Erets menuda com un cigronet i alhora forta com un roure. Dins d'aquell cos xicotet hi havia acumulats 104 anys de vida. I quina vida. Tu, la noia de la capsa de fils, vas cosir i recosir una història irrepetible. De Barcelona i Badalona a l'exili francès. D'Argelers a Sant Cebrià. I d'Occitània al Delta de l'Ebre, on vas obsequiar-mos amb lo teu últim batec. L'agulla de Remei Oliva Berenguer ja no sargirà cap més tela. La seua veu ja no podrà contar-mos cap més record.
L'última mare que quedava viva de les que van parir a la maternitat d'Elna ha marxat en pau i amb lo seu comiat, tot i l'enyorança i la tristor, també arriben, paral·lelament i paradoxal, la joia i l'honor d'haver-la tinguda tant de temps entre natros, amb aquella memòria prodigiosa, amb aquella tendra lucidesa i el compromís brillant-li sempre als ullets. Tenies un aire a Neus Català. Hau mort a la mateixa edat, hau donat un exemple vital únic.
Lo seu últim acte públic va ser encara no fa un mes, a la biblioteca de Deltebre, localitat on va viure la part final de sa vida. Allí hi va presentar el seu llibre La noia de la capsa de fils. Memòries d'un exili no desitjat —n'hi ha cap que ho siga?— on explica el seu relat de supervivència als camps de concentració de la Catalunya Nord i narra com ella i la seua família van mirar de refer-se en un país que no era lo que els havia vist nàixer.
Lo teu últim acte va ser fa un mes a Deltebre, on vivies darrerament, on vas presentar el teu llibre i on encara recordem la teua lucidesa, vitalitat i tendresa
Tothom qui va assistir-hi té ben present encara la teua vitalitat, la teua agudesa mental, la finor de les teues paraules. Fou l'últim homenatge que vam fer-te. Lo darrer regal que vas fer-mos. Si no arriben a llevar-te el micròfon encara hi series, allí, narrant les teues peripècies, recordant cada detall. Somrient sempre que podies, amb aquell català amb regust afrancesat.
Al final de tot vaig cantar-te Vaig nàixer aquí, la cançó que vaig compondre com a honorança a Elizabeth Eidenbenz, la infermera suïssa que va crear la maternitat d'Elna. Segur que ara ja esteu juntes. Ella, que et va salvar la vida a tu i a ton fill Rubén, que et va estalviar un part a l'arena freda de la platja d'Argelers i us va començar a oferir una mica de llum dins de tant de patiment.
L'abraçada que vas fer-me en acabar de cantar, Remei, la portaré sempre enganxada al cos. Així com les converses, los dinars i els berenars a Occitània o a la teua caseta al Delta, on t'agradava posar-te al sol de l'Ebre amb un barret de palla asseguda a la cadira de bova. Allí, al costat de ta filla Iolanda, que darrerament et feia fins i tot de mànager perquè tothom volia vindre't a vore i la teua agenda treia fum.
T'endús los fils de colors allà on vas, segur que continuaràs sent una modista excel·lent. Podràs retrobar-te amb lo teu estimat Joan, mort massa jove per culpa d'una silicosi provocada per tants anys de treball a la mina de l'exili. Gràcies per la teua amistat i per voler-me incloure al teu humil i noble testament: guardaré aquell quadre que tu vas pintar a la millor paret de casa meua. Te'n vas i mos dixes —com diu ton fill al llibre— lo teu tossut afany d'invocar, sempre, la bondat i l'esperança.