Aquest és el darrer article que escric en aquest mitjà. La raó és, com ja és sabut, que he decidit acceptar la invitació del president Puigdemont per acompanyar-lo en la candidatura àmplia ideològicament i independentista que es presentarà a les eleccions del 12 de maig. Per tant, com és preceptiu, encara que aquest sigui un mitjà de comunicació privat, he de deixar d’escriure. No puc ser art i part. Vull dir que he traspassat la línia del mer comentarista de la política per esdevenir-ne, almenys en part, protagonista. Abans de continuar, deixin-me que agraeixi a l'editor-director d’aquest diari, José Antich, l’oportunitat que va donar-me en oferir-me la columna que vostès han anat rebent durant els darrers vuit anys, si no m’erro. Fins i tot quan vaig estar malalt, l’any fatídic de la pandèmia, ell i tot l’equip del diari, em va ajudar a continuar publicant els articles. Gràcies, doncs.
Vostès es preguntaran per què he decidit fer aquest pas. En altres etapes de la meva vida he estat molt a prop de la política, assessorant polítics o bé dirigint espais de pensament polític, però mai no havia volgut traspassar la línia i assumir un compromís que és, innegablement, molt superior. Però arriba un moment que cal decidir-se. Els esdeveniments del 2017, que no van acabar bé per a l’independentisme, han provocat una mena de dislocació que cal superar. Amb la repressió brutal de l’Estat, que personalment va ser mínima, però eficaç, quan el govern espanyol va destituir-me l’abril de 2018 com a director de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, i les empentes entre els partits independentistes, l’objectiu de separar-se d’Espanya va quedar sepultat per l’allau de retrets. Des de fa temps que defenso que aquesta etapa cal acabar-la amb una inicialització entusiasta del que va quedar a mig fer. Si la unitat no pot ser de partits, que almenys ho sigui d’aquelles persones que volem unir-nos independentment de les predileccions ideològiques. Jo em sento còmode amb l’etiqueta socialdemòcrata i a les llistes de Junts n’hi ha uns quants. Com també hi ha liberals i democratacristians. Entenc la llista com un front patriòtic.
Sense la resistència de molta gent no seríem on som, però també cal reconèixer que sense la persistència del president Carles Puigdemont, refugiat en un exili dur, si bé de vegades ridiculitzat per suposats independentistes, avui tampoc no seríem on som. La conjuntura és ara propícia a reprendre el camí, com s’ha vist amb el tràmit de la llei d’amnistia. Aquesta llei és una victòria de l’independentisme sobre una part, almenys una part, de la coalició del 155 i no pas una claudicació com diuen algunes persones. N’hi ha que ho proclamen de bona fe, però altres no. Si abandones a la seva sort els ostatges que l’Estat utilitza per amenaçar tothom, per atemorir-nos i demostrar que ens té subjugats, està clar que t’has rendit. Si l’amnistia fos “l’ajornament o la renúncia dels objectius” independentistes, ni el PP ni els jutges feixistes la combatrien tant. Ells saben que l’amnistia és la nostra primera victòria. N'estic tan convençut, que per això he decidit fer aquest pas.
Si el 12 de maig soc elegit diputat, cosa que espero, estaré al seu servei, que és el mateix que dir que estaré al servei de Catalunya
Soc de la generació que encara va néixer sota la dictadura i que l’any 1973 era un dels participants en la reunió de l’Assemblea de Catalunya que va acabar amb la detenció dels 113. Jo me’n vaig poder escapar, dos dels meus germans no. Però tot i la repressió, tot i que cap de nosaltres no podia saber que el 20-N de dos anys després es morirà el dictador al llit, no vam rendir-nos mai. El franquisme encara havia de condemnar a mort Salvador Puig Antich i ajusticiar-lo, com també va fer el setembre de 1975 amb els dos militants d’ETA i els tres del FRAP. Què hauria passat si haguéssim llençat la tovallola per un reflex de desesperació? De vegades es diu que durant la transició “la traïció dels líders” va frustrar les esperances del canvi, obviant una cosa bàsica, elemental, que el meu estimat Joaquín Maurín va saber veure des del seu exili a Nova York, que els trenta i tants anys de dictadura es cobrarien un preu un cop recuperada la democràcia. Deixin-me que els reprodueixi un fragment d’una carta que el vell dirigent del POUM va enviar als seus companys el 1971. És tan actual que fa feredat: “Los que creen que cuando Franco desaparezca, y Juan Carlos sea proclamado rey, cambiarán políticamente las cosas, son, en el mejor de los casos, unos ilusos. Durante los treinta y pico de años de régimen franquista, España se ha industrializado, ha crecido una burguesía reaccionaria, y el ejército se ha convertido en la espina dorsal del régimen. Cuando Franco eclipse, quedarán en pie el ejército, la Banca, la burguesía industrial y la gran propiedad agraria, los cuatro puntales del régimen”. Clarivident! Canviïn l’exèrcit pels jutges, i ja ho tindran.
Si el 1973 no em vaig rendir, per què ho hauria de fer ara? He escrit i ho torno a repetir, que el president Carles Puigdemont és el símbol de la resistència, el furóncol que no deixa viure tranquil l’establishment, que el combat per terra, mar i aire. De vegades s’apunta a la destrucció del personatge una mena de foc amic que l’acusa de tebi i de coses pitjors. La història dels moviments d’alliberament nacional està trufada d’aquesta mena d’actituds tòxiques, que converteixen en enemic el company. Que li ho preguntin a Michael Collins, el dirigent nacionalista irlandès assassinat per una altra facció nacionalista irlandesa contrària al tractat que va portar a la partició de l’illa de la calma. Les històries de malvats i traïdors són èpiques, per bé que inútils i retrogrades. El resultat és el cansament, la frustració i el mal humor. Tres símptomes inequívocs de la depressió. Cal remuntar i incrementar l’autoestima d’un independentisme que ha demostrat resiliència durant els deu anys de mobilitzacions i davant una repressió contundent de l’Estat. Tot i l’estima que li tinc, discrepo de l’amic Salvador Cardús quan assegura que cal tocar fons abans de la represa de l’independentisme i que l’única virtut d’aquestes eleccions és aconseguir-ho. No ho comparteixo perquè per a mi cap acte polític és irrellevant. I unes eleccions, siguin autonòmiques, estatals o locals, encara ho són menys. No he estat mai partidari de la pràctica inútil de presentar-se a unes eleccions i no acudir al parlament, com durant uns anys feien els radicals bascos i irlandesos. La prova és que quan han fet tot el contrari, quan s’han assegut als parlaments respectius, fins i tot quan ho han fet en el parlament de l’enemic, la seva força ha crescut. ¿O és que avui el Sinn Féin no és el primer partit a la República i a l’Ulster irlandesos (encara que al sud no pugui governar), i els abertzales no trepitgen els talons del PNB?
Cal generar il·lusió i oferir solvència. Això és el que ens convé i em sento amb forces per contribuir-hi. Des del govern d’una autonomia es pot fer molta política i alhora vetllar pels interessos i el benestar dels ciutadans del teu país. ¿No és això el que fa la presidenta de la Comunitat de Madrid? Combat el PSOE amb totes les seves forces, és l’oposició conservadora i extremista als socialistes, i al mateix temps, amb la complicitat de l’Estat, absorbeix la majoria d’inversions i els projectes que generen riquesa sense que ningú digui res. Vull dir que no és incompatible mantenir-se ferm davant els partits unionistes i alhora gestionar bé. Catalunya necessita polítics i no tan sols tècnics. Polítics amb idees per fer que els hospitals funcionin, que les escoles i les universitats surtin de l’estat de depauperació crònica, per evitar que la immigració sigui un problema, per gestionar la salvaguarda del català en un context multilingüe, o bé per oferir seguretat als ciutadans (alimentària, ambiental o d'ordre públic).
Això només és possible encarar-ho amb una mica de confiança si un assumeix, d’entrada, que ni el PSOE ni el PP són aliats de Catalunya, i al mateix temps es posa al capdavant del país per liderar-lo cap al futur. L'horitzó és la independència, trobar el camí per accedir-hi una obligació. Una de les maneres és esborrar el triomfalisme i aprofitar els ressorts de poder disponibles, per petits que siguin, per denunciar l'abús, la discriminació i el greuge d'un estat que, siguem realistes, el tenim en contra. Les sucursals catalanes del PP i el PSOE són els marmessors a Catalunya del testament fúnebre pactat per l’estat per destruir el país si així s’enfonsa l’independentisme. No s’oblidin del que va passar a l’Ajuntament de Barcelona. La coalició PSC-PP-Comuns-Sumar va barrar el pas al guanyador de les eleccions per pur unionisme. Dependrà del resultat de Junts poder evitar un escenari com aquest o bé la reedició del tripartit, que en termes pràctics tindria els mateixos efectes. Aquests pactes no són conta natura, sinó un simple reflex de l’espanyolisme. Encara no he sentit cap crítica de Salvador Illa o d’Alejandro Fernández, per exemple, al decret per afavorir la deslocalització de les empreses del nostre territori. Sembla que el celebrin. Al capdavall, són els gendarmes de l’Estat a Catalunya.
Les llistes del president Carles Puigdemont a les quatre circumscripcions contenen allò que per a mi havia de ser essencial: diversitat ideològica, joventut i solvència professional. Hi ha gent de partit, evidentment, i gent independent, a la qual han fet un lloc els militants que legítimament podrien aspirar a ocupar-lo. La generositat és una virtut en política, tan important com el compromís. Hi ha perfils més liberals i n’hi ha de més socialdemòcrates. Però a tots, n’estic plenament convençut, ens anima el mateix que ha fet que finalment jo em decidís a passar d’escriure comentaris polítics a l’acció política directa. Es pot resumir amb un eslògan: Defensar la Llibertat i el Progrés (així tot en majúscules). És la síntesi del #NoSurrender que encara penja en moltes places d’aquest país.
Aquest no és un adeu per sempre, com diu la cançó. És tan sols un a reveure. Si el 12 de maig soc elegit diputat, cosa que espero, i necessiten res de mi, si els cal trobar un polític que els escolti, estaré al seu servei, que és el mateix que dir que estaré al servei de Catalunya. Salut i endavant les atxes!