Finalment han trobat a Pedro Sánchez el seu taló d’Aquil·les. És el que té tenir tants enemics i tan poderosos que maldaven per fer-lo caure: la dreta política, la dreta econòmica, la nomenclatura de les institucions de l’Estat, el Poder Judicial, la Policia Patriòtica i la resta de les clavegueres, la vella guàrdia del PSOE... i fins i tot adversaris internacionals com l’administració Trump dels Estats Units i el govern Netanyahu d’Israel que, com se sap, controla els serveis d’espionatge més sofisticats del planeta.

Sánchez no pot defugir la seva responsabilitat, si més no política, de la corrupció del seu partit. La selecció de personal, l’alineació de l’equip, és el primer que fa qualsevol dirigent per assegurar l’èxit de l’empresa i aquí és on han trobat els seus adversaris la seva vulnerabilitat. Els investigats, principalment Ábalos i Cerdán, han estat els seus homes de confiança, és a dir, no han estat ovelles descarrilades d’una agrupació local. Encara més, l’informe de l'UCO assenyala que “el 80% (del sou d'un contractat) eren per donar al partit”. Això vol dir que les investigacions es dirigiran al finançament del partit. És un assumpte difícil per a un partit que va guanyar una moció de censura contra M.Rajoy per la corrupció del Partit Popular. Llavors Pedro Sánchez va dir que la moció “...neix de la incapacitat, senyor Rajoy, de la seva incapacitat per assumir en primera persona les responsabilitats polítiques que tot Espanya i la majoria d'aquesta Cambra li exigeixen després del coneixement de la sentència de la Gürtel. Responsabilitats polítiques que serien automàtiques en qualsevol democràcia homologable a la nostra”.

La conclusió més amarga és que la corrupció ha estat un fenomen omnipresent en la democràcia espanyola. Des de la Corona fins a tots els partits que han tingut responsabilitats de Govern. Que siguin molts els corruptes no exculpa ningú. Mal de molts, conhort de bèsties, però quan la corrupció és omnipresent el problema és el sistema que ho propicia.

També cal dir que és molt significatiu que uns àudios que evidencien la corrupció que afecta el Partit Socialista fruit d’una actuació molt determinant de la Guàrdia Civil generen la immediata intervenció del Poder Judicial i obren una crisi política de conseqüències imprevisibles. En canvi, infinitat d’àudios, de testimonis i de documents que no deixaven marge de dubte sobre la corrupció del Partit Popular, sobre l’ús de la Policia per amagar les proves, sobre la guerra bruta per alterar els resultats electorals i sobre la persecució dels adversaris polítics amb policies finançats amb fons reservats, de tot això no hi ha hagut manera que jutges ni fiscals hagin actuat d’ofici.

Arribats a aquest punt, la conclusió més amarga és que la corrupció ha estat un fenomen omnipresent en la democràcia espanyola. Des de la Corona fins a tots els partits que han tingut responsabilitats de govern a qualsevol dels nivells territorials, la corrupció ha fet acte de presència. El cobrament de comissions il·legals que encareixen les concessions d’obres o serveis a costa de l’erari públic ha estat un modus operandi generalitzat. Darrere un contracte sempre hi ha un intermediari. Que siguin molts els corruptes no n’exculpa cap. Mal de molts, conhort de bèsties, però quan la corrupció és omnipresent el problema és el sistema que ho propicia. I, per cert, sempre paguen les conseqüències els subornats, però gairebé mai els subornadors. De moment no ha sortit cap nom de l’empresa Acciona que figura com a pagadora del suborn, òbviament amb diner negre.

Políticament, l’evolució dels esdeveniments de les darreres setmanes fins i tot fa sospitar que tot estava previst, com si algú hagués escrit el guió per endavant: s’imputa la dona del president, s’acusa el seu germà, processen el fiscal general de l’Estat, apareixen els àudios de Leire Díez, el PP fa una manifestació multitudinària al crit de “Màfia o Democràcia”, Felipe González, Alfonso Guerra i Emiliano García Page fan una nova ofensiva mediàtica als mitjans conservadors, s’anuncia la investigació a Santos Cerdán i l’informe de l'UCO es filtra significativament als mitjans progovernamentals com El País, que acaba de canviar de director, i la cadena SER. I com en les tires de còmic, Continuarà...

Sánchez ha esdevingut l’enemic del Règim. Ho deia Alfonso Guerra aquesta setmana precisament a la COPE;  “...se puede llegar a una confederación que le dé la patada al último instrumento sólido que es la monarquía y sustituyéndolo por una república”. Els mateixos que abans cridaven “a por ellos”  ara anaven  “a por él” i l’han atrapat

I bé, Sánchez no està en condicions de convocar ara eleccions, no només perquè seria una catàstrofe per a ell i per al seu partit, diguin el que diguin les enquestes del CIS, sinó perquè no es poden celebrar comicis el mes d’agost. Si opta per llençar la tovallola, els comicis serien passat l’estiu, però en tot cas els mesos que venen seran un calvari. Tampoc pot presentar una qüestió de confiança, perquè reiniciar la negociació amb els aliats parlamentaris i especialment amb Junts per Catalunya i Podemos seria tant com llençar-se des del Falcon sense paracaigudes. Alerta amb Podemos que no té res a perdre i algun incentiu a guanyar. Tampoc sembla que Sánchez pugui fer una altra fugida endavant convocant un congrés extraordinari del PSOE. Amb tot el que ha passat, els conspiradors de la vella guàrdia i els seus escolans jugarien a guanyar o a rebentar. De fet, són els que exigeixen eleccions generals ara amb l’argument que no haurien de ser els candidats regionals i municipals qui paguin el primer càstig electoral.

Així que l'única dada a favor que té el president del Govern espanyol és que el líder de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo, no té cap possibilitat de guanyar una moció de censura. No és una dada irrellevant, vol dir que encara hi ha una majoria parlamentària que, insatisfeta amb l’actual govern, continua convençuda que l’alternativa seria encara pitjor. Al capdavall, el Partit Popular ha estat l’organització política més corrupta d’Europa. En tot cas, la corrupció al PSOE serà la munició més eficaç per al setge al qual es veu sotmès Pedro Sánchez, però no pas per motivacions morals dels que no tenen cap escrúpol, sinó perquè ha esdevingut l’enemic del règim. Ho ha dit aquesta setmana Alfonso Guerra precisament a la COPE: “...plurinacionalidad, bilateralidad ...se puede llegar a una confederación que le dé la patada al último instrumento sólido que es la monarquía y sustituyéndolo por una república”. Els mateixos que abans cridaven “a por ellos”  ara anaven “a por él” i l’han atrapat.