El partit dels abstencionistes ha guanyat les darreres municipals a Catalunya. La cosa no va de percentatges ni d’altres contingències de la numèrica electoral: per primera vegada d’ençà del 2017, els electors catalans han demostrat que poden situar-se per sobre de les dinàmiques polítiques del règim del 78 (i del cinisme majúscul del club 155). Que l’abstenció sigui la primera força (o la més vivificadora) de la política catalana actual ja s’ha vist en la reacció dels conciutadans a les falòrnies de la llista única de Junts pel 23-J i del front democràtic pels drets i les llibertats d’Aragonès: no hi ha un sol independentista a Catalunya que no es peti de riure davant dels enèsims exemples de xantatge processista de manual que només responen a la tàctica vetusta de picar la bimba ben amunt esperant que la gent s’embadaleixi com si fos la mateixa lluna.

Ja no cola, nois. Heu esgotat el crèdit i la bona fe dels electors i la gent ha començat a recordar-vos que pot ser molt benintencionada, però no gamarussa. Fixeu-vos si l’abstenció és una arma poderosa que els convergents ja l’han començada a pervertir (emprant-la com una arma electoral contra Junqueras) i la gent d’esperit cupaire no para de relligar-la a l’auge de Vox, a l’aparició del feixisme a Europa i, si cal, a la resurrecció en cos i ànima del mateix Adolf Hitler. Caldrà mantenir el tremp d’aquest primer impacte fins a les eleccions del juliol, on l’abstenció haurà de colpejar la closca pelada dels cretins en una segona volta encara més letal. No serà fàcil, car Pedro Sánchez ha caigut també en l’esperit processista, inventant-se unes eleccions plebiscitàries entre ell mateix (la veritat revelada) i els fatxes, i aquests jocs messiànics de fireta sempre han agradat a una gran part dels catalans.

Ara per ara, el catalanisme ancestral només pot sobreviure en pactes estrambòtics i agònics del tipus Trias-Collboni, una aliança que només busca arrapar-se a la Diputació de Barcelona per continuar repartint pasterada als municipis i col·locar-hi funcionaris

Resistiu la temptació perquè, si més no, ara resulta molt més fàcil raonar que fa només uns dies. Quan el petit Molt Honorable Aragonès es posi la capa de Superman contra el feixisme interplanetari, recordeu-li que hi té poca cosa a fer, ell que només s’ha dedicat a viure del 155 des de la seva implantació i que, per no combatre, no ha pogut ni doblegar el mossèn que li dicta les ordres. Quan la Lauríssima us vengui la moto d’un front comú per la independència a Madrit i de tota quanta desobediència, recordeu-li com de ferma es mantingué ella mateixa amb la inhabilitació de Pau Juvillà i també arran de la seva condemna per trossejar cosetes. No cal que mireu gaire enrere, perquè el currículum dels valents es fa en cinc minutets i les seves impostures ja no s’aguanten més. A molts ens ha costat molta lletra i cinc anys de paciència, però el resultat valdrà prou la pena.

Ara per ara, el catalanisme ancestral només pot sobreviure en pactes estrambòtics i agònics del tipus Trias-Collboni, una aliança que només busca arrapar-se a la Diputació de Barcelona per continuar repartint pasterada als municipis i col·locar-hi funcionaris (tindrà molta gràcia, però veureu ràpidament com fins i tot les administracions colaueres tindran més glamur que aquest nou Frankenstein). En efecte, els polítics que s’arrapin al règim del 78 només els queda l’administració i les seves prebendes. Resulta per això encara més important insistir en l’abstenció i fer-ho especialment en unes eleccions, les properes, que marquen encara més la dinàmica colonial del catalanisme respecte al poder central. Cal tornar a repetir el mapa d’aquestes municipals, on els colors de la nació destacaven notòriament respecte a les lluites PSOE-PP a Espanya. Fins llavors, atents i en guàrdia.

Comença, doncs, la segona volta de l’abstenció.