Junqueras ha guanyat i, mercès a l’intercanvi de cromos amb Pedro Sánchez (indults per convertir Esquerra en una màquina del peix al cove, modificació de la sedició per aprovar pressupostos al Congreso), Clara Ponsatí i Marta Rovira podran tornar ben aviat Catalunya sense trepitjar la garjola. S’acabarà així la història de l’exili provocat pels fets del 2017, una cascada de retorns que començà en cloure’s els Erasmus de Meritxell Serret a Brussel·les i d’Anna Gabriel al paradís fiscal preferit de la progressia catalana. Després de la modificació dels delictes majors que s’inventà el jutge Marchena per castigar la “ensoñación” dels responsables electes en l’1-O, ERC ha matat d’un sol tret el lligam dels polítics fugits amb la força del referèndum, castrant així la poderosa anomalia d’un grup de líders que exercien com a Eurodiputats mentre eren perseguits a Espanya.
A banda de recuperar la seva lloctinent perquè li faci de secretària en aquesta nova transició a l’autonomisme, Junqueras pretén posar en escac i mat el Sant Cristo Gros de l’exili, no només perquè no suporti Carles Puigdemont, sinó perquè desgastar la figura de l’antic president resulta l’única tasca pendent que li han manat els socialistes. El líder d’Esquerra ho ha tingut certament fàcil, car Puigdemont no ha oposat gaire resistència a ser un objecte de folklore i, ara mateix, només és capaç de provocar trempera a un nombre important de donecperficiams de Twitter i a un estol notable de jutges espanyols. No és estrany que, per acabar de desactivar qualsevol esclat resistencialista a Catalunya, Pedro Sánchez estigui tractant de col·locar magistrats amics fins i tot als jutjats de pau, mentre pinta Alberto Núñez Feijóo com un simple subordinat de les togues.
Junqueras pretén posar en escac i mat el Sant Cristo Gros de l’exili, no només perquè no suporti Carles Puigdemont, sinó perquè desgastar la figura de l’antic president resulta l’única tasca pendent que li han manat els socialistes
En tot aquest context, Junqueras pot anunciar (amb tota la patxorra del món i de forma coordinada amb el seu petit Molt Honorable) que assistirà a la manifa contra la cimera del proper dia 19 a Barcelona. Primer, perquè la primacia del gen convergent implica la capacitat inaudita de repicar mentre es va a missa, bo i escarnint l’independentisme i la seva mobilització. I ja em direu si no existeix una millor forma de convertir la presidència de la Generalitat en una pallassada totalment acomplida que tenir al pobre Pere Aragonès perseguint Emmanuel Macron pel raconets del MNAC mentre el president francès es petoneja amb Sánchez davant d’un fresc del nostre genial Ramon Casas. Tot això, mentre el mossèn d’Esquerra encapçalarà una manifestació independentista resant perquè algú el xiuli. Com quan Pujol anava a Santa Coloma. Ho tens ben après, Oriol.
Però l’última clau de volta del pujolisme junquerista consistirà a intentar marcar l’agenda del retorn de Puigdemont a Catalunya. Junqueras espera fer el mateix que Pujol amb Tarradellas; a saber, comprar la seva imatge de santa continuïtat institucional mentre se’l treia de sobre pagant-li un piset. L’èxit d’aquesta operació dependrà de la resistència de Puigdemont a una abraçada de l’os contra la qual cada vegada té menys marge, i no només per l’efecte d’Esquerra, sinó també per una formació com Junts per Catalunya (en teoria, la seva) que sembla prou còmode presentant un convergent de sempre a l’alcaldia de Barcelona. És una llàstima, perquè Puigdemont ha gaudit d’uns anys com a eurodiputat i de passades de gol com ara l’afer Pegasus que podrien haver engrandit la seva imatge. Però, com passa sempre amb els polítics, Puigdemont només fa cas dels amics i de Twitter.
L’exili s’ha acabat i, com ha entès fins i tot l’imbècil del príncep Enric, els exiliats sempre acaben repudiats per la família de la metròpoli (massa capficada a parar taula com per entendre-hi de sentiments). Descansi en pau i que tornin ben aviat, que els esperem per acabar d’enterrar-los.