"Ara resulta que totes heu patit també alguna mena d’abús", sento dir a un senyoro. I fa especialment por l’abús infantil quan tens nens, perquè saps que, per molt que li prohibeixis caminar sol pel carrer, el seu perill es troba, per estadística, en el seu ambient més proper. Penso que, per desgràcia, no és un monopoli només de nenes, sinó també de nens. Els pedòfils saben triar molt bé entre les seves víctimes els més tímids, callats, introvertits, amb ganes de complaure, innocents, empàtics i dèbils. Per això, el 90% dels casos d'abús infantil no s’acabaran explicant mai. Quan és un familiar, sovint no es fa fins que no moren els pares, per un absurd sentit de culpa de fer-los mal si descobreixes que les agressions passaven pràcticament davant dels seus propis ulls i que et feien compartir taula amb el perill. Cayetana Guillén Cuervo parlava del terrible abús que va patir a la revista Hola. Que famoses com Fabiola ho expliquin fa que es reconegui, que ja és molt. Perquè la dissociació fa que ho aparquis com si no hagués passat mai.

He fet tota l’escola als Maristes de les Corts. Passava amb en Joaquim Benítez quatre dies a la setmana i, després de dotze anys, tenia una relació propera amb ell. No, no em va passar res a mi, perquè resulta que li agradaven els nois. Sospites? Un cop es declarà culpable, reconegué part dels rumors, però que en el seu moment t’havien passat desapercebuts. També recordes quan algú et va explicar que se li n'havia anat una mica la mà amb un massatge i li vas dir "no siguis tan cregut". Per això entenc perfectament que les víctimes no diguin res, i menys quan ja no hi ha proves. I amb la por que si ho denuncies públicament, encara acabaràs rebent per injúries.

—Vinga, això ja va passar, pensa en el futur! —és el que pensa la part més conservadora.

—I què en trauràs? —diuen uns altres

Doncs de vegades es tracta simplement de defensar aquella nena que no tenia eines per entendre que allò no va estar bé i que la persona que t’havia de protegir no t’havia de tocar les parts íntimes. S’ha fet viral una professora dels Estats Units ensenyant un vídeo perquè els infants entenguin on són els límits. La meva generació no va tenir gaire educació sexual a casa i la d’ara en té massa a les xarxes. Per això és tan important que els pares en fem.

Entenc perfectament que les víctimes no diguin res, i menys quan ja no hi ha proves, perquè encara pots acabar rebent per injúries

Veig les entrevistes de la nova biografia de Mar Flores i penso el que també ha hagut de patir aquella generació de dones que no vivien com se suposava que havien de viure les dones. El que m’impacta més és que el seu primer marit italià s’emportés un dia el nen de l'escola bressol a Itàlia i no passés res. Encara que, si ho pogués explicar, us diria que tampoc no ha canviat tant la situació, perquè el que vol fer mal sempre troba la manera per sembrar la por i quedar immune. O que si no vols denunciar i només vols explicar un intent de violació, tampoc no ho pots fer, perquè el més segur és que et demandin i que no et puguis defensar per manca de proves. "Ara, qualsevol es pot inventar alguna cosa i enfonsar-te la reputació", sento dir a un home culte de seixanta anys. I em preocupa, perquè les víctimes no inventen, no fan mal per plaer, i recordem que s’agafen a un 1% dels casos. Veig com Nevenka es continua emocionant quan parla del seu cas. I com es va haver de desterrar per poder viure en pau. Ser la primera que denuncia, si no és el moment adequat, et pot deixar encara més sola. Com va passar amb els convents de la Magdalena a Irlanda o amb els reformatoris franquistes d’aquí. Si algú et violava, et tancaven, et prenien el fill i t’obligaven a treballs forçats en nom de Déu nostre Senyor. Mentrestant, el culpable continuava lliure i violant.

El 15 d’octubre surt el meu llibre Mujeres del Vino. Alguns s’impactaran pel que dic i altres pel que no dic. Podràs portar testimonis?, em pregunten els mitjans. El problema és que els abusos masclistes en el vi són molt difícils de documentar, perquè normalment és gent de dretes, amb molt de poder, propietats i diners, que es preocupen més del prestigi que els atorga el patriarcat que del feminisme. I no ens oblidem que un 60% de les dones que ens dediquem al vi ho fem per llegat familiar i encara és més difícil denunciar la família. I més en entorns rurals, on l’alternativa laboral molts cops és nul·la. Hi ha moltes dones que no se’ls permet heretar el celler i que se’ls paga directament un sou vitalici perquè no hi passin ni de visita. Decidiran elles denunciar els seus pares i germans? Ho dubto, però tots sabem quins són els cellers que en ple 2025 ho fan. Però, és clar, és que són tan simpàtics, és que ell és el que s’ho ha treballat i ha seguit els passos del pare, i és que…