En qualsevol argumentació hi ha un moment en què l'apel·lació al factor humà hauria de ser no sols necessària, sinó fatalment imprescindible, i quan parlo de factor humà, em refereixo a apel·lar a la seva condició de veritat. Però la veritat és que en bona part dels nostres judicis i afirmacions hi apareix la incongruència, si no la hipocresia, i sens dubte un ús oportunistament partidista dels fets condemnables no ajuda, sinó que més aviat envileix.

Els que van protagonitzar guerres inhumanes com les que fan del segle vint el més sagnant de la nostra era no resulten gaire creïbles en les seves manifestacions de dolor pel que està passant a l'Orient Mitjà (han assistit impassibles a tantes d'altres menys llunyanes que aquesta). I de la mateixa manera, els que no hem viscut aquest horror tenim la temptació d'anomenar genocidi a qualsevol guerra més o menys injusta o als efectes col·laterals d'aquest invent humà desastrós. Mentre de boca i sense arriscar gran cosa alguns analistes de mentida ovacionen els jubilats, funcionaris, estudiants, sindicalistes i personal de partits (els actors de sempre) que surten en manifestació barrejats amb ingenus de bona fe, o es llancen al mar en flotilla aventurera, al nostre país hi continuen passant coses. Ja hem donat carpetada als espremuts temes de danes i incendis, en els quals la indignació només servia per atiar el governant de torn.

De tant en tant a les xarxes socials que visito m'hi apareix en Jordi Sabaté, recordant que la cobertura assistencial dels malalts d'ELA continua sense arribar, i que aquests, si no tenen recursos, moren asfixiats o asfixien els seus familiars, cosa que els mou a prendre aquesta decisió que els que van legislar l'eutanàsia anomenen lliure, quan no és res més que una obligació que els imposa la misèria. Pels efectes de la nostra incongruència va morir també l'Adam, el noi adolescent que va rebre del seu amic ChatGPT instruccions eficients per posar fi a la seva vida, observada per la màquina la tendència al suïcidi del noi que ningú no va aconseguir parar. En l'ús de la intel·ligència artificial els qui formem part de la generació boomer tenim l'esperança que mai no deixi de ser així, imperfecta, però perquè per això sempre calgui el concurs d'un factor humà vigilant i atent als riscos. Cada generació té, no el dret, però sí la legitimitat de cometre els seus errors. Sam Altman ha reconegut els inconvenients de la seva joguina i ha manifestat la seva tristesa davant l'"efecte col·lateral" de l'error, però quants estarien disposats a renunciar a la intel·ligència artificial per evitar aquesta mena de fallades? Com ens podríem preguntar per quants s'enfadaran per deixar Espanya fora del Festival d'Eurovisió. Potser no tants com els que reclamarien que no fóssim apartats de les competicions futbolístiques internacionals pel fet de coincidir amb aquest pèrfid Israel.

Ens hem de preguntar quantes persones estarien disposades a condemnar aquesta guerra de la qual ja no cal continuar xerrant sense fer el ridícul si sabessin els greus efectes que pot tenir la decisió sobre la seva economia

Ens hem de preguntar quantes persones estarien disposades a condemnar aquesta guerra de la qual ja no cal continuar xerrant sense fer el ridícul (aquesta i curiosament cap més) si sabessin els greus efectes que pot tenir la decisió sobre la seva economia, sobre el futur dels seus fills, sobre l'statu quo que es pensen que tenen assegurat i que depèn dels fils sensibles i complexos de la globalització. L'Adam ha mort perquè no renunciarem a res. La Unió Europea ha decidit competir amb una mà lligada a l'esquena davant de gegants tecnològics com els Estats Units i la Xina, que no aparenten tenir cap mena d'escrúpol en l'ús de la intel·ligència artificial per posicionar-se davant de la resta, així que la normativa europea no ha pogut evitar la mort de l'Adam. Com tenir un estat democràtic no ha pogut evitar que en Kirk hagi mort per parlar contra corrent, i que hi hagi algú capaç de justificar-ho. És el que té objectivar les morts o comptar els morts. I així es passa a assenyalar els negocis de jueus al nostre país per persones que sens dubte no recorden la Nit dels vidres trencats, i hi ha qui continua aplaudint el que anomenen "xarop democràtic" per donar-lo a qui dissenteix, tot i que després no se n'accepti el retorn.

Perquè el retorn és cada vegada més greu, perquè l'insult és cada vegada més alt, perquè l'apel·lació nominal, l'exabrupte ad personam s'ha convertit en norma. I en aquest brou de cultiu afirmar que hom es dol per les morts llunyanes gairebé fa riure, si no fos pel plor que tota mort, tota violència física, tota agressió verbal ens hauria de provocar sempre, i no només quan l'actor és un país al qual (de nou) odiem i que identifiquem de manera simplista i injusta amb el seu govern. I observeu que en cap moment he esmentat Hamàs.