pròpia natura. El fet d'haver nascut a Barcelona, home, blanc i amb possibilitats que permetin l'esforç d'obtenir una certa posició i benestar és un fet purament accidental. En la mateixa loteria de la vida, em podia haver tocat néixer on neix el 75% de la humanitat i, en conseqüència, ser un més de la prole dels desafortunats des de bon començament. Pur i dur atzar.

Així, amb qui creu que l'atzar és font de drets inalienables i fa superior, els que han tingut literalment mala sort —que són la immensa majoria de la humanitat— no hi ha punt de convergència —perdó per la paraula— possible. Són antidemocràtics, fins tal punt que si guanyessin —com l'evidència empírica històrica demostra i els fets contemporanis ratifiquen— el seu programa polític és desmuntar la societat demoliberal. Amb aquesta finalitat li fan perdre els seus inconfusibles trets genètics de democràcia social, que tendeixen a un cert equilibri entre els diferents individus i grups que conformen la societat. Aquest propòsit, en part ja en marxa, genera una nova classe social: la dels marginats sense a penes drets, quasi fins a arribar al nivell de les no-persones. Els marginats són tots els que no són com nosaltres, el grup dominant. Per aconseguir aquesta finalitat i gaudir d'un exèrcit de zombis socials, el primer de tot, abans de promulgar lleis —que es promulguen, com privar de l'ensenyament o de la sanitat els nouvinguts o negar la violència masclista—, s'ha de demonitzar el diferent, a qui es pinta com un invasor, invasor que, per si hi faltés picant al guisat, és fruit d'una conxorxa estrangera innominada, en la qual les elits de casa nostra hi tenen un paper preponderant.

Aquesta estupidesa, adobada amb tota mena de mentides sense fre, s'impliquen en els darrers temps sense parar esment gents i institucions, púbiques i privades, que mai haguéssim gosat pensar que abraçarien aquestes perillosíssimes falòrnies.

Constituïm, no cal dir-ho, una societat molt imperfecta, constituïm una societat no només farcida de cruels desigualtats, molts cops reaccionàriament fomentades, però encara ens queda el que a tot demòcrata li ha de quedar: vergonya, consciència i posar-se en el lloc de l'altre. Amb qui no comparteix sinó que combat amb ferocitat aquests minima minimorum no es pot anar ni a la cantonada.

I, per cert, si a Ripoll en lloc d'haver guanyat relativament un partit d'extrema dreta i independentista —quin futur ens esperaria si guanyessin de veritat!—, hagués guanyat Vox, els inefables també defensarien que ha de governar la llista més votada?