Per fortuna, s’acaba l’estiu i ben aviat podrem tornar a la previsible calma setembrina, feta d’horaris laborals, appointments prescindibles i reunions tedioses que ara, si més no, la tecnologia dels ianquis ens permet fer des de casa. Jo passejo per l’agost amb una certa parsimònia, car, des de fa uns quants lustres, treballo com la resta de l’any, fins i tot un pèl més. La velocitat del noticiari continu minva, cert, però la contingència és combatuda per haver de pencar en aquesta alternança espantosa entre la canícula més angoixant i la falsa bonança de dies més suportables com el d’avui, que no cremen però t’humitegen tot el cos, inundant-te els calçotets de rierols. Ja no recordo quin fou l’últim estiu que vaig fer vacances; dec ser paupèrrim, perquè la majoria de coetanis que van de precaris pel món no paren de compartir fotos de Tailàndia i banys adolescents al cony d’illes gregues.
No els envejo en absolut, puix que sempre he defugit aquesta mania horripilant de viatjar per comprar experiències (sic) i perdonar-se la condició de ciutadà del Primer Món a còpia de dur calces i samarretes gastades. Al capdavall, quedar-se i gaudir Barcelona sense barcelonins durant unes setmanes tampoc no és cap desgràcia; el trànsit s’esvaeix, la ciutat esdevé més humana i l’únic que pot torbar-te la pau és la cridòria d’algunes actrius comunistes fent un pregó de barri. Per no haver-hi ni Déu fins i tot ha marxat l’alcalde, a qui espero que no passi res, ara que s’ha aficionat a trescar per indrets on els gais tenen l’existència un pèl fotuda. Vist que no hi ha teca per entretenir-se, cal llegir compulsivament, i és així com l’estiu et permet abocar-te a les totxanes que no has tingut temps de cruspir-te durant l’any o parir els llibres que t’imagines enllestits i que acabaràs esborrant per covardia.
A l’estiu, la gent avorrida ens trobem al jardinet de l’Ateneu; de fa uns anys, la casa prescindeix del servei de bar durant bona part de l’agost, amb la qual cosa només hi quedem quatre imbècils que llegim llibrots resant perquè les gavines —coneixedores de la nostra condició de minoria ètnica— no ens cardin un bon Pollock de tifes al cap. Aquí hi he llegit l’excel·lent traducció que Xavier Pàmies ha fet de la Middlemarch d’Eliot; he gaudit com un plançó descobrint a la fi els misteris de Notre-Dame de París de Victor Hugo, en una versió descomunal de la gran Esther Tallada, i ja estic a punt d’acabar L’ala dreta, la darrera part de la trilogia Encegador, de qui —amb Coetzee— és el millor escriptor del món, Mircea Cărtărescu. Tot això són milers de pàgines per omplir el temps, perquè les novel·les no et fan més savi, només amplien un món imaginari que, al seu torn, et fa molt més crua la realitat.
La solitud estival és un pèl més cardada, perquè t’anticipa com serà la vellesa
Durant uns dies vaig poder estar sol a casa sense la costella, la qual cosa em donà la gràcia de palesar novament que la llibertat masculina és una cosa ben bàsica. Es tracta d’emetre ventositats sense aturador, estirar més flegmàticament el cos al llit conjugal, menjar a grans queixalades i amb una educació de neandertal, poder veure les merdes del telenotícies sense que ningú les interrompi, i sobretot no haver de conversar ni carregar-te d’arguments absurds, sobretot quan no tens raó ni puta falta que et fa. La solitud estival és un pèl més cardada, perquè t’anticipa com serà la vellesa, un temps que has dissenyat per fer coses aparentment útils —com ara escriure— però que passaràs només mirant de no engreixar-te en excés, fumant com un carreter i perseguint senyoretes que ja hauran superat els trucs dels seductors.
Tot això s’acaba, sortosament, i ara arriba el mes de l’aterratge, el setembre que et recorda la teva absoluta normalitat de peó i la teva condició de plomaire de tercera. És la meva mesada preferida de l’any, perquè les il·lusions que comporta són raonables (això no és motiu perquè tampoc acabin fent-se realitat) i la climatologia s’assembla molt a allò que fou la benignitat mediterrània dels temps heteropatriarcals. S’ha acabat aquesta tortura estival, i ara ja podrem passar-nos l’any discutint sobre el finançament singular, els retards a Rodalies i l’enèsim retorn de Puigdemont. No em direu que no pinta la mar d’excitant!