Fa ben pocs dies, l’eminentíssim periodista d’esports, doctor honoris causa i mestre de cronistes Ramon Besa acomiadava el 2022 escrivint un article on publicità la fi dels seus 25 anys com a professor universitari a Blanquerna ("Aprendre i desaprendre"; llegiu-lo al darrer Quadern d’El País). Hom podria sorprendre’s del fet que la jubilació voluntària d’un dels nostres millors filòsofs-narradors sobre el moviment de la bimba (també dels vaivens que provoca en la psique col·lectiva d’homes i dones) hagi suscitat un silenci quasi sepulcral dins la secta periodística i, conseqüentment, una nul·la sotragada en l’univers del noticiable. A mi la cosa em sembla tristament normal atès que, pesi a qui pesi, la salut de les nostres facultats (especialment les de la sectorial humanista) i el fet que els millors professors les abandonin abans del desitjable no interessa ni déu.

Com molts professors que fugen de les aules, Besa afirmava mantenir intacta la trempera d’ensenyar; motivació que, nogensmenys, ha acabat castrada per una acadèmia malaltissament burocratitzada i molt més obsedida en les peripècies administratives que no pas en l’excel·lència de professors i d’alumnes en general. La conversió universitària en un niu de tràmits i acreditacions seria passable si no hagués derivat en una docència periodística, diu Besa, on “no queda clar de què serveix la piràmide invertida ni per què cal jerarquitzar les notícies, de la mateixa manera que no penalitza escriure bé o malament, el treball de camp no puntua i es premien més l’opinió i l’entreteniment, fórmules que s’utilitzen sovint com a dreceres informatives i no com una evolució del periodisme clàssic que obliga a buscar notícies i a saber que la paraula escrita té un valor”. Més clar, l’aigua.

A mi em sap greu, Ramon, que a partir d’aquest any hi hagi cronistes de l’esport que no passin per la teva aula. I encara em fot més, què hi farem, això de viure en un país on a ningú no li importi una puta merda que abandonis el magisteri

Farà cosa de sis anys i aprofitant els ecos del llibre Adéu a la Universitat de Jordi Llovet, el digital de cultura Núvol dedicava una sèrie d’articles al tema docent signats per professors universitaris de solvència contrastada com ara Francesc Foguet, Antoni Dalmases, Joaquim Gestí i Jaume Radigales. Aquest últim, admirat amic, insistia en l’afer de la burocratització (repesqueu el text nuvolaire, "La necessitat de la insubmissió"), recordant les dificultats actuals de la majoria de professors per exercir la seva feina en llibertat lluny de les intromissions absurdes i les modes d’una plaga anomenada “línies d’investigació” i d’una pesta encara més letal: “les ingerències de pedagogs, psicopedagogs o psicòlegs de tercera en matèria docent”. I reblava advertint-nos de l’arraconament, en la majoria de plans d’estudi, “d’aquelles matèries que serveixen per a una sola cosa: per pensar”.

Dissortadament, el retrat d’en Jaume sobre el caràcter progressivament banal dels estudis universitaris resulta més funest a dia que passa. A les ocurrències i la ineptitud del poder polític en l’àmbit de la docència s’hi suma una precarització que ens hauria de fer envermellir. Ho resumia molt bé el traductor literari del rus Miquel Cabal, quan el 2019 publicà una piulada on fotografiava la seva nòmina de 150,81 euros com a compensació d’una assignatura impartida a la Universitat de Barcelona (entre les hores de docència, tutoria i preparació de classes, el sou comportava una mitjana de 14,53 euros bruts per hora de feina). Per a qui no ho sàpiga, que tristament serà la majoria de penya que em llegeix, Cabal (i hi podríem afegir-hi molts dels seus companys) ha traduït més d’una trentena de llibres durant lustres i és Premi Ciutat de Barcelona per la seva versió de Crim i càstig.

Tot això que us conto deriva en una universitat decadent que ja no incideix en el debat públic i on els estudiants són condemnats a quatre anys de treva abans d’endinsar-se en l’apassionant món de l’atur. El drama no és culpa dels nostres joves, faltaria més: ells són els principals damnificats d’una acadèmia on van desapareixent filologies i la bibliografia secundària (allò que abans en dèiem “llegir llibres”) ha acabat proscrita en la majoria d’assignatures. Tota aquesta sagnia s’esdevé imparablement, ai las, sense que ningú no mogui el puto cul. No m’estranya que, enmig d’aital panorama, un periodista excel·lent com en Ramon Besa tingui la pensada de fotre el camp del fangar tan discretament. I tampoc és excepcional, insisteixo, que el món acadèmic no vessi ni una llagrimeta per una universitat que avui encara serà un pèl menys exigent i una mica més banal.

A mi em sap greu, Ramon, que a partir d’aquest any hi hagi cronistes de l’esport que no passin per la teva aula. I encara em fot més, què hi farem, això de viure en un país on a ningú no li importi una puta merda que abandonis el magisteri. Ho faig constar en acta per allò que diuen els mestres antics de la nostra condició de notaris del present.